La Luna Zegers, nascuda als Països Baixos, s’ha graduat en cante flamenco a l’Esmuc. Ha estat la primera estrangera en fer-ho, i això ens desperta una gran curiositat. Quedem a una cafeteria i ella es demana un suc de taronja natural, “como la vida misma” diu. Comencem l’entrevista i ella em resulta tan energètica i vital com sona la seva música.

A casa teva sempre hi havia molta música, des de sempre vas saber que volies dedicar-te a cantar?

No professionalment, la veritat. A casa meva, sí, sempre hi estava present la música, era una cosa natural. El meu pare ens va fer les primeres classes de piano a la meva germana i a mi. Curiosament, amb la meva família, cosins i tiets, passava una cosa similar a les juergas flamencas: als aniversaris, després del pastís, cantàvem i tocàvem tots junts al voltant del piano. De petita mai vaig pensar a dedicar-me a la música perquè tot el meu entorn la practicava com a afició.

I quan t’hi vas trobar?

La idea va sorgir quan feia classes de cant jazz a Amsterdam, mentre estudiava Ciències Polítiques a la universitat, i la meva professora em va plantejar l’opció de presentar-me a les proves del conservatori. En el seu moment em va semblar una idea desorbitada, però vaig anar a veure alguns concerts finals de cant jazz i vaig comprovar que no quedava tan allunyat del que jo feia. Llavors vaig decidir deixar Ciències Polítiques per començar a estudiar cant. Em quedava només un curs per acabar la carrera, però estava passant un moment molt dur de la meva vida personal i necessitava un canvi: la meva mare estava molt malalta de càncer, i abans havia perdut al meu pare i la meva germana per una malaltia cerebral genètica. En aquell moment que la meva mare estava tan propera a la mort necessitava allunyar-me de la racionalitat de la meva carrera, necessitava connectar amb el meu cos i amb el que sentia.

És una història molt dura…

Per sort vaig poder dir-li a la meva mare, pocs dies abans que morís, que faria aquest canvi i li va agradar la idea. Va ser molt important per a mi poder compartir aquesta decisió amb ella, perquè al cap de poc temps ja no hi va ser per veure-ho.

Així que vas començar a estudiar cant jazz.

Sí, però aquest canvi cap a uns estudis tan emocionals i físics com és el cant en un moment tan dur per a mi no va ser gens fàcil. Encara no havia passat el dol i el fet de cantar tot el dia em connectava amb els meus sentiments i plorava molt. Després de dos cursos vaig veure que no estava bé, que patia molt, i vaig deixar-ho.

Vaig dedicar dos anys a fer teràpia i trobar-me a mi mateixa altre cop. Aquest procés em va anar molt bé, però abans de tornar al Conservatori vaig voler fer un viatge sola, i em venia de gust fer-lo com a complement als meus estudis musicals. Així que vaig aprofitar que uns amics de Ciències Polítiques s’havien traslladat a l’Índia, i que feia uns anys havia conegut un percussionista indi, per anar-hi a fer classes de cant.

Va ser una experiència brutal, allà tot era totalment diferent d’Amsterdam. A més, vaig aprendre-hi un munt: la meva professora de cant era molt estricta i fèiem tres hores diàries de classe.

I l’interès pel flamenco quan comença?

El percussionista que havia conegut a Holanda em va dur a algunes festes i concerts on s’hi reunien molts joves músics. En aquestes festes, a més de tocar, hi sonaven també discos, i un dia algú va posar un disc de flamenco. Recordo perfectament com em va captivar. Vaig pensar “Què és això? D’on és?”. Jo mai abans havia escoltat flamenc. En aquell moment, aquella música em va seduir. Jo amb prou feines havia estat a Espanya un parell de vegades, llavors, i em sorprenia moltíssim que aquell so vingués d’Europa.

Llavors vaig decidir que, després dels tres mesos a l’Índia i abans que comencés el curs a Holanda, aniria a Espanya. Vaig trobar els cursos d’estiu de la Fundación Cristina Heeren a Sevilla i hi vaig anar de cap.

Com va ser el primer contacte com a cantant amb el flamenc a Sevilla?

Vaig estar tres mesos a Sevilla aprenent flamenco des de zero: les palmas, els palos, i algunes lletres per tangos i alegrías. I poca cosa més, perquè en tres mesos i sense parlar pràcticament el castellà, no hi va haver temps per a més.

Era molt estrany cantar en una llengua que no parlava, però que a la vegada m’interessava tant. La llengua em va agradar molt des del principi, m’anava molt bé per a la veu perquè, a diferència del neerlandès, que és molt gutural, el so del castellà està molt endavant, a la boca.

I com vas poder compaginar els estudis de jazz a Holanda amb l’interès tan gran pel flamenco?

Abans de tornar cap a Amsterdam vaig comprar uns vint discs! A Holanda escoltava tot el flamenco que podia, i practicava castellà amb els meus col·legues espanyols del conservatori. Més endavant vaig veure que a l’Esmuc era l’única escola superior on es podia estudiar flamenco, així que al quart curs de cant jazz vaig venir a Barcelona d’Erasmus.

Per tant, el teu contacte amb l’Esmuc comença com a cantant jazz!

Exacte. Mentre feia classes de cant jazz amb la Carme Canela, feia classes de cant flamenco secundari amb Chiqui de la Linea. A més, anava d’oient als combos de flamenc; als meus companys de flamenco els agradava molt el meu interès. Aquell any vaig estudiar tot el que vaig poder del gènere, i el Chiqui m’encoratjava molt a seguir estudiant i em deia que hi tenia molta facilitat. Estic segura que la meva estada a l’Índia em va educar moltíssim la veu i l’oïda per als melismes.

Aquell any també vaig conèixer un guitarrista alumne de l’escola, en Jordi, que encara ara és la meva parella, i això em va lligar encara més a Barcelona i al flamenco. Quan vaig tornar a Holanda per acabar els meus estudis, que els vaig fer en sis anys, sovint venia a Barcelona a veure el Jordi i aprofitava per fer algunes classes amb el Chiqui.

Però allà a Amsterdam ja vas començar a fusionar jazz i flamenco, oi?

Durant el meu últim any de carrera a Amsterdam, el Jordi estava fent un Erasmus a Rotterdam, on, curiosament, es pot estudiar guitarra flamenca, i vam formar el grup entre holandesos i espanyols. Ens dèiem Radio Luna, i fèiem una fusió entre jazz i flamenco. Amb aquesta formació vam tocar a moltes sales i teatres d’Holanda. Componíem temes propis i alhora fèiem arranjaments de standards amb un toc flamenc. Quan va acabar aquell curs, el grup es va dissoldre perquè els membres vam marxar d’Holanda, cadascú pel seu costat, però vam aprendre molt, va ser un projecte molt bonic.

I quan vas decidir venir a l’Esmuc a estudiar cante?

Les últimes vegades que havia fet classe amb el Chiqui m’havia suggerit que em plantegés fer les proves d’accés, i quan vaig acabar la carrera a Holanda, em vaig decidir.

Com has viscut els estudis a l'Esmuc?

He fet la carrera en cinc anys i m’ha anat molt bé, perquè en realitat vaig entrar amb menys coneixement del món del flamenc que els meus companys, i amb la dificultat afegida de la llengua. El que em va anar molt i molt bé són els concerts mensuals que organitzava la Mayte Martín al Mediterráneo, en què convidava els estudiants de flamenco. Als primers cursos de cante no em sentia prou segura com per fer bolos com a cantaora, però aquests concerts amb la Mayte em permetien cantar un tema o dos davant del públic, i també escoltar els meus companys que s’estaven formant com jo. Era un espai per escoltar-nos, tocar junts i recolzar-nos. I a més la Mayte ens guiava.

Amb el teu projecte de fi de grau, Entre dos mundos, vas demostrar que no només ets cantaora, sinó també compositora.

A partir del tercer curs, que ja estava més còmoda amb el castellà, van començar a sortir-me lletres i melodies, i les escrivia. I a poc a poc vaig començar a tenir força material. Vaig tenir la idea de fer els meus arranjaments i cançons per al projecte final de grau. De fet, l’últim curs vaig dedicar-lo a això, a organitzar les idees, a classificar-les per palos. Vaig fer vuit temes en els palos més emblemàtics i coneguts. Al projecte d’Entre dos mundos no hi ha cantes tradicionals, sinó cançons per aquests palos. Els temes sonen a flamenco pel simple fet de posar-hi una guitarra i una percussió flamenques, però també hi he posat un baix elèctric, un saxo i un piano. El que no volia per res és que fos un projecte tancat, sinó al contrari. Vull explicar les històries amb el meu so, amb la meva música i ajuntar-me amb músics de tots els àmbits.

De què parlen les teves lletres?

Parlen de tot, però sobretot de mi. Les utilitzo també com a canalització del dol i del dolor que m’ha causat la mort dels meus éssers més estimats. Em va molt bé escriure per sentir-me viva, per explorar la meva vitalitat i valorar tot el que tinc. Entre dos mundos parla de moltes coses: els dos mons són el jazz i el flamenco, són també Holanda i Espanya…

Però, evidentment, la creació de les meves cançons no és només un procés terapèutic! També artístic, això per a mi és molt important, busco la qualitat musical i literària i m’és un repte.

Entre dos mundos anirà més enllà?

Sí, ara estic buscant estudis per a gravar-ne el disc. Encara vull donar-li una volta més als temes perquè, al cap i a la fi, al juny vaig presentar-los com a projecte de fi de grau i havia de limitar-me a certs paràmetres. Ara que tinc total llibertat, vull donar-los un toc encara més personal.

A més estem mirant, amb un regidor de teatre, de fer un espectacle teatral a partir d’Entre dos mundos. Es tractaria d’explicar històries entre tema i tema, de parlar de flamenco… en definitiva, fer un fil conductor a les cançons. Perquè aquest projecte parla de moltes coses, la temàtica pot ser molt rica. Per això em fa molta il·lusió fer-ne una obra de teatre.

Quins altres projectes tens entre mans?

Aquest estiu he tingut força atenció als mitjans holandesos, a la tele, a la ràdio, i alguns diaris que van saber dels meus projectes m’han fet alguns reportatges. De sobte, aquest juny tenia força reputació! M’ha contactat la Biennal Holandesa per a anar-hi la propera edició, al gener de 2017. I una altra cosa curiosa que m’ha passat: un noi d’una editorial neerlandesa m’ha escrit perquè va veure’m en un reportatge a la tele i creu que la meva història podria ser interessant per a un llibre. Hem fet ja una primera entrevista per skype i buscarà un escriptor perquè em faci la biografia! Estan passant moltes coses!