Parlem amb Pierre Réach, professor de piano de l’Escola que ha estat distingit com a Chevalier des Arts et des Lettres pel govern francès. La seva original carrera està marcada pels recitals i concerts en diferents països, l’activitat pedagògica i l'organització de diverses manifestacions artístiques.

En primer lloc, moltes felicitats! Com ha rebut la noticia del premi?

He de dir que ha sigut un gran plaer, no ho creia possible, essent una distinció tan important. Sóc molt feliç de rebre aquest reconeixement del meu propi país, encara que he de confessar que sóc un gran amant de Barcelona i d’aquesta meravellosa escola que és l’Esmuc.

De vegades es parla d’escoles pianístiques en la interpretació, referides als diferents països que en tenen tradició musical. Que n’opina, d’aquesta concepció?

No hi estic d’acord. Vaig tenir aquesta conversa molts cops amb Leonid Sintsev, un gran professor de l’Escola i un gran amic. Ell deia sempre, i jo ho comparteixo, que no existeix tal classificació. Els grans intèrprets de la música francesa no són francesos, només cal veure Michelangeli. Ara estic anant força al Japó i la Xina, on sovint escolto joves pianistes. I t’asseguro que em sorprèn com tots ells han entès amb increïble facilitat la nostra tradició musical, l'occidental. Per mi, la música no té fronteres. Per tocar bé Bach has de treballar la claredat en la polifonia, els plans sonors... per què un francès o un alemany seria millor que un xinès o un rus?

Hi ha algun estil que li agradi especialment o amb el qual estigui més còmode tocant?

Bé, per mi és més fàcil parlar dels estils que no toco... per exemple –em fa una mica de vergonya dir-ho!– no defenso gaire bé Poulenc. I això que adoro la música francesa, però potser tinc per Bach i sobretot per Beethoven un amor molt especial. De fet, l’any que ve tinc el projecte d’interpretar totes les seves sonates per piano. És una d’aquelles coses que he de fer abans de morir! I no solament per gravar-ho, sinó per compartir-ho amb amics i alumnes. Per mi, la responsabilitat d’un professor no es limita a donar classes.

Com va arribar a l’Esmuc?

Porto treballant a l’Escola des de la seva formació, al 2001. Des que em van seleccionar fins al dia d’avui he vingut quasi cada setmana des de Paris, ja que també faig classes allà. Aquesta escola és molt especial: els professors treballem junts, escoltem els alumnes dels altres, parlem molt de la feina... A banda, hi ha una atmosfera internacional, perquè professors i alumnes provenen de molts llocs diferents, cosa que li dóna riquesa. A París en canvi és diferent, ja que per ser professor has de tenir la nacionalitat francesa. Una altra cosa que destaca a l’Esmuc és l’altíssim nivell. És evident que no tots els alumnes el tenen, però penso que la vocació d’un professor és ajudar cadascú en el seu nivell, per tal que els estudiants siguin feliços amb la música.

Diria que aquesta és la seva filosofia pedagògica?

No del tot, perquè en aquest aspecte tinc dues opinions una mica contradictòries. Per una banda penso que un jove artista pot triar el que vol tocar i el que pensa que serà bo per ell. Però per una altra, és bona la disciplina de fer la mateixa obra per tota la classe. Respecte a la feina com a professor, crec que implica una gran responsabilitat: hem de donar tot el que tenim pels nostres alumnes. Jo intento transmetre el que he rebut dels meus professors, perquè he tingut sort de tenir-ne de meravellosos. Maria Curcio, que ha sigut molt important per mi; Arthur Rubinstein, Alexis Weissenberg i altres. D’aquests miro de transmetre el que m’han ensenyat, que no és solament la seva pedagogia. Gaudeixo parlant amb els meus alumnes per ajudar-los, jo mateix ho feia amb els meus professors. Rubinsten, per exemple, tenia un gran sentit del humor! Però quan parlava de música era increïble. De fet, vull escriure un llibre que transmeti tot el que m’han donat aquests gran artistes que he conegut, i on explicar algunes idees que tinc de la pedagogia del piano.

Alguna qualitat del que seria un “professor ideal”?

Et diré una cosa, tinc sempre una mica de por dels professors que no toquen, malgrat que diguin coses molt interessants. Però també és perillós tocar massa per a l’estudiant, perquè pot caure en el perill de voler-ho imitar, i la imitació és terrible. És evident que tocar per a un públic és molt diferent de tocar sol. Opino que aquesta experiència, amb la concentració i la inquietud que implica, pots comunicar-la també als alumnes. Per tant, una persona que no toca i que parla com parlaria un llibre no m’interessa. Encara que també he conegut artistes meravellosos que no poden dir una sola paraula sobre música, la qual cosa tampoc m’agrada. Hem de poder respondre per què hem escollit una obra, quin és el seu missatge. Especialment aquests últims anys he vist que al públic li agrada que el músic presenti el seu programa, ja que crees una connexió amb ells. Així doncs, per mi un professor ideal és aquell que toca pels seus alumnes però que ho fa de manera “discreta”, de forma que no se l’imiti però que estimuli la imaginació.

Què els diu als seus estudiants sobre la professió del músic?

Que és una ocupació difícil, i no pels temes econòmics, sinó perquè s’ha de treballar cada dia. Aquí no hi ha vacances! El rigor és fonamental en l’aprenentatge de la música, així com la repetició. Jo sóc una mica de la vella escola, per exemple, dic als meus alumnes que les escales són molt importants. Però també ho és conèixer el repertori orquestral i cambrístic.

Hi ha algun concert de la seva carrera que recordi especialment?

Sí, un que vaig fer l’11 de febrer 1977 en què tocava el concert de Schumann i on Rubinsten va venir a escoltar-me. Tot el públic va veure com venia, i per mi va ser molt especial la seva assistència. Són coses que et marquen per tota la vida. També recordo el concert que vaig fer el mateix dia de l’enterrament del meu pare. Vaig sortir directament del cementiri per anar a tocar, a pesar que la gent em deia que l’anul·lés. Però jo volia fer-lo, i ara sé que el fet de saber que tocaria i de poder concentrar-me em van ajudar a suportar la pena.

Què creu que s’ha de tenir en compte a l’hora de fer un concert?

És difícil de dir, s’ha de tenir present el rigor, la forma, l’actitud del cos... Has de tenir un espai ben definit, on poder crear el teu missatge. I sobretot un concert necessita concentració, una comunió entre totes les persones que vénen i que esperen aquest moment de fe. No de fe religiosa –jo mateix no sóc religiós–, però diríem un moment de sinceritat i solitud col·lectiva. No és qüestió de fer judicis, però crec que val la pena tornar a un sentiment de veritat, de coneixement de la nostra condició humana. Realment és molt petita: el nostre sistema solar és un petit punt en l’univers. I nosaltres, què som? Res! I malgrat això, hem creat grans coses. Crec que l’artista d’avui ha de sentir això, la consciència del que som, i ha de tenir un sentiment de generositat. He vist concerts on la gent sortia amb un somriure, una emoció. És la vocació de compartir, de donar alguna cosa teva a una altra persona, el que finalment és l’acte més important.