El concert de la Big Band de l’Esmuc fou per a uns quants com una promesa d’estiu. Celebrat dimarts 26 de maig, un dia després que es complís el termini d’entrega dels projectes escrits de Fi de Grau, i en ple període d’exàmens, va ser com una petita bafarada d’aire fresc, i mai millor dit. Els que bufaven van tocar, a més, a l’aire lliure, a l’escenari colindant a l’Escola, on s’acostumen a fer els concerts del cicle Vermut Jazz i l’ambient era tímidament festiu, de ganes de terrassa i fresca. Van ser poques les cadires que es van disposar per acomodar els oients –una seixantena com a molt–, que van ser ocupades pel públic que comprenia la franja d’edat més avançada. Els estudiants, dempeus, alguns asseguts, els encerclaven. El clima era distès, amb moviment, però molt respectuós. Llàstima del so que s’escapava per les escletxes d’algunes aules d’estudi, convindria tenir-ho en compte de cara a l’any vinent: trompetes no convidades fan fer algunes aparicions no estel·lars.

El repertori, que va anar creixent en interès a mesura que avançada –bona tria i ben disposada– va ser ben rebut i els solistes, molt aplaudits. Sota la direcció de Lluis Vidal, professor de la casa, els músics van tocar una dotzena de temes i no es va fer llarg. La banda, formada per estudiants de l’escola, comptava amb trombons, trompetes i saxos en la secció de vent, a més de bateria, piano, guitarra elèctrica, contrabaix i baix elèctric i dos cantants. El Mariner, arranjada pel mateix Lluis Vidal, va ser una de les peces interpretades, una versió fresca de la cançó popular catalana, tant per la temàtica marítima com pel recorregut harmònic. La melodia, cantada, onejava entre record i sorpresa i tirava cap a dalt, accentuant amb notes noves paraules velles i oferint possibles noves lectures, per qui les volgués prendre. Choro Dançado, de Maria Schneider, va ser una altra bonica troballa i, de les poques paraules que va dir Lluis Vidal, unes quantes van anar dedicades a presentar i elogiar la composició de Schneider. Com l’anterior, és una peça que sedueix per la seva bellesa melòdica. Però aquest cop, la veu la canta sense paraules. Tampoc calia. La música, irrevocablement llatina, parlava, parlava molt. Romanç. Melangia. Passat. Lament. Record. I comiat. Almenys fins l’any que ve.