Sentint-los tan propers, amb els italians ens consta mantenir-hi la distància. De seguida els agafem confiança, entrem en un grau de franquesa fins i tot excessiu: deixem córrer l'etiqueta i passem a tractar-los com si fossin família. Fa temps que hem convertit els spaghetti en espaguetis, els graffiti en grafitis, els carabinieri en carabinieris i els paparazzi en paparazzis, i ens hem quedat tan amples. Hi ha lleus diferències entre els exemples esmentats. Portem segles de pasta i per tant hem incorporat de ple l'italianisme catalanitzant-lo sense complexos, però portem només dècades de grafits al carrer, i per això el diccionari normatiu es fa el mesell a l'hora d'acceptar-lo. Això no vol dir que no puguem catalanitzar "grafitis", però un bon llibre d'estil de cada mitjà hauria de decidir si li posa algunes cursives, cometes, o se'l tracta com un mot ja casolà i se'l despulla de qualsevol diferenciació gràfica que l'engavanyi.

En la terminologia musical, Itàlia encara ens és més família i, per tant, com més cosins més endins. Fa poc un col·lega ens demanava com havíem d'escriure italianismes com staccato o appoggiatura als projectes finals. ¿Escriurem els plurals a la catalana (staccatos, appoggiatures) o a la italiana (staccati, appoggiature)? ¿Hi mantindrem la distància que implica una cursiva, o els convidarem a la normalitat de la rodona? L'Esmuc no té cap llibre d'estil, i per tant les solucions que proposo són opinables. L'Albert Romaní ja va escriure un article a L'Esmuc digital aclarint moltes barrabassades "catalianes" habituals (soprà, cantàbil) i proposava algunes solucions plenes de sentit comú sobre com convidar els italians. Tot i això, encara hi ha espai per al dubte en alguns casos. Ésadir, el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, ens pot ser una bona orientació. Pel que respecta a les marques tipogràfiques, recomana no posar-ne a estrangerismes molt freqüents i que carregarien excessivament el text, i precisament posen com a exemple els italianismes en l'àmbit de la música clàssica. Per tant, no caldria afegir cursives al bel canto ni cometes parlant dels tempos. Que se sentin còmodes a casa. Però compte amb tanta familiaritat: què farem amb els plurals? Em sembla que llavors el criteri del Diccionari del DIEC ens pot marcar la pauta: si hi consta, com appoggiatura o tempo, pluralitzem a la catalana: appoggiatures, tempos, allegros, crescendos –i aquí discreparia de l'Albert, que defensa "els crescendo"–. Si no hi consta, doncs els tractarem amb respecte i una mica de distància: uns staccati i uns legati, els castrati, els ricercari. Estem sopant amb els italians, però de vegades queda el dubte de com continuarà la nit.