Descobrint la gralla

Article

El so de les places i carrers del nostre país

La gralla és un instrument molt arrelat a la tradició catalana i protagonista de nombroses manifestacions folklòriques del nostre país. Durant dècades, el seu so ha voltat per places, carrers i escenaris d’arreu, i ho continua fent: “la gralla està de moda”. Aquest article pretén donar a conèixer una mica més la gralla a aquells a qui no els és propera, i ajudar a descobrir la realitat d’un instrument que cada dia esdevé més important en el panorama musical i cultural català. Repassem doncs la gralla des de diferents punts de vista per tal que, després de llegir aquest article, ningú pugui preguntar-se: què és una gralla?

 

"

La gralla és un antic instrument de vent, de procedència probablement aràbiga, molt popular a les nostres comarques. Aquest instrument dóna l’escala diatònica; si el qui el toca és destre a manejar-lo, fins i tot pot executar semitons.

Pau Casals i Defilló

"

ORGANOLOGIA

La gralla és un instrument de vent. El so es produeix per la vibració d’una columna d’aire a l’interior del cos central de l’instrument (...). Modifiquen l’altura dels sons i canvien la longitud de la columna d’aire a través de forats”. [1] És un instrument de vent-fusta, ja que està fabricat d’aquest material. Precisant més, la situem al grup de canya doble, els quals “generen un so quan es fa vibrar l’aire (...) mitjançant un sistema de llengüeta doble. Aquestes llengüetes o inxes solen ser fetes de canya (...)”. [2]

A Catalunya hi trobem també altres instruments tradicionals aeròfons de canya doble, com la dolçaina, la tarota de do i de fa, el tible i la tenora. Tot i que tenen un origen compartit, han evolucionat de forma diferent, tant per la part tècnica com per la part funcional. Arreu del món trobem instruments semblants a la gralla, que formen part de la cultura i la tradició de zones geogràfiques concretes. Alguns exemples són la dultzaina i la gaita a Euskal Herria, la dulzaina a Aragó, Castella i Lleó, la bombarda a Bretanya, el piffero al nord d’Itàlia o la ghaita i la surna al nord d’Àfrica.

HISTÒRIA

L’origen de la gralla és incert. Com qualsevol instrument musical “(...) neix d’una forma més o menys casual, es perfecciona segons l’ús i les funcions específiques i, a vegades, o bé desapareix o bé evoluciona per generar nous models que perduren segons les exigències socials, estètiques i funcionals del moment”. [3] Tanmateix, alguns  folkloristes creuen que la gralla la van dur els àrabs, d’altres que va entrar per Provença o Occitània provinent dels hindús, o també que és un invent de la cultura grecollatina. Malgrat no conèixer l’origen de l’instrument en trobem referències des del 1715.

Des del segle XVIII fins al XX, la gralla va arrelar fort molt lligada a manifestacions folklòriques com els castells o altres balls en el medi rural d’alguns punts de la Catalunya Nova; és a dir, Camp de Tarragona, Penedès i Garraf. Aquest període es coneix com l’època d’or de la gralla. Les gralles van evolucionar, els grallers van passar a tocar en grups, alguns d’ells molt populars, com Els Romeas o Els Casimiros. Es convocaven concursos, i també va aparèixer una àmplia fornada de compositors que van escriure expressament per a aquests grups de grallers, com per exemple Francesc Toldrà (pare d’Eduard Toldrà), [4] Agustí Cohí, Ramon Roig o Feliu Monné. [5]

A partir del 1915 la gralla va començar un procés de decadència causat per diversos factors, el més important dels quals va ser l’aparició de nous ritmes i formacions (i instruments) vinguts d’Europa i Amèrica, que van captar l’interès del públic, deixant de banda la música de les gralles. També van aparèixer noves propostes amb menys músics i, per tant, més barates, com per exemple els pianos de manubri, amb els quals una sola persona podia fer un ball durant hores. Alguns grallers que no acceptaven ser apartats del mercat van modernitzar els seus grups afegint instruments com el saxòfon, la trompeta o el fiscorn.

Tot i els intents de mantenir-se a l’alçada de les noves formacions, els grallers es van veure obligats a reduir els membres dels grups i a baixar sous. Tot i així, van anar resistint amb penes i treballs fins a la Guerra Civil. Un cop acabada, molta gent s’havia de guanyar la vida com fos, i per això algun dels antics grallers tocava, moltes vegades sol, acompanyant els pocs elements folklòrics que quedaven, per treure’s un sobresou.

Primera colla de l'Escola de Grallers de Sitges

Primera colla de l'Escola de Grallers de Sitges

Els primers passos per a la recuperació de la gralla van sorgir a Sitges la tardor del 1952. Es va crear l’Escola de Grallers de Sitges, on s’impulsava un nou model d’aprenentatge de la gralla. Fins aleshores era un sistema de transmissió familiar. Durant la dècada següent van aparèixer altres iniciatives per recuperar les festes, les tradicions, en definitiva la cultura popular, de la qual la gralla formava part. Es van arreglar gralles antigues i, a partir de finals dels setanta, se’n van construir de noves copiant els models antics. Durant aquesta dècada apareixen nous grups fixes.

I així fins als anys noranta, període en què es va fer molta feina per a la recuperació de la gralla: trobades de grallers, concursos de composició, cursets d’aprenentatge, exposicions i publicacions diverses. Entre aquestes cal destacar el primer Mètode de gralla, de Francesca Roig i Jaume Arnella, publicat el 1981. També cal destacar l’aparició de l’Aula de Música Tradicional i Popular, on s’ensenyava la gralla seguint un pla d’estudis, i de l’Aula de Sons, de Reus. Però aquesta recuperació es va trobar amb alguns obstacles: la falta d’instruments i canyes, un repertori que s’havia perdut, la mancança de mestres, etc.

A partir del segon mil·lenni, la gralla assoleix un dels moments més dolços des del seu origen, comparable a l’època d’or. Apareixen molts grups professionals i amateurs de grallers, així com moltes altres formacions que incorporen la gralla al costat d’altres instruments. També es treballa amb nous estils com el rock, la rumba, el jazz, etc. Es recuperen models antics de l’instrument i se n’inventen de nous. S’edita un gran nombre de discs i llibres, i els mitjans de comunicació en fan ressò sovint amb reportatges i articles.

Pedagògicament, des del 2006 la gralla es pot estudiar a l’Escola Superior de Música de Catalunya com a llicenciatura. També s’obren escoles de música especialitzades en tradicional, i altres escoles on fins aleshores només s’impartien instruments clàssics i moderns incorporen la gralla com a instrument per estudiar. El 2014, la Generalitat estableix l’ordenació curricular del grau professional de gralla. [6]

PARTS DE LA GRALLA

La canya o inxa

Es tracta de dues pales fetes de canya sobreposades i lligades amb fil. Alguns models, a més, també estan lligades amb filferro. En passar l’aire pel mig de les dues pales, aquestes vibren i produeixen el so. [7]

Hi ha molts models, que es diferencien per la mida i la forma, i que poden servir per les diferents gralles o alguns també per la mateixa. En ocasions, sobretot en zones concretes del territori no tradicional, s’han adaptat a la gralla models de canya d’altres instruments com la dolçaina valenciana o la tenora, ja que, sobretot als inicis, era més fàcil trobar canyes d’aquests instruments que no pas les tradicionals de gralla, moltes vegades realitzades pels mateixos músics. Els models tradicionals per gralla són les canyes/inxes de pala o quadrades [8], les quals es construeixen amb una tècnica diferent a la majoria d’instruments de canya doble, consistent en treballar dues pales des de l’inici, en comptes d’una plegada després per la meitat.

Canyes de gralla

Canyes de gralla

El tudell o broquet 

Té forma cònica i és la peça metàl·lica on s’acobla la canya per tal d’unir-la al cos de la gralla. A la part estreta s’enganxa la canya a pressió, i l’extrem ample s’introdueix a la part superior del cos de la gralla. [9]

Hi ha molta varietat de tudells, segons el diàmetre, la longitud, regulables o no, específics per a les gralles baixes i subbaixes, etc. Cada constructor acostuma a tenir-ne diferents models. La longitud ajuda a determinar l’afinació: més curt, més agut sonarà; més llarg, serà més greu. Així, els regulables permeten precisar l’afinació.

El cos 

És la part més gran de l’instrument. Té forma cònica i és on hi ha els forats, el diàmetre i la distància dels quals permeten obtenir l’afinació desitjada. És també la part on es col·loquen les claus, en el cas que en portin, que són de metall. El cos pot estar construït de fustes diferents (ginjoler, boix, olivera, granadillo, etc.) i, segons el model de gralla, pot estar format per una sola peça, per dues o per tres parts (campana, cos inferior i cos superior).

AFINACIÓ

En el món de la gralla hi ha dos sistemes d’afinació: 440 Hz i 415 Hz. Aquests números fan referència a la freqüència, és a dir, al nombre de vibracions per segon que produeix un so en l’aire. La nota que s’atorga a aquest nombre de vibracions i que s’agafa com a referència és el la. La resta de notes sorgeixen de relacions freqüencials.

El la-440 és l’afinació estàndard del la de sobre el do central que va ser acceptada el 1955 per l’Organització Internacional per a l’Estandardització. [10]

El la-415 és l’afinació que actualment s’ha estandarditzat per tocar música antiga i sona un semitò per sota de l’afinació a 440 Hz, escrivint transposat a la partitura mig to més amunt del que sona. També se li diu afinació en si, perquè al tocar un do d’escriptura sona un si.

En els darrers anys s’ha incorporat una nova afinació per a les gralles: el sib. En aquest cas, l’instrument és a 440 Hz però transpositor, així que s’escriu una segona major més amunt d’allò que ha de sonar; és a dir, un to. I per tant, el que produeix un so a 440 Hz és el si. Es diu així perquè en tocar un do d’escriptura sona un si bemoll.

Gralles seques

Gralles seques

Hi ha l’excepció del grall, el qual es troba en re o en mib, tot i que pràcticament no s’utilitza.

TIPUS DE GRALLA

Actualment trobem molts tipus diferents de gralla, uns basats en els models antics i d’altres de nova invenció, que imiten el funcionament d’altres instruments similars. A part, de cada tipus hi ha diversos models, ja sigui per l'afinació, per la quantitat de claus, per les característiques que li dóna el constructor, etc.

Gralla seca

És el model més popularitzat i acostuma a ser pel que es comença a aprendre a tocar l’instrument. És un tub cònic amb sis forats a la part superior i un a la part inferior. En aquests forats és on es col·loquen els palpissos dels dits. Té dos forats laterals més amples situats a la part final de la gralla, anomenats aires, però són només a efectes d’afinació.

Hi ha dues afinacions d’aquest model: 440 Hz (do) i 415 Hz (si).

L’extensió pot arribar a ser de dues octaves (de sol3 a sol5), tot i que no és igual de còmode fer-la sonar en totes les seves notes. L’extensió còmoda és la primera octava, on admet més possibilitats de matisos, tant de volum com d’articulació. Tot i que es poden fer totes les alteracions, és millor no abusar-ne.

El seu so és fort i punyent, fet que la fa ideal per tocar a l’aire lliure en entorns de festes populars. No és tan ric com altres models.

Hi ha un model molt semblant, però més petit, anomenat grall o grallet. S’utilitza en poques ocasions, com per exemple ensenyar als més petits. Aquest està afinat en re o en mi bemoll.

Gralles dolces

Gralles dolces

Gralla dolça 

Anomenada també gralla de claus, és molt utilitzada, sobretot per grallers que tenen cert nivell. És un model més avançat que la gralla seca i incorpora unes claus a la part de baix que li permeten arribar fins al mi3. Alguns models, a més d'aquestes claus, en tenen d’altres per poder fer alguns o tots els cromatismes. Aquestes substitueixen les posicions forcades o de mig forat per obrir o tancar un forat amb la clau. Això permet molta agilitat a l’hora de tocar notes alterades a certa velocitat i també garanteix l’afinació. Fins i tot algunes gralles dolces tenen una clau a la part de dalt que ajuda a fer sonar algunes notes de la segona octava.

Hi ha tres afinacions d’aquest model: 440 Hz (do), 415 Hz (si) i sib.

El nom de gralla dolça ja dóna pistes de que el so és més dolç. Però el so de les tres afinacions canvia molt entre elles. Les gralles en do són més punyents, mentre que el de les gralles en si és més vellutat i timbrat. Les gralles en sib tenen un so més suau, ideal per ajuntar-les amb altres instruments com el piano o metalls, però que queda una mica mancat de volum si es necessita per tocar en places i carrers.

Gralla de quatre claus

També anomenada gralla llarga, és molt semblant a la gralla dolça, però el cos de l’instrument es compon de tres parts desmuntables. Incorpora dues notes més que la gralla dolça per al registre greu, utilitzant quatre claus en comptes de dues. A final del segle XIX i durant el primer terç del segle XX hi havia gralles de fins a cinc claus, però avui dia no existeixen. Pel que fa a la resta és tot igual, però tenint en compte que aquest model no el trobem amb les claus de les alteracions.

Hi ha dues afinacions d’aquest model: 415 (si) i sib.

Gralles baixes

Gralles baixes

El so és molt semblant al de les gralles dolces dins el mateix registre, però en l’extensió més greu queda un so força nassal per l’estretor del tub.

Gralla baixa 

Aquest model es va inventar sobretot per substituir la gralla de quatre claus a l’hora de fer el paper de baix en els conjunts de gralles. Per fer-ho més còmode es va crear aquest instrument, una quarta més greu que la dolça. Està format per tres parts. Té claus que li permeten arribar fins al la2 (algunes gralles baixes més senzilles només fins al si2 o fins i tot fins al do2). Alguns models també tenen claus per fer totes les alteracions i una o dues per ajudar a atacar els aguts, tot i que les que no en tenen també poden fer aquestes notes, encara que no amb tanta seguretat d’afinació i atac.

Hi ha tres afinacions d’aquest model: 440 Hz (do), 415 Hz (si) i sib.

Té una tessitura de dues octaves i una mica més, a partir del la2, però és més habitual utilitzar només el registre mig i greu, que és d’una octava i mitja.

Té un so ample, profund i ric en harmònics en el registre greu, i es va fent més estret a mesura que va ascendint.

Gralla subbaixa

Gralla subbaixa

Gralla subbaixa 

És l’últim model de gralla que ha aparegut. D’aparença molt semblant a la gralla baixa, és més gran i amb el cos desmuntable en tres parts. Només existeix el model amb claus per a les alteracions, a part de les que li serveixen per arribar a les notes més greus i una clau per octavar.

Hi ha dues afinacions d’aquest model: 440 Hz (do) i 415 Hz (si).

És una octava més greu que la gralla dolça però incorporant una nota més: el re2. S’escriu en clau de sol però una octava més amunt d'allò que sona.

El so és molt semblant al de la gralla baixa però una quinta més greu. Les notes més greus no es poden apianar i la resta sí, però no tant com els altres models de gralla. La seva profunditat de so garanteix harmònics greus que construeixen una bona base. A mesura que s’ascendeix, el so es torna més nassal, i fosc a partir del sol4.

REFLEXIÓ FINAL

Actualment són diverses les formes d’entendre la gralla: hi ha moltes escoles d’aprenentatge, afinacions i models de canyes diferents, etc. Això fa que existeixi una gran varietat sonora al voltant d’aquest instrument, algunes més encertades que d’altres, des del meu punt de vista, però el que és imprescindible és tractar l’instrument tal i com es mereix. No només per part dels que el toquen, sinó també dels que l’escolten. La gralla “està de moda”, però aquesta popularitat s’ha de construir sobre uns fonaments sòlids i amb criteri, sempre dins les possibilitats de l‘instrument, és clar, però amb dignitat musical.

 

PER SABER-NE MÉS

Aquí pots trobar tota la bibliografia i discografia editada sobre la gralla: http://grallers.cat

El llibre “Fitxa tècnica de la gralla”: 
http://www.ivojorda.cat/index.php/ca/pedagogia-ca/fitxa-tecnica-de-la-gralla

Alguns constructors:

Per aprendre a tocar:

 

 

[1]  Diversos autors. Nova. Enciclopèdia Catalana de l’Estudiant. Arts plàstiques. Música i Cinema. Volum 8. Barcelona: Carroggio, 1999.

[2]  Ducable, Pol. Aerófonos de doble lengüeta del mundo. Publicat a Internet. Barcelona: cancioneros.com, 21 de juliol de 2013. Disponible a: <http://www.cancioneros.com/co/5302/2/aerofonos-de-doble-lengueta-del-mundo-por-pol-ducable-roges>

[3]  Orriols, Xavier. La gralla i els Castells. Notes per a una història social de l’instrument. Carrutxa 1-1991.

[4]  Bayer, Xavier. Francesc Toldrà i Carbonell (1900-1901). Músiques per a gralla. Col·lecció: Calaix de Solfa núm. 1. Barcelona: Dinsic, 1995.

[5]  Fontanals, Blai. Nosaltres els grallers. Segona edició. Sitges: Amalgama Edicions, 2010.

[6]  Catalunya. Decret 179/2014, de 30 de desembre, Departament d’Ensenyament. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, 31 de desembre de 2014, núm. 6780.

[7]  Elias, Francesc i Elias, Joan. Mètode bàsic per l’estudi del tible. Sant Boi de Llobregat: Dinsic, 2001.

[8]  Diversos autors. La gralla. L’instrument musical i el seu aprenentatge. Barcelona: Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, 1997.

[9]  Diversos autors. La gralla. L’instrument musical i el seu aprenentatge. Barcelona: Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, 1997.

[10] L’Organització Internacional per a l’Estandardització o ISO és una organització no governamental amb representants de 150 països que elabora estàndards i normes internacionals.

Comments

Log in to comment.