Ester Bonal, professora de l'Esmuc, ha estat notícia pels guardons obtinguts darrerament. Ha rebut el Premi d'Actuació Cívica Lluís Carulla, i el projecte Xamfrà, que dirigeix, el guardó Marta Mata de l'Associació de Mestres Rosa Sensat, i el premi Tatiana Sisquella a la contribució social del diari Ara. És, doncs un bon moment per entrevistar-la.

Vas rebre el premi d’actuació de la Fundació Lluís Carulla. Per què creus que van triar la teva trajectòria per davant d’altres?

En altres ocasions, el premi sempre ha reconegut projectes que treballen per la cohesió social, per temes de llengua, o en definitiva per un objectiu social. En el meu cas, suposo que per la meva trajectòria professional, el projecte social inherent a Xamfrà i pel fet d’estar 25 anys fent educació al país.

Segons tinc entès, dintre de les teves metodologies, tens com a premissa, per exemple, no fer exàmens ni encomanar deures als alumnes. Quin és el motiu?

Xamfrà penja d’una fundació, l’ARC música. Aquesta fundació neix com a escola de música on es realitzen tallers de sensibilització musical, d’arts plàstiques i d’expressió, l’any 1967 a Barcelona. La van fundar la Dolors Bonal, en Ricard Creus, la Pilar i l’Esther Bosch. Van estar treballant molts anys amb un model d’escola sense cursos ni exàmens, on els nens i nenes anàvem allà a fer música o plàstica “pel plaer de fer-ho”. Jo hi vaig ser alumna durant molts anys i més endavant vaig començar a participar-hi de manera “artesanal” ajudant a dirigir, acompanyant els nens, etc. D’aquí prové la meva influència metodològica. Els exàmens no són necessaris perquè la vida no en té, d’exàmens ni cursos, ni tan sols generacions, per tant, no els necessitem. L’examen té un risc molt alt de convertir-se en una eina d’exclusió i no d’avaluació.

En una entrevista, explicaves que Xamfrà era "un centre social, un centre d’inclusió, per a tothom i no només per als exclosos". A què et refereixes? Com definiries el projecte?

“Xamfrà no és una escola, és un centre de música, dansa i teatre”. Un centre que fa ús de les arts per treballar la inclusió i cohesió social, i per treballar la convivència, en aquest cas del barri del Raval (tot i que vénen també persones d’altres barris propers).
A Xamfrà ens carreguem la segregació, ja que hi participen famílies molt diferents, amb més o menys compromís o arrelament, que en aquest espai conviuen sense diferències. Amb els anys aprens que no existeixen les classes socials, sinó les actituds, que n’hi ha dues: la gent que et dóna confiança, que és honesta, o la gent que abusa quan no fa falta. Procurem que l’escola estigui a l'abast de tothom i per això la matricula és molt econòmica. Tan sols es paguen dues quotes de 50 euros. Però per tal que el preu no afecti a ningú, ja que hi ha famílies sense o amb pocs ingressos, poden acudir al centre igual sense pagar, i quan els millora la situació, paguen sense que se’ls acumuli. D’altra banda, hi ha famílies que es proposen voluntàries per pagar la matricula d’aquelles que no ho poden fer. També hi ha formes alternatives de sostenir el projecte a través d’estratègies, com per exemple el sistema de micromecenatge. És un sistema on voluntàriament qualsevol persona pot participar de la nostra campanya de finançament aportant 1 euro al mes, de forma online. Una altra campanya que tenim és Risuona, que vol dir torna a sonar. Consisteix en una recollida d’instruments que ja no es fan servir. Així, els infants que no en disposen tenen l’oportunitat de tocar música deixant de banda les limitacions econòmiques. Aprofito l’avinentesa per fer una crida als estudiants de l’Esmuc a fer-se teamings de Xamfrà o donador d’instruments que no fan servir, ja que seria de gran utilitat per al funcionament del centre.

D’entre totes les arts, has escollit la combinació de la música, el teatre i la dansa, és a dir, música i moviment. Per què apostes per aquest tipus d’art i no per un altre més del tipus plàstic, per exemple. Què hi trobes?

Tot el que necessiti col·laboració, cooperació, revisió, auto-disciplinar-se, tot això t’ajuda. I la música, el teatre i la dansa ho requereixen. Són arts en el temps, i tenen una naturalesa que d’alguna manera et creen el clima i les condicions soles, si les condueixes d’una determinada manera. Perquè les arts en el temps demanen l’aquí i ara: si no hi ets, se t’ha acabat la cançó i no has entrat, s’ha acabat la coreografia i no l’has ballat. Cal treballar l’atenció activa, i ho has d’aconseguir encuriosint-los. I aquestes disciplines són una molt bona eina o “excusa” per aconseguir-ho. Un altre element essencial d’aquestes arts és la cooperació. A mesura que avances en aquest aprenentatge vols fer un pas més, com a acte voluntari. Quan fas el pas, n’aprens. Però quan ho fas amb els altres, el resultat va molt més enllà de la suma dels individus. Per a poder ser complerts, necessitem el grup sencer. D’aquí sorgeixen cooperacions espontànies, que no necessiten del llenguatge oral, ni discursos. Ho pots fer a través del fer i després fer la reflexió.

Per què estudiar música en grup i no en solitari?

No fem mai classes individuals, sempre en grup. Tan sols hi ha classes individuals quan només un infant toca un instrument concret, però ràpidament procurem trobar més gent que vulgui tocar-lo i participar de les classes. Apostem, també, perquè els infants participin a més d’un grup diferent, per tal que es relacionin i facin “vida de centre”. El treball en grup crea una condició de confiança i d’unió que és el que permet que després les coses “passin”. Una de les coses boniques que succeeixen a Xamfrà és com en parlen els adolescents que fa cinc o sis anys que hi són. Com s’ho senten casa seva, com se senten acollits, com acullen als que vénen. Tot això és una dinàmica que s’ha generat, un "clima", com diu Phillippe Meirieu. El generes de zero i el treballes durant uns anys, però si aconsegueixes crear una pedagogia de les condicions, quan crees el clima, tot passa, tot sorgeix. I, a vegades, els educadors hem de deixar que les coses passin, no intervenir. Sorprendre’ns amb el que s’esdevé. Hi ha un pilar molt fort a Xamfrà: la generositat i la confiança. Dos principis fonamentals per eradicar la por. La por aïlla els individus i els produeix la sensació de ser: o passius, o resistents. I la resistència passa pel menyspreu o fins i tot per la violència. Per això, o creem espais de confiança o estem sembrant la por, i, tot i que la por és lícita, no ens és bona.

En la web oficial del Secretariat De Corals Infantils De Catalunya (SCIC) s'hi explica, dintre la seva història, el valor que atorguen a la pràctica del cant coral, que és la següent: “creiem que el cant coral és un mitjà que contribueix en gran manera a la formació dels infants i adolescents per les moltes possibilitats que té d'introduir-los en el gust per a la bellesa, especialment la de la música, en el goig de cultivar un mitjà d'expressió com és la veu, en l'amor a la llengua del seu país, en la joia de l'amistat i en la disciplina lliurement acceptada, en el treball en equip i de conjunt i, finalment, en el gust per col·laborar amb altres infants”. Segons tinc entès, ets membre del SCIC, i fins vas formar part, un temps, de l’equip tècnic. Tens la mateixa perspectiva d’aquesta pràctica? Quin és el valor que atorgues al cant coral?

El SCIC es funda l’any seixanta-set, i el funda la Dolors Bonal, la Maria Teresa Jiménez, i la Maria Martorell, que són les meves mestres. He crescut amb elles i el seu missatge, i hi estic molt d’acord. De fet jo també vaig participar de la redacció d’algunes parts. A més, estic molt d’acord també amb l’ideari, dins el qual hi ha un dels nou punts, que trobo que és molt important, que és que les corals mai no triaran els nens i nenes que hi formen part. Tots els nens han de poder cantar. A mi no m’interessa fer corals professionals perquè no tinc la intenció de gravar discos ni res semblant. M’interessa el procés. I entenc que les presentacions públiques artístiques de teatre, dansa, coral, etc. són etapes de procés. No són productes tancats absoluts i ben fets. Són moments del procés on et pot interessar fer-ho públicament com a eina de motivació, de reconeixement, d’incentiu. Té unes utilitats educatives d’enfrontar-te a una situació diferent, on hi haurà un públic. Ho entenc com un procés d’aprenentatge.

A part d’estar a Xamfrà i d’altres projectes, també fas classes a l’Esmuc, dins el Departament de pedagogia. Com són les teves classes a l’Esmuc?

Faig classes una mica rares, o això em diuen els estudiants. Sóc molt poc de classe magistral. De fet en vaig fer una l’altre dia i em vaig avorrir fins i tot jo. Crec que per fer una bona classe magistral has de ser molt savi. I la meva trajectòria és molt més vivencial, i per tant faig classes més vivencials. A més, evidentment, tampoc els faig exàmens.

Què en penses de l’ensenyament musical a Catalunya, és de qualitat?

Crec que el punt de vista no s’ha de focalitzar en el fet de si es de qualitat o no. La finalitat d’un conservatori o una escola de música és molt diferent a la d’un projecte com Xamfrà, per exemple. Ara mateix, hi ha diverses escoles de musica i conservatoris fent labors molt importants des del punt de vista “d’enculturització artística” de la població. Estan obrint una vessant més social, que jo en dic “fer ús de la música per...”. La música, la dansa o el teatre són eines. Es converteixen en finalitat per decisió del propi artífex. I qui no les tria com a finalitat, com a mínim disposa d’un coixí que li servirà per a la vida, que l’ajudarà a conformar un criteri, a conformar una sensibilitat, a tenir una educació estètica, a valorar les coses boniques. Com diu la Victòria Camps: “la gent que valora la bellesa, difícilment serà dolenta”. L'ètica i la bellesa van molt de la mà. També reconec molt la tasca de centres com l’Esmuc, on treballo. A mi, per exemple, m’ha donat un entorn de reflexions, un entorn acadèmic que m’ha ajudat a replantejar-me les coses. A preguntar-me per què faig les coses. Per què em funcionen les coses? M’ajuda a ubicar els processos en el context real on tenen lloc. Així relativitzo èxits i fracassos, desdramatitzo conflictes... Et sents menys sol en aquest camí. En definitiva, cal gent formada en tots els sentits. Cada espai d’aprenentatge ens aporta coses diferents i cobreix necessitats diferents i tots són necessaris.

Entre els escoltes, en concret els caps, ens formulem una qüestió al voltant de la nostra tasca educativa: ets cap o fas de cap? Et proposo que ho apliquis a la teva tasca en el món de la pedagogia: ets pedagoga o fas de pedagoga?

Per a mi la pedagogia no és una ciència, la pedagogia és la vida. La fem tots, i no només amb nens. És una manera de viure. No sé si sóc o faig, canvio depèn del context. Per a mi el territori de la pedagogia no és dels pedagogs, ni l’educació dels educadors. És de tots. I una altra cosa és que hi hagi gent entesa i que ha reflexionat que pot aportar determinats valors en aquests conjunts.