A la primera edició de 2015 dels Grans conjunts de l’Esmuc, el passat 27 de gener a la Sala Oriol Martorell de L’Auditori, va tenir lloc l’extraordinari debut del l’Esmuc Jazz Project. I en la seva primera proposta, la temàtica del projecte va girar entorn de la figura del pianista nord-americà Keith Jarrett, un dels músics de jazz més notables del panorama actual, l'univers sonor del qual va servir de nucli d'inspiració per crear, recrear, fusionar i sobretot gaudir d'un sensacional Scrapple from the “Jarret” amb un jazz d'autèntica Denominació d'Origen d'aquesta casa. Amb tot, el públic assistent va poder gaudir d'un magnífic programa, del qual està previst gravar un disc –per fortuna de tots aquells que se'l van perdre–. En definitiva, un concert que va representar el fruit d'un gran treball conjunt entre estudiants, graduats, professors, tècnics i personal de serveis de l'Escola. Així, en aquesta primera ocasió, els compositors, arranjadors i directors van ser els propis factòtums de la iniciativa.

D'aquesta forma, el concert va arrencar de les mans del professor de piano jazz Joan Monné i el seu brillant arranjament de The Journey Home. El va seguir el professor de piano jazz i teclats Joan Díaz amb el seu arranjament Memories of Tomorrow, tema en el qual el baix elèctric va substituir al contrabaix i on es van escoltar el que semblaven delicats ressons de cobla. A continuació, i recuperant el contrabaix, el professor de piano jazz Lluís Vidal ens va delectar amb el seu tema propi Lievetsne, el qual es presentava amb una subtil i enigmàtica entrada de piano amb aires politonals per acabar envoltant l'auditori amb una atractiva atmosfera de jazz minimalista. Joan Sanmartí, professor de guitarra jazz, també ens va oferir el seu vital tema propi Elemento pericoloso, aquesta vegada amb la guitarra com a instrument protagonista i amb un solo dialogat entre saxo i bateria que el públic va gaudir i agrair amb un gran aplaudiment.

En l'equador del concert va arribar el torn de Francesc Capella, cap del departament i professor de piano jazz, qui va fer una breu descripció del projecte i va ressaltar la labor conjunta que tota l'Escola ha realitzat per dur-ho a terme, anunciant l'objectiu final de gravar un primer disc amb el programa resultant. Capella també va oferir una interessant fusió entre Questar i Prism, dos temes originals de Jarrett, en un arranjament presentat amb una suau introducció de vent seguida d'un elegant solo dialogat entre contrabaix i piano, per acabar amb un estimulant canvi de groove, vigorós i amb el saxo com a protagonista. A continuació, Joan Monné va tornar per obsequiar-nos amb el seu tema propi Mr. KJ, desplegant un atractiu ritme des del piano amb un estil cool molt contagiós. Després, reapareixia també Joan Díaz amb la seva Cançó d'Amor, inspirada en un poema de Joan Vinyoli i amb la veu de l'estudiant Clara Gorrías com a protagonista. Van seduir un públic difícil de sorprendre amb tot l'escoltat fins al moment. Però el desenllaç del concert el va encapçalar Joan Sanmartí amb el seu arranjament de Country, un tema ple de duende en el qual el cajón i palmeros van ser els convidats d'honor, omplint l'auditori amb la màgia i el dinamisme d'exòtics aires flamencos interromputs, únicament, per un exquisit solo de saxo, i per canvis sobtats molt interessants fins a acabar amb un brillant acord en tutti. I com a rematada final, Lluis Vidal va reprendre la “batuta” per concloure el concert amb el seu sofisticat arranjament de The Windup, amb una intro de piano en forma d'hipnòtic ostinato que de seguida va evocar l'aura minimalista del seu primer tema, per seguir amb un desenvolupament progressiu fins a arribar a una sobtada suspensió amb un canvi cap a un discurs més festiu. Seguidament, la trompeta va fer la seva aparició estel·lar per lliurar-nos un solo en forma de monòleg relaxat, personal i intransferible on els silencis aportaven un valor afegit juntament amb la progressiva incorporació de la bateria, el piano, el contrabaix, etc, fins a una nova suspensió, però aquest cop amb un groove molt contrastat del qual va sorgir un sensacional solo de bateria on, de sobte, les baquetes es van intercanviar per dits –de carn i os– en un llarg diminuendo preludiant l'última volta de la big band per posar, amb estil, el punt final al concert.

En acabar, l'esplèndid aplaudiment del públic va ser premiat amb un bis de la big band a càrrec de Joan Monné i finalment, com no, l'orgullosa salutació de tots els músics després d'oferir un fantàstic concert. Com deia el pianista i director de big band nord-americà Count Basie ”Si toques una melodia de jazz i les persones no mouen els peus, no la toquis més”. Doncs bé, dubto molt que algú fos capaç de romandre amb els peus clavats a terra durant aquest concert sense moure'ls ni una miqueta. En fi, esperem que la propera proposta de l’Esmuc Jazz Project no tardi massa per tornar a fer-nos “moure els peus” d'aquesta forma.