La Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC) commemora el 20è aniversari del seu naixement, i amb més de cent músics i tres concerts programats va celebrar, el passat abril, el 62è encontre sota la batuta de Manel Valdivieso. Aquests vint anys han estat l’al·licient per dur a terme un recorregut pel repertori del segle XX. A l’estiu s’interpretava la Simfonia Turangalila d’Oliver Messiaen, i aquesta Setmana Santa van afrontar dues de les grans fites del simfonisme del segle XX: la simfonia Mathis der Maler, de Paul Hindemith, i el Poema de l’èxtasi d’Aleksandr N. Scriabin. També van treballar Tres interludis per orquestra, del compositor català Benet Casablancas, i el coral per a orgue de J.S. Bach “Komm, Gott, Schöpfer, Helliger Geist” orquestrat de la mà d’Arnold Schönberg, com a cirereta del pastís d’aniversari.

L’Esmuc va obrir les portes per acollir els joves músics –alguns d’ells alumnes de l’Escola– que van estar sis dies treballant intensament en les aules del centre. A més del director Manel Valdivieso, l’orquestra va comptar amb la presència d’un gran equip de professors de prestigi que van guiar la feina d’aquests joves en els assajos parcials. Destaquen noms com Gabrielle Lester (violí), Víctor Manuel Ánchel (oboè), Ximo Vicedo (trombó) o Juanjo Guillem (percussió). Igualment, Benet Casablancas no es va voler perdre l’esdeveniment, de manera que els participants van tenir l’oportunitat de conèixer-lo en primera persona, treballar amb ell i entendre com havia concebut la seva obra.

Tota aquesta feina va culminar en tres concerts que la JONC va oferir els dies 26, 27 i 29 d’abril al Pavelló de Puig-reig, al Teatre Fortuny de Reus i a la Sala Pau Casals de l’Auditori de Barcelona, respectivament. Els concerts s’obrien amb la sonoritat de Bach portada a l’orquestra, a manera d’obertura festiva i com a cançó d’aniversari inicial, commemorant els vint anys de l’orquestra. D’acord amb les paraules de Manel Valdivieso, un programa de contrastos del qual Hindemith i Scriabin en van ser el nucli central; tots dos amb estètiques i visions del so molt diferents. L’obra de Hindemith, representant de la música del període d’entreguerres i que sovint s’ha qualificat de distant o intel·lectual, però alhora amb una gran potència expressiva, contrastava amb Scriabin i el seu Poema d’èxtasi, on la sensualitat i la sensibilitat encarnen els papers protagonistes.  El treball contrapuntístic de Hindemith i l’expressivitat d’Scriabin convergien en l’obra de Casablancas, la qual unia d’alguna manera aquests dos grans focus en un context absolutament contemporani.  

Sonoritats a priori allunyades que, sota la direcció artística de Manel Valdivieso, van confluir en un mateix escenari per anar teixint el camí a través d’aquest recorregut musical pel repertori simfònic del segle XX.