Eren quarts de deu del matí quan ens vam disposar a pujar a l’autocar que ens portaria a Le Touquet, al nord de França. Allí romandríem les següents dues setmanes i uns quants dies més per formar part d’uns Grans Conjunts d’allò més especials, ja que es tractava de la primera gira europea d’una formació instrumental de l’Esmuc.

Després d’una nit a mig camí al davant d’un cementiri, unes quantes hores d’autocar, dues pel·lícules i uns quants intents fallits de becainetes "autobuseres", vam veure el primers cartells anunciant el festival del que formaríem part aquells dies: el TIMM (Touquet International Music Masters). Arribats a aquest punt en què la majoria de nosaltres ens trobàvem en plena metamorfosi cap a un quatre encarcarat degut a les múltiples hores a dalt de l’autocar, ens vam despertar de cop. Havíem arribat a Le Touquet! Dividits entre dos establiments diferents, els uns a l’Hippotel –un aparthotel que era a més a més un hipòdrom– i els altres al Centre Léonce Desprez –que era una caseta de pel·lícula– vam acomodar-nos a les nostres habitacions.

El matí següent començaven els assajos al Palais des Sports, fent d’orquestra pilot pel curs internacional de direcció amb George Pehlivanian i els seus catorze alumnes de direcció de tot el món. Cada alumne disposava de deu minuts a la tarima del director defensant les obres del repertori que havíem preparat: la tercera simfonia de Mendelssohn ’”Escocesa” i la simfonia concertant de Mozart, amb les solistes Clara Schöltes i Lidia Miranda. Es podria dir que, a part d’estar aprenent sobre el repertori orquestral, hem après tècnica de direcció així com aspectes del pensament i oïda interior d’un director d’orquestra. Hem après a diferenciar entre el so que aconsegueix un director o un altre de la mateixa formació i amb els mateixos intèrprets, valorar quina és la importància d’aquesta complexa figura i quelcom tan important com és la presència dalt de l’escenari i l’efecte intern i extern que produeix.

Assajàvem matí i tarda i, cap al vespre, a les set de la tarda, es feien els concerts de cambra repartits entre tres establiments hotelers de Le Touquet fins a l’hora de sopar. Però no tot eren assajos i masterclasses: la primera setmana el mestre Pehlivanian ens va convidar a la festa del seu cinquantè aniversari. També ens va proposar fer un cercavila pels carrers del poble amb els instruments de vent i percussió fins a arribar a una plaça on volia fer un experiment. Es tractava de seure disposats en la formació orquestral sense director, només un faristol on hi havia la següent inscripció: “Dirigeix-nos” i una batuta a la disposició de tots aquells que s’atrevissin a dur a terme la tasca proposada. Quan algú pujava  a la tarima, l’orquestra es preparava i, amb l’entrada donada per cada director, començàvem a tocar l’obertura de Les Noces de Fígaro.

La primera setmana havíem de dur a terme un esdeveniment de gran importància: el divendres 25 d'abril estrenàvem l’última obra de Fabien Waksman, Europa, una profecia, amb un cor de nens format per alumnes de diverses escoles. Vam tocar l’obra al primer concert a le Touquet i la vàrem tornar a tocar al concert de Brussel·les –al Palais des Beaux Arts, el dissabte 26 d'abril–, així com a l’Església de Saint Sulpice de París, en el darrer concert de la gira, el diumenge 4 de maig. En els dos primers concerts, a Le Touquet i a Brussel·les, vam interpretar el mateix repertori però amb un director diferent per a cada moviment.

La segona setmana havíem de defensar un repertori diferent, treballat amb els dos assistents del Mestre. Es tractava del Rèquiem de Mozart amb el London Symphony Choir i el concert per a clarinet de Mozart. Aquest repertori el vàrem tocar només a Le Touquet.

Com que el concert de París era l’últim dia de la nostra gira, i ens trobàvem en una de les capitals europees més emblemàtiques, no podíem marxar d’allà sense haver conegut una mica la ciutat. Així doncs, després de sopar ens vam dirigir cap a la Tour Eiffel, que va ser el punt de partida pel tour nocturn per París amb en Jaume Cortacans fins a les 5:30 del matí següent, una nit per no oblidar mai.

I així va acabar aquesta fantàstica experiència durant la qual l’activitat de l’orquestra va ser frenètica, així que sort vam tenir d’en Jaume Cortacans i la Núria Segovia, els nostres acompanyants o tour-managers, que s’encarregaven d’organitzar-ho absolutament tot de la manera més impecable i perfecta possible. No podrem mai agrair-los prou tot el que han fet per nosaltres així que aprofitem aquest article per dir-los gràcies, gràcies per haver vingut amb nosaltres.