Per molts era una sortida més, un curs, un festival… Una de les estades musicals habituals que els músics solen fer cada any. Per altres era la primera vegada que s'anava a l’estranger, a donar conèixer una institució, un nivell i una filosofia pedagògica i musical. El Festival TIMM, a Le Touquet, ha estat la primera sortida de l’Esmuc no només més enllà de les fronteres de Catalunya sinó a nivell internacional i, de segur, no ha deixat indiferent a cap dels protagonistes implicats.

Els músics de l’Esmuc han demostrat una il·lusió i una adaptabilitat increïble. Van passar d’arribar amb moltes ganes d’aprendre i absorbir coneixements a la decepció de veure que el que els esperava no era exactament el que s’havien imaginat. Però això no els va fer tirar enrere; al contrari, van saber convertir aquest desencís en energies per dur a terme interpretacions de gran nivell.

Els dies eren espremedors i intensos, amb 11 hores de música diàries i unes condicions organitzatives una mica decebedores. Però els nostres músics aguantaven i demostraven que, tot i les petites adversitats, volien fer música i eren capaços de respondre amb escreix i dignitat a la demanda exigent de l’organització.

Més enllà de les hores d’estudi i d’assaig, la relació entre els diferents membres, músics i acompanyants, es va fer més estreta i còmplice, i va donar com a resultat un grup fort i que mútuament es defensaria; una cohesió que demostrava les bones relacions entre tots els components sense tenir en compte els orígens, preferències o ideologies. Per una vegada, entre músics no hi havia competitivitat, ni divismes ni enveges. Érem un front comú.

Tot i la decepcionant assistència de públic i una poc encertada obra de Fabien Waksman, la professionalitat dels intèrprets va fer que el resultat que es va poder escoltar a la magnífica sala Bozar del Palau de les Belles Arts de Brussel·les fos més que exemplar.

La segona setmana va ser més profitosa, amb llargs assajos conduïts per assistents del mestre George Pehlivanian en què es treballava l’afinació, els ritmes, les dinàmiques... El concert del Rèquiem, amb el cor londinenc, va tenir força qualitat. Llàstima que no es va poder interpretar aquesta obra i repetir-la al concert de l’endemà, a l’Església Saint-Sulpice de París.

Com a colofó d’aquesta experiència europea, tot i el cansament i les ganes de tornar a casa, la darrera nit a París va ser màgica: un grup errant de 35 persones caminant al llarg del riu Sena, fins a trenc d’alba, per impregnar-se de l’essència de la ciutat de la llum, recordant i immortalitzant cada instant del que ha estat un gran viatge, una gran experiència musical però, sobretot, personal i humana.