Estudiar un màster a Berklee, ser acceptat a la Juilliard School of Music, doctorar-se a Harvard o convertir-te en un compositor de música de cinema són alguns dels somnis, gairebé inabastables, que se'ns poden passar pel cap als estudiants de música -de qualsevol especialitat- quan escoltem les paraules "Estats Units". Però potser no sigui una meta insuperable. De fet, quatre graduats de l'Esmuc ho han aconseguit i ens han pogut explicar les seves experiències en entrevistes personals, tot el que van haver de treballar per aconseguir-ho –que no va ser poc– i alguns consells per a les generacions següents.

El violinista Joan Plana és el que més temps porta recorrent el país: quatre anys de violí clàssic al Cleveland Institute of Music, tres anys al programa de música antiga de la Juilliard i quatre anys (fins al 2014) de doctorat a la Universitat de Nova York. En aquesta institució treballa actualment el compositor i doctorand Sergi Casanelles i és també on ell i Tomàs Peire –ara instal·lat a Los Ángeles– van estudiar el Master of Composition / Scoring for Film and Multimedia. No gaire lluny, al campus de la Universitat de Boston, Marta Roma –recentment premiada amb el Most Valuable Player Award– determina el seu Bachelor en Cello Performance a Berklee.

Però anem al gra: què has de fer per anar-te'n a Amèrica del Nord? És possible que algú guardi sota el matalàs uns 400 dòlars per al bitllet d'avió, entre 30.000 i 50.000 de la matrícula d'un any i "uns dinerets més" per viure. Per als que no, la possibilitat que se'ns ofereix és aconseguir una beca. N'hi ha de diferents tipus: privades –de caixes, bancs, fundacions...– o de la pròpia escola/universitat (depenent dels estudis que s'hi vagin a realitzar). Totes tenen alguna cosa en comú: cal treballar molt per obtenir-les. Has de destacar d'alguna manera, però no de qualsevol: moure't molt, estudiar, ser creatiu... En definitiva, preparar i demostrar que estàs preparat per entrar a formar part d'un sistema que premia amb oportunitats a qui manté el seu esforç dia a dia.

"Anar a estudiar als EUA sense beca és una mica utòpic." 

Sergi Casanelles 

Així doncs, el més que suat the land of opportunity and freedom té dues cares i, deixant la més fosca d'elles per conclosa, ens centrarem en la que cada any fa que tants estudiants es plantegin assolir aquest somni. Les històries dels nostres protagonistes transmeten optimisme i esperança –per als que no s'hagin descoratjat encara–. La Marta destaca la llibertat que té per poder endinsar-se en qualsevol tipus de música i allunyar-se una mica de les etiquetes més estereotipades, ja que per a ella l'ensenyament en llocs com Berklee és "més musical, menys acadèmic". Explorar i enriquir el seu llenguatge és el que ha fet en Joan, que va trobar en la música antiga una nova inspiració per sumar al seu repertori.

"A Espanya sovint és pensa el grau superior com a gran fita: acabar la llicenciatura. Però aquí als Estats Units a la llicenciatura n'hi diem 'undergraduate', així que no ets graduat encara." 

Joan Plana 

En l'àmbit professional no hi ha tanta por com aquí. La veritat és que durant els anys d'estudi no pots treballar fora de la teva universitat però sí dins d'ella: a la biblioteca, petits bolos o fins i tot movent faristols... I encara que no sigui suficient com per pagar-te el pis –sobretot a Boston o Nova York– tots estan remunerats. En acabar els estudis, el visat d'estudiant (F-1) perd validesa i aconseguir una feina és una condició per a poder romandre al país. A diferència de la por al buit que de vegades sentim al final de les nostres carreres, ells es mostren optimistes ja que veuen com els seus companys aconsegueixen obrir-se camí dins del món laboral sense renunciar a la música. Alguns, com en Sergi i en Tomàs, ja ho estan aconseguint.

"Tothom va pel carrer amb els pots de l’Starbucks del cafè, a l’autobús, al metro, la gent menja corrents..."

Marta Roma 

Amb aquesta simple imatge podem entendre també una altra realitat de viure una experiència a l'estranger –no només als Estats Units sinó per exemple a Àustria, com vam poder descobrir en el reportatge del número anterior–. El "fer un cafè" serà més difícil però, salvant en aquest cas les generalitzacions i per no quedar-nos amb un mal gust de boca, de tota la gent que coneguis allà segurament en podràs convèncer a més d'una.

"[…] que la gent marxi, que viatgi a països diferents, que es parli un altre idioma. Bàsicament perquè t’espavila molt i t’obre molt la ment." 

Marta Roma

En definitiva, tots ells destaquen les possibilitats que tenen, sobretot artístiques i professionals, i encara que socialment sigui on hi ha un xoc major, si de moment han decidit quedar-s'hi, per alguna cosa serà!

(Llegiu altres experiències d'estudiants i graduats de l'Esmuc a Àustria i Alemanya.)