La discogràfica Glossa, fundada pels germans Emilio i José Miguel Moreno, ha rebut aquest any el premi Label of the Year pel jurat del ICMA –International Classical Music Awards–. Amb aquesta excusa, ens posem en contacte amb Emilio Moreno, cap del Departament d'Antiga de l'Esmuc. Emilio ha desenvolupat una llarga carrera en el món de la interpretació de la música antiga, destacant tant com a solista com, entre d'altres, conjuntament amb el seu grup La Real Cámara i la seva orquestra El Concierto Español en el repertori barroc i clàssic hispà.

L'enhorabona pel premi al Segell Discogràfic de l'Any per l'ICMA. Com van rebre la notícia davant aquest reconeixement internacional? Què ha fet destacar la seva discogràfica?

En el fons aquests premis no tenen tanta rellevància ja que a tothom n'hi acaben donant un en algun moment i, a més, aquests premis no aporten alegries econòmiques. En tot cas, sí que és un motiu de satisfacció que es reconegui internacionalment la trajectòria i filosofia de Glossa, que des de sempre ha treballat per la difusió incondicional dels patrimonis musicals, tasca que de vegades resulta ingrata i anònima pel poc interès que en general desperten les novetats en la vida cultural oficial. Si alguna cosa s'ha intentat amb Glossa és, primer, contribuir a la recuperació del patrimoni musical històric hispànic, tan ric com ignorat; segon, contribuir a la recuperació d'altres patrimonis igualment interessants i igualment obviats; tercer, fer-ho amb els millors intèrprets possibles que no siguin "els de sempre", i quart, fer-ho amb un format i un disseny igualment atractiu i gens ranci, que, s'ha de dir, ha estat profusament copiat...

En la vostra firma hi ha un gran suport a joves intèrprets per llançar-se al mercat musical. Com es presenta el futur d'aquest mercat en el món de la música antiga?

Complicat. Gravar un disc avui únicament és una qüestió de projecció de la imatge del músic de cara al públic que a penes reporta beneficis econòmics, ni al músic ni a la discogràfica. Pot, fins i tot, ser deficitari. A més, el mercat està trasbalsat amb les noves tecnologies, els nous mercats, la nova manera d'accedir a l'escolta de la música i les noves necessitats de l'oient. Res és com era al principi i resulta molt difícil saber en què i com acabarà aquest mercat, quan es compren cada vegada menys discos i les botigues i distribuïdores desapareixen perquè es queden obsoletes. Mentrestant, els músics continuem gravant, i en Glossa s'insisteix, tot i la incertesa i la crisi, a apostar per la innovació, els llenguatges frescos, les aportacions noves, siguin de joves emergents com de consagrats. No sabem en què acabarà tot, però de moment seguim endavant intentant estar al dia sense quedar-se enrere.

El moviment de la música antiga ha anat evolucionant i guanyant seguidors en els darrers anys. No obstant això, a l'hora d'interpretar en directe sembla que presenta certes complicacions –afinació, instruments històrics, acústica de les sales...–. Creu que la música antiga s'inclina més cap a la producció audiovisual –discogràfica, vídeos musicals– o la actuació en directe?

Hi ha molt de llegenda urbana en això que em diu: la mal anomenada "música antiga" (millor seria parlar d'interpretació amb criteris històrics, o del que tan de moda està en els ambients anglosaxons, la HIP - Historically inspired / informed performance), aquesta manera de fer avui la música no ha de ser més penosa que altres músiques amb les afinacions, els instruments propis i les condicions acústiques. A l'època de Monteverdi o de Bach es trigava tant com ara en afinar, els instruments bons eren tan bons com els d'ara i els dolents igual de dolents, es tocava en tot tipus de acústiques com ara, i hi havia músics que convertien els seus concerts en fascinants espectacles de la mateixa manera que avui hi ha músics "clàssics" els concerts dels quals són d'un avorriment letal. Crec que la "música antiga" avui té un component d'espectacle que en directe pot funcionar perfectament si el músic sap treure's de sobre el llast del concert "burgès" clàssic, alhora que s'aprofita de l'enregistrament per aportar repertoris nous, noves visions, interpretacions personals, aspectes inesperats. Cada vegada la "música antiga" està més lluny (afortunadament!) de l'arqueologia pedant i inútil, i és un fet constatat que hi ha molts més cabells negres, pèl-rojos i rossos (naturals tots) i menys calbes en els caps dels públics de la "música antiga" que en els de les músiques "convencionals”, on abunden els cabells blancs, grisos i els tints...

A l'Esmuc, als Grans Conjunts de gener d'enguany es va poder observar una interacció entre diferents disciplines que va resultar molt interessant i va tenir molt bona acollida, la mascarada de John Blow Venus i Adonis. A partir d'ara s'intentarà seguir aquest camí en el Departament d'Antiga? És alguna cosa que falta en el panorama actual?

No va ser una novetat, ja que en el passat es van fer plantejaments similars (òperes d'Antonio Literes i Monteverdi, per exemple) i sí que està previst que tot això no siguin excepcions. El Departament d'Antiga és petit i necessita aprofitar-se de la transversalitat de l'Esmuc per ampliar horitzons que enriqueixin tant als estudiants com als professors en la seva feina quotidiana a l'Escola, com a projecció del futur professional dels estudiants. Al panorama musical actual en general li falta a vegades imaginació i d'altres li sobra desmesura: canalitzar el gust per les novetats és sempre una tasca difícil en què sovint cauen errors d'embalum, banalitzacions gratuïtes o pedanteries: sens dubte, l'últim Gran Conjunt d'Antiga va ser un cúmul de coses fantàstiques gràcies a la cura dels seus responsables, experiència de la qual tots els participants van sortir plens d'idees noves i útils per al seu futur professional.

Al Departament hi ha molt moviment d'obertura (Antigalles, Jornades de portes obertes de fortepiano): hi ha alguna raó per la qual sembli més gran que altres anys? Què aporta el programa de l'Esmuc per a un estudiant de música antiga? Hi ha una necessitat real d'apropar aquest món al públic i a joves intèrprets?

El "client" del Departament d'Antiga és poc convencional: els estudiants de grau, màster o formació continuada que treballen a Antiga ho fan aquí perquè tenen unes necessitats formatives molt concretes: els que hi vénen ja saben amb claredat què volen i què busquen: una manera d'interpretar la música molt concreta, amb un llenguatge molt concret, amb uns instruments molt concrets i amb un professorat igualment molt concret. Tant les Jornades de portes obertes de la classe de fortepiano (i altres que vindran) com les Antigalles són eines del Departament per ajudar que la gent de fora vegi i escolti el que hi ha dins de l'Escola de la mà d'un professorat molt específic i de gran reputació internacional, al costat d'uns serveis generals (parc d'instruments, biblioteca, col·laboració amb altres departaments) molt valuosos: si això els anima a venir a treballar en un futur amb nosaltres, estarem encara més contents.

Per acabar, volia aprofitar per fer un parell de preguntes de caràcter més lleuger. Als intèrprets d'Antiga de vegades se'ls considera –i perdó per l'expressió– "rars" i "rates de biblioteca" per altres col·legues estudiants. Quina creu que és la imatge prototip d'un intèrpret de música antiga? És necessari tenir un altre tipus de formació a més de la musical?

Hi ha dues maneres (entre moltes altres més) de ser músic, totes igualment vàlides: una és la d'utilitzar la música per tocar un instrument, una altra, utilitzar un instrument per tocar la música. Els "antics" som més aviat d'aquesta última tongada en la qual és cert que es necessita una mica de curiositat per ubicar el fet musical en alguna cosa que transcendeix el mateix músic i el mateix instrument. Sovint dic als meus estudiants que tocar "música antiga" és, sobretot, un exercici de cultura general musical més que una qüestió farisaica d'instruments i tècniques inútilment "originals". Però rars no ho som pas més que altres, ni molt menys rates de biblioteques: conec moltíssims estudiants d'altres departaments tan "rars" i "rates de biblioteca" com els nostres (que de vegades no ho són tant...). El més trist a la vida d'un músic és la rutina, la manca de curiositat i de ganes d'aprendre coses noves i enriquidores, però això, per descomptat, no és patrimoni exclusiu dels "antics" i el compartim amb tots els músics curiosos de qualsevol àmbit.

M'han comentat que té una interessant querella contra les companyies aèries per les seves traves per viatjar amb instruments musicals. Com sobreviu un músic viatjant tant i amb aquesta quantitat de problemes?

No la tinc jo, la querella: la tenim tots els músics que patim quan viatgem (i aquest és el nostre destí i la nostra manera de guanyar-nos la vida), que ens rebutgin a bord d'un avió un instrument musical, generalment valuós i eina de treball indispensable i fràgil, i l'enviïn al maltractament de la bodega per raons d'espai (50x40x20cm). ¿Sap vostè que, entre les preguntes més estúpides i ridícules que es van formular al Congrés de Diputats de Madrid l'any passat (segons un concurs de les preguntes més inútils, peregrines i absurdes fetes, allí al llarg de l'any, concurs organitzat pels periodistes especialitzats en temes polítics en la seva festa de cap d'any), una d'aquelles va ser una interpel·lació d’un diputat interessat en el transport d'instruments dels músics professionals a bord dels avions? Gran mostra del nivell i sensibilitat cultural i musical del país, i del suport que tenim als mitjans! Afortunadament el Parlament Europeu està a punt de canviar aquest abús intolerable i aquesta manca de sensibilitat cap a nosaltres els músics.