El Gran Conjunt d'Antiga enguany s'ha decantat per una obra interpretada de manera molt més interdisciplinar comparat al que s'havia fet d'anys anteriors. Venus i Adonis, una mascarada de John Blow (1649-1708), va resultar un encert per poder explorar recursos com la dansa o la interpretació. Aquest any, coincidint amb les jornades de portes obertes del Departament de Música Antiga, les Antigalles, el públic que hi va assistir va augmentar en gran nombre, de manera que l'espectacle del dia 31 de gener va omplir la Sala 4 de L'Auditori i va deixar fora aproximadament el mateix nombre de persones que a l'interior. El mateix Josep Borràs, director de l'Esmuc, no va poder assistir a la representació per falta de seients lliures.

Les Antigalles, portades a terme del 31 de gener al 2 de febrer, van reunir persones amb interès per la música de segles passats i van tenir la col·laboració dels professors del centre per fer concerts de cambra i orquestrals. És una mesura per apropar aquesta branca de la música a nous estudiants, reforçar l'interès i promocionar el centre i la qualitat del professorat. L'obra de John Blow estava planificada dins l'horari de les jornades, cosa que va fer que el públic augmentés.
En les representacions de Venus i Adonis (tres en dies consecutius, a L'Auditori, al Prat de Llobregat i a Terrassa), s'ha seguit el mateix format de concert. Entre els diferents actes, l'orquestra realitzava pauses –potser massa llargues– per tornar a afinar els instruments. Durant la pausa entre el primer i el segon acte, el director del conjunt, Xavier Díaz-Latorre, amb el seu humor característic, va aprofitar per explicar el context de l'obra i fer una breu exposició organològica dels instruments que formen el conjunt, diferenciant-los dels seus trets moderns respectius (l'arc, les cordes de tripa, els trasts...) i analitzant-ne les característiques que existien per justificar la necessitat de reafinar els instruments antics. D'aquesta manera, la representació adquiria un caràcter informatiu i d'interès musicològic, a més de ser una ajuda per apropar-se al públic.

Pel que fa a la representació, el conjunt havia estudiat aspectes de retòrica, interpretació, acció i gestualitat, afegint informació iconogràfica a l'espectacle (la posició de les Gràcies seria un magnífic exemple). Això va afegir dificultat per als cantants, que van destacar tant en aquest camp com en el musical. La gestualitat barroca va ser acompanyada per una posada en escena senzilla, clara i directa, a mans de l'actriu, professora i directora Susana Egea, especialitzada en escena operística, que va afegir canvis segons l'espai disponible en cada representació. Laura Sintes, graduada en l'especialitat de Musicologia per l'Esmuc, es va encarregar de la part de dansa barroca, mitjançant el seu coneixement del tractat coreogràfic de Fouillet. La dansa cobra en aquesta obra un important paper a causa del seu caràcter cortesà, per això es van realitzar diversos números dins dels diferents actes.

Amb tots aquests elements (xerrada, música, interpretació i dansa), el resultat final va ser una performance molt completa, que esperem que sigui l'inici d'una característica manera de fer les coses en el Departament de Antiga de l'Esmuc, amb col·laboració interdisciplinària, acostament al públic i una major difusió, sempre sense perdre la vista la gran qualitat musical, tant del conjunt instrumental com dels cantants.