El rector de Riudellots de la Selva ja ho escrivia el 1763: "Els músics d'ofici o de cant, que jo dic són los obegots de les iglésies, que així com estos se mengen la mel dels abells, deixant les bresques eixutes com unes rapes sense vi, així aquells en les iglésies se'n porten los diners deixant les administracions eixutes." Uns quants segles després, el ministre Wert venia a dir el mateix amb altres paraules: que els músics han de cobrar menys, atesa la crisi. Perquè després vagin dient que les tradicions es perden. N'hi ha que no: en l'imaginari col·lectiu resisteixen tòpics seculars sobre els músics, no del tot afavoridors, i que no marxen ni amb lleixiu, com la seva cobdícia. M'ho comentava la Rosa Tamarit, editora d'aquesta revista, a l'hora de buscar refranys musicals amb què il·lustrar la postal de Nadal de l'Esmuc. Va haver-se de conformar amb una bella citació de J. M. Barrie, perquè al refranyer català els músics no hi surten gaire ben parats. Sovint se'ls pinta una mica rucs: "El músic més savi sols sap de sonar" o "Ni barber mut, ni músic sessut"; o pitjor encara, situats al costat fosc, amb l'intolerable "Escolà, músic o barber, home de bé no pot ser". Per acabar-ho d'adobar, l'ofici de músic està perillosament a prop de l'alcohol: "La bona musica surt de la barrica" (noti's, en la rima, com la musica es pronuncia deliciosament plana i no esdrúixola), o és vist com una mala jubilació: "Sastres, putes i músics, de vells són avorrits".

Però la característica que més destaquen els refranys és la poca solvència amb què malviuen: "Als músics i als barbers només els paguen quan sobren diners", "Músic i misèria tot comença amb ema", "Passar més fam que un músic", "Sastres, músics i sabaters, moltes postures i pocs diners", "Músic pagat fa mal so". Criticats, vilipendiats, mal pagats o impagats del tot, la tradició paronomàstica també els deixa werts.