Tercer volum de la sèrie (2006 i 2009) i cinquè del duo (Música Romàntica, 2007; Weber & Rossini, 2008), aquest projecte se situa, en part, lluny del realitzat anteriorment per Josep Fuster i Isabel Hernández. Deixant de banda les fantasies, abundants en els altres discos de la seva sèrie Música virtuosa, han volgut plasmar un repertori que juga amb allò colorístic i expressiu –que reflecteix el caràcter contemporani– davant la imatge de velocitat i força –més decimonònica– . Els intèrprets mouen l'oient d'un estat d'ànim a l'altre amb una facilitat que es podria entendre com virtuosa.

Podríem descriure el començament del projecte mitjançant la frase "menys és més", ja que la complexitat de la primera obra es basa en aquest significat contemporani de "el virtuós": Díptic venecià (2012), de Josep Pascual, ens situa en un estat anímic tranquil i reposat que no canvia en endinsar-nos a l'Andante et allegro (1881) de Chausson, però que tanmateix, a mesura que es desenvolupa, el concepte romàntic de virtuosisme es deixa veure.

Kaleidoskop (2010), d'Olm, torna a jugar amb els colors expressius, deixant-nos sempre una referència d'un terreny ferm i segur, que perdem totalment a la Balada del amanecer, de De la Creu, en què les escales i arpegis del piano ens porten amunt i avall sense descans, provocant una sensació de pèrdua i inestabilitat en moltes de les seves seccions.

De mà de Meseguer i la seva Añoranza (2010) se'ns remet a l'estat anterior, més influenciat per la sonoritat impressionista que a l'expressionista. El duo Fuster - Hernández, a la següent obra, Première Rhapsodie (1910) de Debussy, fan una ostentació de tècnica i velocitat sense canviar el concepte general del disc, en què la primacia en el color de la música segueix sent una part fonamental del concepte. Continuant amb el gènere, la Rapsodia (2010) de Pablo Moras permet que els intèrprets segueixin jugant amb els plànols expressius oposant el món del segle XIX, romàntic i nostàlgic, enfront d'un món més modern, amb referències al jazz, de caràcter més viu i divertit.

L'obra de Rodríguez Picó, C'était magnifique, traça un camí passant per artistes tan diferents com Poulenc, Rossini o Porter, a la manera de collage. Per finalitzar el projecte, Time Pieces op. 43 (1984), de Muczynsky, torna al concepte romàntic, però a una obra contemporània, en el qual sobresurt la dificultat per al clarinet, amb temes amb aires bartokians, neoclàssics, etc.

S'hi interpreten diverses peces de molt nova composició, moltes d'elles encarregades o dedicades al duo, la qual cosa ens porta a les noves dinàmiques de l'intèrpret dins el procés de creació i de mercat. El resultat final és un mapa interessant de noves composicions que, dins de la mentalitat moderna, tenen més llibertat estructural, i que prenen referents molt diferents: des dels primers anys del segle XX fins al jazz o el blues. Tot i que el so a vegades no sigui òptim - ja sigui per la ressonància de la sala o per la postproducció- les solucions expressives resulten molt intel·ligents, i l'ordre dels temes ajuda a poder explorar i contraposar els diferents conceptes de virtuosisme.