El passat onze de novembre, l’Esmuc va ser convidada al II Congreso Internacional de Flamenco de Córdoba, concretament a les Jornadas educación y flamenco organitzades conjuntament pel conservatori superior de música Rafael Orozco de Còrdova i la conselleria d’educació i esports de la Junta d’Andalusia. Jo hi vaig assistir en representació de l’Esmuc. A la taula també hi eren representats el conservatori de Còrdova per un dels seus professors de guitarra flamenca, Juan Antonio Expósito; el conservatori superior de música de Múrcia, per Cristobal Vogúmil, també professor de flamenco a l’escola Berklee de València; el Conservatori del Liceu, pel seu professor de guitarra flamenca, Manuel Granados, i el conservatori de Rotterdam per l’il·lustre intèrpret de guitarra flamenca Paco Peña.

Rotterdam va ser, ara fa vint anys, la primera ciutat que va apostar per fer el superior de guitarra flamenca. En fa catorze, a Còrdova van començar a impartir guitarra flamenca i més tard el grau en flamencologia. Tot seguit va venir Barcelona, on l’any 2002 es van iniciar els estudis superiors de guitarra i cante flamenco a l’Esmuc, i al Liceu només els de guitarra. Més tard, l’any 2010, el Taller de Músics va incorporar també guitarra i cante a la seva oferta de cursos. Una dada important és doncs que a Andalusia només hi ha un centre on es puguin cursar els estudis superiors de guitarra flamenca, quan a Catalunya n’hi ha tres, dos dels quals també ofereixen estudis de cante. A Madrid no en volen saber res, d’aquest art; almenys a l’ensenyament superior.

La tradició del flamenco a Barcelona es remunta a principis del s. XX, és part de la nostra cultura i com a tal s’ha de preservar: així ho va considerar en el seu moment qui va incloure el flamenco a l’Esmuc i així és com pensem els que el gestionem avui en dia. Cal dir que, tot i els prejudicis que encara desperta aquesta disciplina musical a casa nostra, el que es respira en l’àmbit de l’ensenyament, la cultura i l'administració és respecte i admiració. Ben al contrari (i per estrany que sembli) succeeix a Andalusia, el seu bressol. Tal com sovint fem nosaltres amb la nostra pròpia cultura, els andalusos prefereixen mirar i emmirallar-se en les altres tradicions, estils o músiques de les "cultes i serioses". Aquesta és la meva opinió, encara més avivada després del meu pas per Còrdova.

En les ponències es va posar en comú la manera en què les diverses escoles ens plantegem el flamenco als ensenyaments superiors; com el vivim, què n’esperem, quina sortida professional tenen els graduats... Tots vam coincidir a pensar com era possible, que, en vint anys, aquest fos el primer encontre on es tractés sobre l’ensenyament del flamenco al grau superior. El motiu es va fer evident al congrés: cadascú té el seu model, la seva manera de fer.

Quina és la millor? Per cadascú, la seva. Caldrà fer més congressos, convencions i sobretot concilis...

A Rotterdam fa 20 anys que el maestro Paco Peña ensenya l’art de la guitarra flamenca a gent de tot el món, sense cap prejudici, amb naturalitat, dotant-lo de tots els elements que el conformen. A Còrdova fan música clàssica i flamenco, guitarra i flamencologia. Diferencien de tal manera la música clàssica i el flamenco, que van demanar treure aquesta especialitat de la d’interpretació, suposadament per tenir més pes. Al meu parer, sortir del marc que empara a tots els intèrprets, sigui quin sigui el gènere, per crear-se un espai exclusiu, és un error enorme. Suposa renunciar a ser un intèrpret a la mateixa alçada que els altres.

La idea que vaig exposar a la meva ponència és que la normalitat i la igualtat en aquest cas han d’imperar. Només cal dotar cada àmbit de les especificitats necessàries perquè tots els intèrprets assoleixin les competències generals, transversals i específiques de la mateixa manera. Aquest és el model que segueix la nostra escola, tal com es pot llegir al suplement Europeu del Títol Superior de Música:

Aquest model transversal, que tant ens agrada i que tant ens costa d’aplicar, passa pel respecte i pel fet d’entendre que els uns sense els altres no som Esmuc. En aquest aspecte, juguem amb l’avantatge de ser l'única escola que reuneix totes les especialitats musicals que marca el decret sobre l'ensenyament superior; això aporta una enorme riquesa als que creiem fermament en aquest model.

Nosaltres, flamencos, intèrprets de música tradicional, hem de tenir clar el nostre dret a ser dins el marc de l’ensenyament superior, sense prejudicis i amb el convenciment que tots els intèrprets tenim coses per aprendre dels diversos àmbits. En els nostres temps, parlar de música major i menor sona arcaic, retrògrad. Molts també estaven convençuts que el Jazz no es podia ensenyar a les escoles superiors, i avui aquest discurs ja no el manté ningú. Fa vint-i-tres anys que els instruments de la cobla hi van entrar i va passar el mateix. El temps, el respecte i els resultats faran que, d'aquí a uns anys, ensenyar el flamenco a les escoles superiors sigui el més normal del món i no ens plantegem mai més qui hi té dret i qui no.