Transgressió i distorsió sonora, introspecció, estètica extrema i anticristianisme. Aquestes són algunes de les característiques més rellevants d’un gènere musical que, a través de la seva posada en escena, articula un entramat d’experiències viscudes per l’audiència. Ens referim al black metal, un subgènere underground del heavy metal nascut aproximadament a mitjans dels anys vuitanta, i que es consolida una dècada més tard a Noruega.

Com a música extrema [1] podem afirmar que tots els elements que la conformen i la defineixen queden en bona part explícits i fins i tot es potencien en els directes; és a dir, en els concerts o performances. Tot i això, la majoria dels seus seguidors assegura que la seva experiència acostuma a ser més intensa de manera individual, en privat. Per tant, encara que el context del concert ofereix una experiència multi sensorial i col·lectiva, [2] hi ha una preferència per l’escolta individual. D’alguna manera, hi ha una estreta relació entre el caràcter introspectiu i individualista del gènere i la preferència de l’escolta privada versus la col·lectiva.

Multi ideologia i radicalitat sonora

El black metal busca un marc sonor brut i distorsionat per tal d’expressar les seves conviccions ideològiques. Una d’aquestes és el satanisme, molt sovint contemplat com a crítica al cristianisme i que també se sol utilitzar com a recurs provocador, tant en l’àmbit discursiu com en l’estètic. Del satanisme es deriven altres conceptes com la misantropia i l’elitisme, els quals responen al menyspreu per la debilitat dels éssers humans i al descontentament del món actual. Aquest posicionament anticristià inclou un afany de tornar al passat motivat per l’anhel de recuperar les tradicions paganes. I d’aquest interès o obsessió del passat també se’n deriva puntualment un component proper o directament vinculat al nazisme.

Ritme de blast beat colpejant simultàniament la caixa i el hi-hat amb el bombo

Per tal d’expressar musicalment aquestes conviccions ideològiques, des dels seus inicis aquest gènere ha buscat la distorsió sonora a través d’una mala i intencionada producció musical. Independentment d’això, el black metal utilitza tempos molt ràpids, gairebé frenètics, com ara la tècnica del blast beat [3] de manera contínua. Pel que fa les veus, són antimelòdiques i apareixen en forma de crits. Caldria ressaltar que, a diferència d’altres estils dins el metal, el black no acostuma a tenir cap instrument solista o jeràrquic, de manera que es crea una massa sonora densa en què tots els instruments tenen la mateixa importància.

La performance del black metal

Entenent la performance com a procés i no com a producte, [4] Schechner esmenta que els processos de performance tenen similituds amb els processos rituals perquè en ells es troben comportaments doblement actuats que són produïts a través d’interaccions que es mouen entre el ritual i el joc. Les performances, de la mateixa manera que els rituals, creen una segona realitat i això genera transformacions tant en els intèrprets com en l’audiència de manera temporal. Transformacions en què els diferents agents socials assumeixen diferents rols. Com a procés ritual, el concert té diverses etapes a través d’un clima comunitari. Des de l’inici del concert fins al final es produeix un procés de creixement gradual cap a un clímax que va de menys a més.

Coincidint amb això, la performance del black metal té un destacat component teatral que s’evidencia en l’actitud i l’estètica dels músics. Hi ha una sobreactuació a través dels recursos comunicatius dels músics com ara la corporalitat (moviments bruscos del cap i el cos), la indumentària (roba negra, cinturons de bales o braçalets de pinxos), el maquillatge (cara pintada de blanc i els ulls i els llavis de negre) i els elements decoratius de l’escenari (la il·luminació, la boira, creus invertides, caps de porc, sang, foc, etc).

Rols socials

A diferència d’altres subestils musicals dins del metal (en què hi ha una interacció i participació més evident entre els intèrprets i l’audiència), tant les característiques sonores com la concepció ideològica del black metal fan que les interaccions del públic siguin més reduïdes. Atès que cada persona pot tenir un rol diferent davant el mateix fenomen sonor, podríem dir que no existeix un prototip d’audiència en el black. A més, la participació també anirà en funció del grau d’implicació que es tingui amb el grup. També és important senyalar que la distinció entre els fans i el públic general produeix dos tipus d’audiència que, a part de presentar comportaments diferents, difereixen en la manera en què experimenten el concert.

L’audiència fent headbanging

A banda d’això, en els concerts de black es donen una sèrie de convencions, tant en els músics com en les audiències relacionades amb el tipus de comportament, la manera d’assistir als concerts o la indumentària. Malgrat que els intèrprets i l’audiència formen part d’un tot, l’escenari marca una clara separació física. En els concerts de black aquesta separació encara és més difícil de trencar, a causa de la distància que habitualment es crea entre els intèrprets i l’audiència.

Entre els diferents rols dels músics destaca, en alguns casos, el de personatge liminar, produït per l’ambigüitat de la seva estètica. La imatge que presenten els músics en directe sovint simula quelcom sobrenatural que qüestiona i s’allunya de la condició humana dels intèrprets. Alguns grups utilitzen l’ostentació del cos a través de l’automutilació. També l’anonimat dels músics o l’ús de pseudònims formen part dels atributs del concepte de liminaritat.

Estètica dels músics de black metal (grup Marduk)

La imprecisió de les paraules

Un dels problemes que sorgeix a l’hora de descriure una experiència musical és la dificultat d’explicar-la amb paraules. Al llarg de les entrevistes realitzades amb els seguidors de l’escena del black metal a Barcelona, [5] el públic utilitzava un determinat llenguatge figurat [6] per tal d’explicar les seves experiències. Aquest tipus de llenguatge figurat s’utilitza per intentar descriure percepcions, sensacions i emocions generades pels oients davant el fenomen musical. Paraules com "ambient", "màgia" "atmosfera" o "flipar" apareixen constantment quan es tracta de verbalitzar l’experiència musical i fan referència a moments irrepetibles.

No obstant això, i abans d’explicar les emocions viscudes dels concerts, els informants sempre comencen narrant la seva experiència fent una descripció general del concert i valorant-lo quantitativament i qualitativament. En molts casos es produeix una forta resistència a l’hora de parlar d’emocions i sentiments, però no només per la dificultat que suposa verbalitzar-los, sinó pel fet que el gènere té unes fortes conviccions de duresa i introspecció.

Les experiències de l’audiència

Com hem dit anteriorment, l’experiència de l’espectador varia molt en funció de la seva implicació amb el grup. És per això que bona part dels seguidors del black conceben els concerts com a esdeveniments especials. Mentre l’audiència ordinària adopta un rol específic i puntual segons les convencions de la performance que acaba quan finalitza el concert, el rol dels fans esdevé més seriós i durador. Es tracta d’un procés, com si es tractés d’un ritual amb requeriments: comprar l’entrada, escoltar els cd’s, la creació d’expectatives, el desplaçament fins al concert, etc.

És per això que molts entrevistats expliquen els concerts en termes d’experiències religioses o espirituals. Fins i tot alguns autors [7] parlen dels concerts de metal com una pràctica d’afirmació positiva i de catarsi psicològica o com un tipus de ritual de maduresa o virilitat carregat de sensacions i proves físiques. Sigui com sigui, bona part del públic no concep els concerts com a simple entreteniment, sinó com una cosa més seriosa i espiritual. De fet, alguns informants asseguren que durant els concerts estan de cos present però en realitat no hi són mentalment; alguns afirmen que queden extasiats o com en stand by.

D’altra banda, el concert de black metal també fomenta una forma d’escapisme. La insatisfacció vers la societat contemporània i la religió, juntament amb el misticisme que es desprèn d’aquest gènere, permet als seus seguidors evadir-se de les seves circumstàncies del dia dia. Però aquest escapisme no és només una activitat purament mental, sinó també física, ja que a través del moviment corporal originat per la contundència rítmica de la música l’evasió es potencia.

Bibliografia

ARNETT, Jeffrey. Metalheads: Heavy Metal Music and Adolescent Alienation. Westview Press, 1996.

BOGUNYÀ, Helena. Black Metal ist Krieg. Performance i experiència musical a Barcelona. Projecte final de carrera. Escola Superior de Música de Catalunya, 2012.

CASTILLO, Stephen. “El lenguaje corporal y sus mensajes simbólicos: Identidad, resistencia e ideología subcultural del black metal”. Revista Fuentes Humanísticas, núm. 34, p. 43-57, 2005.

CAVICCHI, Daniel. Tramps like us: Music and Meaning among Springsteen Fans. New York Oxford. Oxford University Press, 1998.

CRUCES, Francisco. “Con mucha marcha: el concierto pop-rock como contexto de participación”. TRANS-Revista Transcultural de Música, 4 (article 2), 1999.

FINNEGAN, Ruth. “Música y participación”. TRANS-Revista Transcultural de Música, 7 (article 3), 2003.

SCHECHNER, Richard. Performance Studies: An Introduction. Londres y Nueva York: Routledge, 2002.

SYLVAN, Robin. Traces of the Spirit: the religious dimensions of popular music. NYU Press, 2002.

WEINSTEIN, Deena. Heavy metal: the music and its culture. Da Capo Press, 2000.

[1] Terminologia que identifica els diferents subestils de metal que es caracteritzen pel seu grau d’agressivitat i contundència musical.

[2] WEINSTEIN, D. (2002), pàg. 216

[3] Ritme que fa la bateria en molts dels subgèneres del metal extrem i que es caracteritza per la seva rapidesa.

[4] L’autor proposa analitzar les performances com a processos en els quals els agents socials desenvolupen accions en seqüències de temps i espai. SCHECHNER, R. (2002), pàg. 221

[5] Treball de camp realitzat a l’Esmuc com a projecte final d’ Etnomusicologia.

[6] Teòricament anomenat comunicació crítica. Veure el treball de Isenberg (1954) i Lehrer (1982).

[7] Robin Sylvan. Traces of the Spirit 2002. Veure el treball de Arnett (1993) i Sylvan (2002).