A través d'unes quantes preguntes intentarem saber alguna cosa més de Marc Timón (antic alumne de l'Esmuc, entre l'any 2002 –en què acaba la carrera de periodisme– i el 2006); com ha arribat a ser qui és avui en dia i el perquè de la seva implicació en projectes com la preparació d'una peça coral en commemoració dels cent anys de la Primera Guerra Mundial, un encàrrec d'ECHO des de Brussel·les, la banda sonora de la pel·lícula El árbol sin sombra, la preparació d'un disc de cançons pop amb un grup que acaba de formar, anomenat Jeanpaul, o la composició d'un musical que s'estrenarà al febrer, anomenat Josafat, basat en la novel·la homònima de Prudenci Bertrana. Actualment és notícia per haver estat un dels guardonats al Jerry Goldsmith Awards de composició al Festival Internacional de Música de Cine de Córdoba.

Si ja componies abans d’entrar a l‘Esmuc (fins i tot vas guanyar premis), quina va ser la raó per estudiar composició aquí?

És precisament perquè ja componia abans d’entrar a l’Esmuc que vaig voler fer aquests estudis. Del que tenia ganes era d’aprendre’n més; d’aprendre’n acadèmicament, de veure com em podien ensenyar, com em podien eixamplar la mirada compositiva. El títol era el de menys. També perquè la música l’havia anat fent paral·lelament a altres estudis –com els de periodisme–; tenia ganes de veure si era capaç de fer uns estudis superiors i veure què podia treure d’això.

He vist que aquests estudis van anar bé; vas acabar-los amb Matrícula d’Honor. Què vas fer pel teu projecte final de carrera?

Com que m’agrada molt també la interpretació, vaig fer un doble projecte final: per una banda la composició d’un ballet simfònic anomenat Havanera amb orquestra simfònica, combo de latin jazz i cor, un projecte que es va fer a nivell professional fora de l’Esmuc. Per altra banda vaig muntar una cobla que es deia La Principal de Júpiter per tocar una sèrie d’obres meves i d’altres compositors contemporanis que no són típiques del seu repertori, podent mostrar així la meva faceta com a compositor per a cobla i també com a intèrpret.

Des de llavors has anat fent diversos projectes i el teu perfil com a compositor no és gens acotat (de fet la teva biografia et defineix com "eclèctic i polivalent"). Quan eres estudiant ja et plantejaves tots els àmbits musicals amb els quals treballes avui en dia, o han anat sorgint?

Tot ha anat sorgint. Jo em pensava que em dedicaria a ser periodista i no compositor [rialles], jo estudiava composició perquè m’atreia, perquè volia saber més d’això, perquè volia conèixer coses, però no per dedicar-m’hi, el que passa és que quan vaig acabar l’Esmuc vaig començar a tenir encàrrecs i d’índole molt diferent. M’hi trobo molt còmode, com que m’agraden tots el tipus de músiques, també m’agrada escriure per a totes les formacions i estils possibles, des de música per a un videojoc a escriure per cobla, música de pel·lícula, o música simfònica “pura”, diguéssim, i és a partir d’aquí quan vaig funcionar com a compositor. Però no era buscat, en general m’han vingut a buscar per la meva estètica musical o pel fet aquest polivalent d’escriure per tants àmbits. En definitiva, per no tenir prejudicis sobre cap música ni cap estil, no suporto els prejudicis; totes les músiques han de ser igual d’importants i ser tractades seriosament.

També ets intèrpret de tible a la Cobla Sant Jordi. Alguna vegada has trobat a faltar una titulació superior en aquest àmbit? T'has plantejat altres sortides professionals o començar a estudiar una altra cosa?

Tinc el títol de professor de piano, però com a intèrpret de piano és complicat, perquè hi ha molta gent i molt bona. Jo el piano el porto al cap i al cor, però la tècnica i l’estudi requereixen un munt d’hores que no tinc perquè les destino a la composició. La titulació superior que més em crida l’atenció, que no he fet i que no descarto fer, és la de direcció. Sí que en la direcció molts cops hi he pensat; com a compositor tinc la sort que en moltes obres i projectes puc dirigir la meva pròpia música, i l’estudio pel meu compte. Aquí a l’Esmuc vaig fer l’assignatura de direcció secundària amb en Xavier Puig. El meu estat ideal és la convergència entre la composició, la direcció, la interpretació i l’escriptura periodística. És com una cadira de quatre potes, si en falta una, em noto incomplet.

Encara que això de les titulacions…, si ara em posés a estudiar una altra cosa, potser seria una totalment diferent: sempre he volgut estudiar meteorologia o psiquiatria. A la vida m’agrada anar entre la música i altres disciplines que no hi tinguin res a veure en absolut, aquest és el meu estat natural.

¿Davant de què et sents més còmode: d'un pentagrama en blanc (com a compositor), del teclat d'un ordinador (com a periodista), del públic d'un auditori (com a intèrpret), o d'una orquestra (com a director)?

És el que et deia de la cadira de quatre potes. Jo crec que la música és un estat, un estat de vegades espiritual, d'altres més tècnic o més pràctic, però en sí un estat. M’agrada poder-la gaudir, i poder convertir-me en diferents estadis d’aquest estat com són la interpretació, o la composició…, em sentiria incomplet sense una d’elles, perquè la composició està molt bé perquè tu crees; agafes el fang, agafes la matèria, l’elabores i deixes la peça, però després et falta alguna cosa com és remenar allò, llavors com a intèrpret ho pots fer, perquè pots viure en primera carn tant la teva música com la dels altres. Fer d’intèrpret és vital. És la manera de canalitzar la música a través teu. I després la direcció també la trobo cabdal, perquè quan sents tant la música, és la manera de dominar aquest estat, de donar-li la forma que tu vols: tu tens el “poder” de posar en ordre aquell estadi musical. La combinació de tot plegat està molt bé. I el periodisme és com la rèplica de tot, és com la branca creativa, però com que a mi em crida molt l’atenció altres parcel·les del coneixement humà, doncs mai m’ha agradat fer només coses relacionades amb la música; m’agrada molt també el contacte amb el món exterior i el periodisme és el que m’ho permet. A la vegada creo, com amb la composició, però estic en un àmbit diferent.