El dimecres dia 12 de juny del 2013, dos grups de música tradicional catalana van fer un concert al Museu d'Història de Catalunya. Els grups estaven formats per alumnes de l’Esmuc i dirigits per Marcel Casellas. Tot i ser un concert que podria semblar normal i corrent, no ho va ser en absolut. Música, dansa, política i reflexions culturals es varen trobar aquell vespre.

A la terrassa del museu, amb vistes al port i a Montjuïc, mentre el sol es ponia, va començar aquest concert amb el grup Arrel-fusió, format per 13 músics, que ens varen obsequiar amb un recull de sardanes curtes, llargues i ‘mitjanes’, com les anomenava el programa. Des d’un bon començament ja es va advertir al públic que aquell no era un concert per estar-se assegut: tothom estava convidat a ballar en un espai generós que s’havia deixat entre l’escenari i les cadires on se situava el públic. Els primers espontanis, però, ballaven tímidament a darrera les cadires. Després de la primera sardana curta va entrar en escena el grup d’improvisació, format per sis músics, que al llarg de la vetllada ens van interpretar una espècie de suite de danses populars, des de xotis fins a masurques.

Podria haver estat un concert seriós i fred; en lloc d’això el que semblava era una festa. Mentre un dels grups tocava, els músics de l’altre conjunt deixaven els instruments i s’afegien a les rotllanes que es creaven per ballar polques o sardanes, tot animant als més tímids espectadors a que s’hi apuntessin. El resultat va ser des de balls perfectament coordinats fins a vertaders desastres, on la gent perdia la parella amb la qual ballava i s’havia d’espavilar a trobar-ne una altra; de grans rotllanes amb els músics tocant dempeus a l’interior, o balls amb parella, més íntims i no tan moguts. Els músics i el públic varen saber crear un ambient de gran harmonia, on els més experts ensenyaven i animaven els més maldestres i on fins i tot hi va tenir un paper la canalla, que amb decisió es va unir a la rotllana per aprendre a ballar una sardana.

Ja era negra nit però els músics encara tenien energia per estona, i entre dansa i dansa també varen cantar cançons com la Marieta Cistellera, amb quatre solistes que anaven glosant els versos i que no van poder evitar deixar de banda unes rimes serioses per altres més arriscades i picants, fent que tant el públic com els músics passessin una bona estona rient. També van cantar el Pastoret i la famosa cançó de Jaume Arnella Som boletaires, que va contagiar del sentiment patriota que embolcalla aquesta cançó.

Entre danses i cançons, també va haver-hi uns moments per al discurs o reflexió de l’Anna Costal sobre la història de la sardana curta i llarga que va finalitzar amb una reflexió fantàstica sobre l’autenticitat de la música popular i les persones que fan que sigui viva, on entre línies es podien veure els mots Catalunya i catalans. També es va llegir un manifest escrit pels alumnes de l’Esmuc on explicaven els canvis que experimentarà l’escola el proper curs: pujada del 12% del preu de cada assignatura, retallada d’hores de classe d’instrument i de grups instrumentals, eliminació d’assignatures i de mencions..., en definitiva, tot un seguit de mesures que afavoreixen la degradació de l’educació en aquest país.

Va ser un concert per gaudir de la música, per aprendre o millorar danses típiques de la nostra cultura, per conèixer diferents punts de vista de la història de la sardana i de Catalunya i també perquè cadascú fes una reflexió personal dels fets polítics, econòmics i culturals que estem vivint actualment i quin lloc volem ocupar en aquesta lluita.