El passat dimarts 11 de juny de 2013, la Big Band de l'Escola Superior de Música de Catalunya ens va citar a la Sala Oriol Martorell de L'Auditori, sota la direcció de Lluís Vidal, per repassar diversos temes d'alguns dels grans del jazz. Dins del cicle dels Grans Conjunts, des de les set de la tarda fins a dos quarts de nou i una mica més, vam poder gaudir de l'espectacle de la nostra Big Band, formada per vint-i-dos músics. Ara bé, segons ens explica el seu director, és realment "l'audició de final de curs de l'assignatura, ja que no es fa de manera intensiva com els Grans Conjunts; i per això no es treballa un repertori unificat, sinó que es veuen diversos temes".

Si us sembla bé, viatgem per aquest programa variat que ens van oferir. Ara bé, abans vam escoltar la presentació de la Sofia Martínez i a continuació uns alumnes de l'Escola van pujar a l'escenari per llegir un manifest en contra de les retallades. L'inici del concert va centrar-se en la figura de Thelonious Monk, amb el tema Brilliant corners; igual que la propina de final de concert –fora de programa–, que va ser Trinkle, trinkle. Amb ells, junt amb el poder rítmic del Swing Out (Bob Mintzer) interpretat en la zona central del repertori, la formació va evidenciar els blocs sonors potents i sòlids delforte d'una bona Big Band.

Gershwin va tenir el seu espai a través dels arranjaments de Lluís Vidal i de Joan Albert Amargós, amb les veus de Núria González i Berta Gratacós, sota la interpretació dels temes My man's gone now i Summertime, respectivament. Aquesta selecció pertany al projecte (enregistrat l'any 1998) de l'Orquestra de Cambra del Teatre Lliure sobre Porgy & Bess, on les noves estructures arranjades donen una altra lectura de l'original. Ara bé, les veus femenines del vespre van tenir especial protagonisme en el tema de Richie Beirach (Leaving) i en l'arranjament de John Clayton del famós I'm gonna live till I die. Presència, color, timbre i claredat. També cal mencionar els diàlegs entre la veu i la Big Band en Too close for comfort, i l'interessant tractament vocal, com un instrument més de la formació, en Bombshelter beast de Maria Schneider.

Precisament amb Maria Schneider, la sonoritat de la Big Band va prendre una altra direcció. Un concepte diferent gràcies als originals efectes tímbrics, la personalitat de la guitarra d'Unai Eiziaguirre i l'estètica simfònica dels temes de la Schneider, la qual havia dirigit la formació de l'Escola l'any 2009.

Però el plat fort del concert va ser atorgat a Duke Ellington, tant pels intèrprets com pel públic, amb el tema Diminuendo and crescendo un blue. La històrica fusió dels dos temes d'aquest gran del jazz desxifra com ha de sonar una formació com aquesta i cadascuna de les agrupacions instrumentals. Compacte, unitària. Clarament aconseguida pels aplaudiments i, sobretot, reconeguda la participació d'Irene Reig com a saxo solista.

Convidem a tots els nostres lectors –hagin o no assistit a l'espectacle de la big band– a la pròxima actuació! Alguns hi tornarem...