Entre el 25 i el 28 del juliol vinent es celebra a Barcelona l'European Shakuhachi Summer School, que organitzen conjuntament l’European Shakuhachi Society, l’Esmuc i el Museu de la Música. Aquest acte vol acostar la pràctica d’aquest instrument, amb un repertori que abasta de la música tradicional japonesa a la contemporània, a interessats i estudiants de tots els nivells. L'escola d'estiu consistirà en cursos i tallers de diverses temàtiques, inclosa la construcció de l’instrument, i també concerts per part dels mestres a una de les sales de L'Auditori els dies 25 i 27. Amb motiu d’aquest esdeveniment, hem pogut entrevistar dos músics de renom internacional que participen al curs, i demanar-los (malgrat les barreres lingüístiques) que ens parlin una mica de la seva pràctica interpretativa i docent.

John “Kaizan” Neptune és un músic nascut a Califòrnia i establert al Japó des de fa 37 anys, mestre del llinatge Tozan de shakuhachi i també un reconegut constructor d’aquestes flautes de canya. Neptune compagina la interpretació de música tradicional amb una dilatada carrera com a intèrpret de shakuhachi en el marc del jazz i les músiques de fusió. Entre la seva nombrosa discografia, destacaríem potser Bamboo, Kite i Asian Roots, aquest darrer amb el seu conjunt Takédaké, format exclusivament per instruments de bambú.

Veniu d’un entorn musical principalment de jazz i rock i vàreu quedar fascinat pel shakuhachi durant una estada vostra a Hawaii, cosa que us va portar a seguir una carrera prou exitosa com a intèrpret d’aquest instrument. Què resulta tan fascinant del shakuhachi per a una oïda occidental?

En un principi estudiava filosofia oriental a la Universitat de Hawaii, però vaig canviar-me a etnomusicologia. El canvi m’esqueia, perquè em permetia combinar el meu interès per altres cultures amb la música. Evidentment, el primer que m’hi va atreure va ser el seu so, mentre buscava un instrument i una tradició entre totes les del món per a especialitzar-me de cara als meus estudis. Altres aspectes fascinants i atractius són que és un instrument de bambú d’aspecte senzill, la seva relació amb el zen, que té una història interessant, i que és un instrument portàtil i el seu repertori tradicional és solista, de manera que podia tocar arreu sense un gran conjunt.

Inicialment us va atreure la música tradicional o la música contemporània per a l’instrument?

En un principi, em va atreure la música tradicional.

Sou shihan (mestre) del llinatge Tozan. Ens podríeu explicar una mica què vol dir aquest títol? Quins reptes us va plantejar el fet de ser occidental de cara a dominar l’instrument? Quins avantatges?

Hi ha dos exàmens formals per a l’Escola Tozan: jun-shihan (el grau anterior a mestre) i shihan (mestre). El primer examen consisteix en un examen escrit que inclou història, teoria i dictat, i també una audició. Per al segon, els alumnes han d’interpretar seleccions a partir de 50 de les obres més importants dels repertoris Honkyoku (solista), Gaikyoku (amb koto i shamisen) i obres modernes per a shakuhachi en instruments de diferent llargada (1.6 i 1.8).

Com a no japonès, el repte més gran per a mi va ser l’idioma. Ser occidental no em va reportar cap avantatge, però sí que tenia experiència en l’estudi de diferents tradicions i instruments, i a seguir mètodes d’aprenentatge diferents.

Sou un intèrpret estranger d’un instrument tradicional al Japó. En general, però, toqueu més música moderna, influïda pel jazz i altres cultures, com l´índia o la clàssica occidental. Els vostres enregistraments han obtingut crítiques excel·lents al llarg dels anys i un cop vàreu rebre un premi del Ministeri d’Educació japonès. Com valoreu la recepció de la vostra música al Japó? Com coexisteixen les músiques passades i les actuals?

Massa preguntes per a respondre-les breument. Per començar, interpreto i gaudeixo la música tradicional. L’analogia d’un arbre és bona: rego les arrels de la música tradicional, però les fulles, “allò verd”, també és important. Com la major part d’enregistraments que he fet són de la meva pròpia música, probablement se’m coneix més per la música moderna.

La recepció de la meva música al Japó ha estat bona. En general perquè la gent és capaç d’escoltar, més enllà de les idees limitades del que suposa ser “estranger” i de com “se suposa” que ha de sonar un shakuhachi. Si la música arriba a la gent no és només perquè –o malgrat que– la flauta sigui de bambú o l’intèrpret tingui un nas gran com jo. Com en tot, no només en la música, el passat i el present coexisteixen, de vegades amb gràcia i bellesa, i de vegades no. La música tradicional japonesa sovint posa l’èmfasi en textures subtils, l’espai entre les notes, una escala pentatònica, i els colors tonals. M’agrada treballar amb una paleta de colors complerta quan pinto una peça de música, i per tant, com a compositor és clar que vull fer-ne servir tants com pugui i de qualsevol font possible, sovint profundament connectats amb la música tradicional.

També sou un constructor de shakuhachi reconegut, una faceta vostra de la qual segur traurem profit en la propera Escola d’Estiu a Barcelona. Què us va portar a construir instruments? Quina relació té amb la interpretació?

Crec que a tothom que toca el shakuhachi li agradaria provar de fer el seu propi instrument. Personalment, m’agrada fer coses que “es belluguen”... feia taules de surf quan era més jove, i he fet tota una sèrie d’instruments de bambú per al conjunt Takédaké. El que de fet em va empènyer a construir shakuhachi va ser que no estava satisfet amb les flautes amb que tocava, així que vaig sentir que “havia” de fer-me les meves pròpies.

Si no m’equivoco, aquest curs serà la vostra primera visita a Barcelona. Quines expectatives teniu pel que fa al nivell i la participació?

Sí, és la primera vegada que visitaré Barcelona. No tenir expectatives és la millor política de cara a una nova aventura. Sé que hi ha molts grans intèrprets a Europa, i que l'interès està creixent. Això és fantàstic, és clar. Tinc moltes ganes que compartim coneixements!

Kaoru Kakizakai

Kaoru Kakizakai és mestre dintre del Kokusai Shakuhachi Kenshukan, línia creada per el Mestre Katsuya Yokoyama. Ha tingut una carrera professional de gairebé trenta anys, dedicada sobretot a la interpretació del Honkyoku, repertori clàssic-tradicional japonès, però també a obres contemporànies, com les de Toru Takemitsu, interpretades amb orquestres occidentals, entre elles la Simfònica de la NHK i la Filharmònica de Sant Petersburg. De fet, el seu mestre, Katsuma Yokoyama, va ser un famós intèrpret de les obres del compositor japonès. En paral·lel a la seva labor artística té una àmplia experiència docent en l’instrument, que ensenya al Tokyo College of Music i també a través de classes particulars. Ha enregistrat Koten Shakuhachi I i II (el primer el trobareu a la biblioteca de l’Esmuc).

Com és, en la vostra opinió, la consciència i la recepció de música com la del Honkyoku a Europa? És diferent que a altres entorns occidentals, com els Estats Units o Austràlia?

No ho crec. De fet, el Honkyoku és un tipus de música “nova”. Abans no hi havia música d’aquest tipus al món occidental, o era molt rara. Per tant, a occident es percep com a “nova”. El concepte és nou per ells, però com a pràctica segueix essent tradicional. Aquesta etiqueta de “tradicional” la fa més atractiva.

Creieu que és important la barrera cultural pel que fa a l’apreciació de músiques d’altres cultures, com per exemple la música japonesa a Europa?

Jo crec que simplement hi ha música bona i música que no ho és. Quan la gent sent música, no pensa en si és tradicional o contemporània. Però sí que hi ha diferències en l’actitud que s’adopta per aprendre. Els japonesos fan el que el mestre els diu. Alguns dels meus alumnes occidentals, en canvi, voldrien aprendre moltes peces quan jo m’esforço a ensenyar-los-en una sola, en profunditat. Això no ha passat amb tots els meus alumnes occidentals, però sí amb alguns. 

Pel que fa a la música tradicional japonesa al Japó, creieu que té el grau d’apreciació que hauria de tenir?

Crec que tant al Japó com a gairebé tots els països, “tradicional” és sinònim de “passat de moda”. La gent jove pot trobar la música tradicional per a shakuhachi molt retrògrada, ni tan sols l’han arribat a sentir al Japó. Tenen alguna idea de què és un “shakuhachi”: té un so antic, molt sorollós, etc. Però els estrangers no tenen aquesta percepció, i per això poden sentir-lo amb una actitud més oberta.

Malgrat que la pràctica del Honkyoku és la vostra activitat principal, també heu interpretat molta música contemporània, sobretot obres de Toru Takemitsu. Quines dificultats planteja alternar la pràctica d’ambdues músiques?

No he sentit que hi hagi una gran diferència entre la música tradicional i la contemporània. La meva principal preocupació de cara a la interpretació és obtenir un bon so, una bona expressió, etc. No canvio de mentalitat en interpretar música tradicional o contemporània.

Creieu que el shakuhachi es podria ensenyar en una escola occidental? Quines dificultats suposaria estudiar-lo per a un estudiant occidental? Quines creieu que serien les recompenses?

El més important per a la música tradicional japonesa és el ma. Aquest terme de vegades es refereix a “espai”, “temps” o “duració”, etc. Això és molt difícil d’aprendre, inclús per als japonesos. Fins i tot per a mi. És molt llunyà del pensament musical occidental. Aprendre això és difícil, però aquest sentiment funcionaria bé en una situació musical occidental, l’enriquiria.

Què us va motivar a seguir aquest camí? En un primer moment, us va atreure la música tradicional o la contemporània? Teníeu una formació musical prèvia?

Fa molt de temps que m’agraden les flautes de tot tipus. Quan estudiava a la universitat, tocava la quena. El shakuhachi el vaig descobrir per casualitat, però vaig sentir immediatament que era el món al qual jo pertanyia.

Esteu ensenyant alumnes en persona, però també esteu donant classes a través d’internet, fent servir Skype i arxius mp3 com a via de comunicació amb els estudiants i les seves pràctiques. Com està sortint, tot plegat? Esteu content amb els resultats?

[els mitjans tecnològics alternatius] Són millor que res. Donen prou bons resultats. És clar que les classes particulars són el mètode ideal, però són millor que res...

Durant els propers cursos d’estiu de l’Esmuc tindrà lloc la Setmana Instrumental de Musicologia, que comença dilluns 22 de juliol i consisteix en tres dies dedicats íntegrament al gamelan balinès, que ensenyarà el professor Andrew Channing vingut de SOAS al Regne Unit i s’impartirà amb el nou gamelan del Museu de la Música, i després quatre dies centrats en el shakuhachi, que formen part de l’European Shakuhachi Summer School.

Per als interessats en acostar-se al shakuhachi, però potser menys intensament, l’Esmuc també ofereix tres matins introductoris a l’instrument (9 hores en total). L’European Shakuhachi Summer School està oberta a estudiants avançats i també a nouvinguts –que no hagin posat mai un dit sobre l’instrument–, i s’hi pot participar encara que no es disposi d’instrument (l'organització en facilitarà a qui no en tingui).

Per qualsevol pregunta que tingueu, adreceu-vos a barcelona2013@shakuhachi.es.