Durant el transcurs del curs acadèmic que estem a punt de finalitzar hem rebut a la biblioteca de l’Esmuc aquesta obra pedagògica del compositor manresà i professor de l'Escola Agustí Charles. Charles va començar els seus treballs de composició musical seriosa en la dècada de 1980, de la mà de Miquel Roger, Albert  Sardà i Josep Soler. Posteriorment estudià amb Franco Donatoni, Luigi Nono i Samuel Adler, a més de treballar amb Joan Guinjoan, Cristóbal Halffter, J.R. Encinar i Ros Marbà, entre altres. Té prop de cinquanta guardons, premis de composició nacionals i internacionals, i ha rebut encàrrecs de moltes institucions i prestigiosos intèrprets que han dut la seva música per tot el món. De la mateixa manera, és autor de nombrosos treballs relacionats amb la composició i l’anàlisi musical, entre els quals destaquen els llibres Análisis de la música española del siglo XX (2002), Dodecafonismo y serialismo en España (2005), a més de l’obra de què estem parlant. És doctor en Història de l’Art i catedràtic de Composició al Conservatori Superior de Música d’Aragó.

La primera pregunta que ens faríem, després d’haver vist nombrosos i importants tractats d'orquestració –des del que ens va deixar Berlioz fins al més recent de Samuel Adler, passant pels de Rimsky-Korsakov, Koechlin, Casella o Piston–, seria el perquè d'un altre tractat d'instrumentació i orquestració. El mateix Charles ens explica els motius que l'han portat a fer aquest treball. Primer, el fet de que en llengua castellana només tinguem traduccions en aquesta matèria. Després, que la majoria d'aquests pertanyen a la primera meitat del segle XX i des de llavors hi ha hagut una evolució instrumental, tant pel que fa a la tècnica com a la tecnologia, certs canvis produïts en el format de la música de concert que requereixen una redefinició de l'ús de les diverses combinacions instrumentals. Així mateix, amb aquesta obra pretén un apropament seriós a l'art de l'orquestració a qualsevol persona preparada i amb coneixements de música, proporcionant una labor formativa que pot abordar-se de manera autodidacta.

L'obra està dividida en quatre volums, dedicats respectivament als instruments de vent i a les veus, als instruments de percussió i teclat, als instruments de corda –tant polsada com fregada– i el darrer, a l'orquestració pròpiament dita. Per acabar de donar forma a aquesta obra, l'autor proposa un llibre de treballs, amb dos cedés, per ajudar l'estudiant a assolir els coneixements dels volums precedents i posar-los en pràctica.

La metodologia emprada en aquesta tasca ha estat, com en d'altres tractats precedents, plantejar primer l'estudi tècnic de cada instrument. L'ordre en l'exposició es fa per famílies i agrupacions, segons es troben disposats en l'orquestra, i la importància que cada membre té en el conjunt. Primer ens explica les característiques comunes a tota la família i després cada instrument individualment, mostrant-nos-en l'afinació, la digitació, l’extensió, afegint a més les maneres avançades i no convencionals de tocar l'instrument, com l'escriptura aleatòria, fins arribar a tots els recursos d'escriptura que tenim avui en dia. El tractament de cada instrument és tant com a solista com en l'orquestra i en les diverses agrupacions a les que pot pertànyer, tenint en compte els nivells de dificultat dels recursos que ens planteja i les compatibilitats entre ells.

A més, utilitza exemples tant històrics com contemporanis, que ens il·lustren també la història i l’evolució del repertori de l'instrument. En aquest punt podem trobar un valor afegit de caire musicològic i organològic, ja que afegeix una breu ressenya històrica de cada instrument, i inclou instruments antics com la família de la viola da gamba, o claves i instruments de teclat que en deriven, explicant-nos-en els seus mecanismes i particularitats sonores, fins arribar fins i tot a l’ús del “piano preparat”. També ens afegeix, com a novetat, instruments ètnics com el sitar, el berimbao i una gran quantitat de membranòfons d’orígens diversos. I així arribaríem als  instruments electrònics –com a novetat que ens podem trobar en un llibre d’instrumentació–, des de les ones Martenot –precursores del sintetitzador– fins als instruments que s’empren avui dia, com la guitarra, baix elèctric, teclats electrònics, tenint en compte totes les variants que se n’han fet, podent destacar, com a curiositats, la pedal string guitar o la viola de gamba elèctrica. L’estudi de les veus, el fet d’incloure-les com un instrument a tenir en compte, tant en la història com en l’orquestració actual, és un altre tret que cal destacar, ja que no s’acostuma a trobar en aquests tipus de treballs, així com presentar-nos la família dels saxòfons, tota l’ampliació que els instruments de metall han tingut, o la presència de l’acordió, tant diatònic com cromàtic. A més, ens presenta l’àmplia gamma d’instruments de percussió, les seves possibles disposicions dins l’orquestra i en diversos tipus d’agrupacions, i tots els símbols que necessitem per a escriure per a aquests, com a gran ampliació de treballs precedents.

I finalment podríem veure com utilitza pedagògicament el llibre de treball, dividint-lo en dos grans blocs, un de reduccions i un altre de realitzacions, amb un gran nombre d’exercicis que segueixen un ordre creixent de dificultat segons les textures, des dels acords aïllats que, passant per l’homofonia, arriben fins a la polifonia, veient primer cada família d’instruments separadament, i finalitzant amb la combinació orquestral. En aquest cas, l’orquestració és de tipus tradicional, intentant no tancar-se, però, a una metodologia concreta, sinó donant molta diversitat d’exemples, tant escrits com auditius, ja que l’autor creu que l’art de l’orquestració s’obté observant i comprenent la diversitat de solucions que es poden obtenir des d’un mateix model musical.

Per concloure, només ens queda elogiar el format en què ha presentat aquest treball: quatre volums i un llibre de treball, com ja hem dit al principi. Un format molt manejable, que permet un estudi més pràctic de l’obra, a diferència d’alguns treballs d’orquestració anteriors compilats en un sol volum, que tendeixen a trencar-se més fàcilment –i que t’has de pensar dues vegades si te l’emportes a sobre–. Només ens queda agrair aquesta immensa i magnífica feina, que de ben segur utilitzarem els compositors de l’Esmuc i d’arreu, i que ens ajudarà a millorar les nostres capacitats compositives pel que fa a la instrumentació i orquestració.