L'agenda d'activitats musicals de l'Esmuc del passat dimarts 9 d'abril tenia programada una sessió de música contemporània. Novament, a les 19h de la tarda i a la familiar sala Tete Montoliu de L'Auditori de Barcelona va tenir lloc la cita pel públic i pels intèrprets de l'Escola.

Una sala plena amb comptades localitats buides va acollir la interessant i variada proposta musical dels quatre compositors interpretats pels diferents conjunts, durant una hora i mitja sense pausa. Compositors no habituals, excepte el gran Igor Stravinski, que va obrir el sorprenent concert amb la seva suite de la Història d'un soldat. Després de l'actuació del grup instrumental dirigit per Lorenzo Ferrándiz i de molts aplaudiments, pràcticament la meitat del públic va marxar. No els malinterpreteu, sisplau. Senzillament, només els interessava Stravinski.

El compositor anglès Derek Bourgeois va ser el segon en sonar amb la coral de trombons de l'Esmuc. Doncs sí, catorze trombons sota la batuta de Raúl García. I a sobre amb l'obra titulada Osteoblast, que significa -ni més ni menys- la forma precursora d'una cèl·lula de teixit ossi! Agraïm els moments expressius, les diferents seccions i caràcters, l'ús de les sordines, el fantàstic vals que inclou, la interpretació precisa en les respiracions de tot el conjunt, i el gran efecte del benvingut Osteoblast al repertori. Va ser un bon primer plat de deu minuts per un menú que tot just acabava de començar.

Cinc minuts dedicats al canvi de disposició de faristols i apareix Albert Mora i el conjunt de flautes de l'Esmuc amb Steve Reich (el famós compositor nord-americà no hi era...) i la seva obra Vermont counterpoint. Basada en un incansable obstinat rítmic en cànon, separada en dues parts per un especial discret silenci, i segellada amb un llarg final concentrat en una única nota, el semicercle de flautes i flautins va comptar amb la presència de dues solistes: Alejandra Villalobos (amb la flauta en sol en la línia dels músics) i Camila Moukarzel (amb flauta, flautí i flauta en sol just en el centre davant del director). Bon segon plat...

Postres! Massive Haka de Jean-Denis Michat. El conjunt de saxos de l'Esmuc, sota la direcció d'Ignacio Gascón, van sorprendre'ns totalment. Per primera vegada en tot el concert, la disposició dels músics en quatre línies va trencar les figures geomètriques anteriors. Un cop situats, els músics es giren i donen l'esquena a tot el públic. Com? Sí, escolteu. Es tornen a girar i deixen veure les seves galtes pintades amb dues gruixudes ratlles negres. Es flexionen lleugerament. I comença la performance. Toquen l'espectacular obra de quatre seccions flexionats! Potser la nostra memòria no ha retingut la segona part lenta o la tercera de transició; però la majoria recordarem el caràcter marcial de la primera i la darrera de la sorprenent obra, acompanyant-se dels moviments corporals laterals dels músics per simular la dansa maorí haka–en especial a l'última secció– i intercalant de manera vocal els cridats "Haaah!" de la partitura.

A tots, moltes gràcies pel menú!