En aquesta secció hem parlat sovint de qüestions de lèxic musical. Però en aquest cas no tractarem pas d’un tema de normativa ortogràfica sinó de pronúncia, de llengua oral. Els diccionaris sovint es queden tan amples quan han donat una grafia i una definició. L’Alcover-Moll és molt més rigorós que el DIEC quan reconeix que el nom de la JOTA no té cap relació etimològica amb el de la lletra de l’alfabet, i que es pronuncia “amb so de j castellana”. La moda de pronunciar-ho com si fos un ball amb nom de lletra és tan recent que fa riure. El que ja no fa gens de gràcia és veure que en mitjans públics catalans es faci difusió de la pronúncia errònia, amb l’agreujant que, mentre els cantadors tradicionals i experts entrevistats ho diuen com s’ha dit sempre a les terres de l’Ebre i de València, els professionals del mitjà els van “corregint” paternalment com si fossin ells els que saben com s’ha de dir.

Na Maria balla i bota,
té ses cames de perdiu;
sa mare sempre li diu:
–Maria, balla una cota…

canten a Menorca, on el so castellà s’ha adaptat d’aquesta manera tan “maca”. Els joves menorquins, ara, ja saben pronunciar jaleo, i esperem que no hi vagin els savis de torn a dir-ne “ja l’heu”.

Que la pronúncia d’aquest nom no pot ser amb j catalana és totalment incontestable. No se n’ha registrat cap pronúncia hereditària amb aquesta palatal sonora ni cap etimologia que ho pugui justificar. Les pronúncies només poden passar de pares a fills i mai no “surten” d’una grafia, i menys en una paraula àgrafa fins fa quatre dies. En castellà, la documentació escrita més antiga és del segle XVIII (en català, del XX!) i no dóna cap pista per esbrinar-ne l’origen, ni tampoc se’n coneix cap correspondència amb altres llengües. La seva etimologia continua essent un misteri. Si fos cert que en català hi hagués un equivalent amb palatal sonora, es desmuntarien totes les hipòtesis de treball: tant les de l’àrab, del basc i del llatí hispànic citades per Corominas com la que va proposar Enric Gispert (del gascó hauta [dança]), que pressuposen totes una consonant sorda. Qui diu que a una j castellana n’hagi de correspondre una de catalana? En el cas de jácara, l’equivalent català que perviu a València és... xàquera: qui sap quin seria el de jota...

Mentrestant, què hi podem fer, nosaltres? Com que ja no podrem dir que en aquest tema “no hi entenem ni jota”, contribuir a desfer el malentès. Escriure jota amb cursiva, per evitar l’efecte òptic d’estar davant d’una paraula catalana, pronunciar-ho amb coherència i fer pedagogia. En tot cas, a la màxima institució acadèmica musical catalana no hauríem de veure-les passar. Si "els altres" ho diuen malament, no sempre és culpa dels altres.