Només una setmana (com tots els Grans Conjunts) van tenir els alumnes de l'Esmuc que van conformar la Cobla -on no n’hi havia només del Departament de Música Tradicional- per preparar una sèrie d'obres, l'elecció de les quals mai no havia estat més lluny de l'atzar o del simple passar repertori. Totes i cadascuna tenien un sentit, com bé va explicar el director, Jordi León, el 28 de gener a la Sala Oriol Martorell, quan va voler mostrar la seva consideració cap a aquelles persones que, musicalment parlant, han estat clau en la seva vida. I clar, com que és un concert, encara que aquests no fossin expressament compositors, la seva commemoració no pot ser sinó a través de la seva música.

La primera obra va ser de Rafael Ferrer, el seu professor de música de cambra al Conservatori, que entenia l'obra, Camí Enllà, estrenada el 1987, com el pelegrinatge que tot bon cristià fa en aquesta vida terrenal. "Un camí enllà, cap el més enllà", cobrant especial protagonisme el flabiol, que representa la figura del pelegrí, establint la comparació de l'instrument amb la petitesa de l'ésser humà davant la magnitud de l'Univers.
Amb la segona obra va voler commemorar aquell que li va ensenyar a tocar el flabiol, Narcís Paulís. La Garrotxa és una espècie de descripció de l'entorn de la comarca on el compositor va néixer, Sant Feliu de Pallerols, i té també connotacions religioses, una mena d'himne a la Verge de la Salut. Va destacar el quart moviment, la Dansa de la pastoreta, un scherzo de caràcter cambrístic on els únics protagonistes foren el flabiol, el contrabaix, i la percussió.
El tercer dels homenatjats va ser Lluís Albert, musicòleg, el primer estudiós de la sardana amb una ambició de rigor, sense resignar-se al folklorisme, considerat per J. León referent indispensable en aquest tema. D'ell es van tocar Placidesa (la més coneguda) i Cor Jove, perquè és així com considera que té el seu, malgrat els seus 90 anys, que no li haurien impedit venir a veure la cobla si no hagués estat per una malaltia de darrera hora.
L’última va ser de Manuel Oltra, que ha estat "el seu Mestre de Música, amb tota la profunditat del terme", que sí va poder escoltar-la en primera persona, i per segona vegada, ja que després de la seva estrena el 1958, la Suite Marinera no s’havia tocat més. I és que no estava pensada com una obra de concert, sinó que era un recull de cançons considerades tradicionals catalanes per a un esbart dansaire. En aquesta peça s'aprecia la facultat d'Oltra com orquestrador, ja que aconsegueix empastar "la sonoritat universal del piano (a càrrec de J. Vilaprinyó), amb la catalanitat a la qual remet la cobla".
Com a propina es va tocar una sardana de qui li va ensenyar direcció d'orquestra, Ros-Marbà, perquè està clar que un concert no és suficient per demostrar l'estima que se li té a absolutament totes les persones que han passat al llarg d'una vida. Per part del públic, l'agraïment (cap al director i cap als alumnes que van tocar) va ser doble: una sala plena des del principi, i un gran aplaudiment al final.