Marta Casals, nascuda a Puerto Rico el novembre de 1936, ha dedicat tota la seva vida a la música. Va iniciar els seus estudis de música amb el professor Rafael Figueroa i poc desprès va seguir els estudis de violoncel al Mannes College of Music de Nova York, sota la direcció del professor Lieff Rosanoff. L’any 1952 va conèixer Pau Casals, amb qui es va casar el 1957 a Puerto Rico. Al seu costat va crear els Festivals Casals, l’Orquestra Simfònica i el Conservatori de Puerto Rico. Ha estat presidenta del Festival Casals i directora artística del John F. Kennedy Center for the Performing Arts a Washington DC entre 1980 i 1990, i presidenta de l’Escola de Música de Manhattan de Nova York del 1992 al 2005.

Actualment és la vice-presidenta de la Fundació Pau Casals, des d’on lluita perquè el llegat i l’esperit del mestre es mantingui viu a Catalunya i a fora de Catalunya. Forma part dels consells directius de l’Escola de Música i Festival de Marlboro (Vermont, USA) i de la Manhattan School of Music de Nova York. A més, és presidenta honorària del Festival de Violoncel de Licstal (Suïssa) i presidenta honorària i membre del consell artístic del Festival i Acadèmia Internacional de Música de Cambra de Kronberg (Alemanya). El 2001 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Fa unes setmanes, Marta Casals va compartir uns dies de trobada i feina amb un grup d’estudiants de cant, becats per la Fundació Victoria de los Ángeles, amb l’objectiu de desenvolupar un projecte discogràfic sobre les cançons que va compondre Pau Casals, i que va mantenir en una posició secundària dins el conjunt de la seva obra.

Quin és el motiu de la seva estada a l’ESMUC?

Una vegada a l’any vinc a Catalunya. En aquesta ocasió, he estat convidada per la Fundació Victoria de los Ángeles per treballar sobre un nou projecte relacionat amb el mestre. M’encarrego del llegat de Pau Casals, recollint material, reordenant-lo i vetllant per la seva imatge. La Fundació ara treballa en un disc sobre les obres de cant que va escriure el mestre. És un projecte molt interessant perquè ell no volia que es publiquessin aquestes peces. No volia que les seves cançons es jutgessin per la seva personalitat de violoncel·lista. Em van enviar el projecte preliminar del disc i em va semblar una idea meravellosa, molt bonica. Com jo he tingut la sort d’haver escoltat aquestes cançons, des de la Fundació volien que pogués aportar aquest esperit, aquest valor afegit. Els estudiants han fet una feina molt bona, han treballat amb molt d’entusiasme, són autèntics professionals. La meva missió ha estat donar-los a conèixer les idees del mestre, traslladar-los el seu esperit. He tractat de donar tot el que el mestre volia per a les seves cançons.

Els joves entenen el seu esperit?

De seguida. No és la manera que canten cada dia, però han agafat el seu sentit a la primera. Es nota que han posat molt de si mateixos. Per a mi és un deure poder treballar amb ells i traslladar-los tota la informació que sigui possible sobre el mestre.

El llegat de Pau Casals continua vigent?

El llegat de Pau Casals és plenament actual perquè són composicions extraordinàries i gairebé universals. Sobre el mestre, sobre la manera de fer música, tothom ha dit la seva. S’han apropat a ell des d’estils molt diferents, amb diferents interpretacions. Els temps i les tecnologies canvien, però aquella puresa de l’expressió musical que Pau Casals tenia continua sent única. Hi ha molta música, i molt bona, però la seva és pràcticament eterna. Darrerament he vist còpies de la representació que va fer d’El pessebre a les Nacions Unides i és extraordinari. Veus la seva manera de dirigir i et deixa parada, amb aquella dignitat. Encara trobem coses inèdites que són autèntiques joies.

Quina opinió té sobre la tasca que fa actualment l’ESMUC?

És una escola excel·lent i és un luxe poder escoltar aquests estudiants. Els alumnes tenen una molt bona preparació, amb unes idees musicals molt obertes al món. Les escoles de música han de crear bons músics, donar-los totes les oportunitats que siguin necessàries; classes, bons professors interns i visitants, classes magistrals amb grans músics... Tot allò que podem aportar a un estudiant de música és una inversió per donar sortida al talent i la cultura d’un país. Hem de formar bons músics, rigorosos, responsables, per caminar cap a l’excel·lència i poder mantenir-la. Això és tota una responsabilitat.
Catalunya ha tingut grans músics, de reconeixement internacional, i heu de continuar per aquest camí, ajudant les noves fornades a estudiar, a créixer, amb les eines i mecanismes necessaris per competir al món. Ells donaran tot el que tenen i absorbiran tot allò que sigui positiu.

L’estudiant de música, ha canviat molt en tots aquests anys?

És una carrera molt difícil. Quan els estudiants decideixen ser músics saben que s’han compromès, han de treballar molt per no quedar-se endarrere. Necessiten una dedicació intensa i exclusiva. Això no ha canviat amb el pas dels anys. És un món molt competitiu. Has d’estar segur del teu camí i només pots estar segur del teu camí quan estudies i et prepares molt. Avui, un músic ha de conèixer altres estils. Ha d’obrir la seva ment i utilitzar allò que li interessi per la seva música, després ja trobarà la seva pròpia personalitat artística. El més important és que tothom que vingui a una escola de música estimi la música, i l'estimi per sempre.

És una persona molt activa i segur que actualment està treballant en diferents projectes.

Actualment estic treballant amb la Biblioteca del Congrés dels Estats Units, en un estudi per identificar obres d’autors americans i preservar-les. A més, els assessoro en temes relacionats amb l’ensenyament musical. Aquesta és la biblioteca més gran del món, és increïble tot el material que tenen, partitures, concerts, etc. Disposen d’un fons molt important d’obres de compositors americans que no s’han tocat mai. Potser una idea seria apropar aquestes obres a les escoles de música, per així poder donar-les a conèixer i fer que les escoles tinguin material molt bo per a la seva activitat docent. Hi ha una col·lecció molt gran d’òperes, de simfonies que es coneixien a l’època però que no han tingut difusió posterior.