Recordo amb nostàlgia els meus anys d’estudiant a la Musikakademie de Basilea. Després d’estudiar en un conservatori franquista, tan rígid, solemne i estàtic com les pedres granítiques del Teatro Real madrileny que aleshores n’era la seu, vaig aterrar en un centre “modern”, on per al músic pràctic prevalia la praxi sense descuidar la teoria, i on la fantasia s’imposava per damunt de la rutina. Era un centre com tants d’altres europeus, en què, des dels primers dies, la frenètica activitat escolàstica estava fortament orientada cap a la pràctica de la música de conjunt en les més diverses combinacions. Aquesta activitat culminava cada final de semestre en un o dos grans projectes que ens implicaven a tots els estudiants i en els quals, de la mà de prestigiosos professors propis o convidats, assaboríem allò que només havíem tingut ocasió de conèixer a través de gravacions o dels concerts als quals assistíem sempre des del galliner.

Eren oportunitats úniques per experimentar el que després esdevindria activitat professional de cadascú de nosaltres i que, de moment, només eren somnis que més tard es podrien (o no) complir: els grans repertoris, un territori que nosaltres, en la nostra inexperiència, encara havíem de descobrir; òperes i oratoris, però també obres d’envergadures inusuals, formacions infreqüents i difícils; peces i repertoris gens quotidians, estrenes, encàrrecs, recuperacions patrimonials que fins i tot més endavant en la vida professional podrien sortir-se de la rutina. Aquests eren llavors els nostres Grans Conjunts; un esdeveniment que molt més tard, ja com a professor, vaig retrobar i tornar a gaudir a l’Esmuc, de vegades amb una sana enveja vers els estudiants que tenen l’oportunitat de participar-hi.

Des dels seus incicis, ara fa deu anys, els Grans Conjunts de tots els departaments de l’Esmuc han estat una eina bàsica per donar als estudiants l’oportunitat d’accedir a repertoris, formacions i grans especialistes que s’encarreguen de dirigir-los o de coordinar-los; per experimentar en la pròpia pell el seu futur professional i confrontar-lo amb la rutina acadèmica. La riquesa de possibilitats de la nostra escola i la seva evident generositat quant a oferta d’estils i repertoris de tots els departaments es fa palesa al final de cada quadrimestre en els nostres Grans Conjunts. Estic convençut que, com sempre, tornaran a ser una festa per a tothom: per als participants i per al públic, intern i extern, que d’aquesta manera podrà corroborar l’enorme treball i el potencial de l’Esmuc en el marc del concert “normal” i festiu, aliè a la pura rigidesa acadèmica.