No som despesa, som inversió

“No silencieu la música” tornava a ser el lema de la segona concentració convocada per la Plataforma Salvem l’ensenyament públic de la música i la dansa el dissabte 20 d’octubre a la plaça Sant Jaume de Barcelona que, segons el membre de la comissió organitzadora, Jordi Umbert, “va servir per a posar de manifest la manca de compromís del Departament d’Ensenyament de la Generalitat i també la incertesa davant d’una possible retallada de competències dels ajuntaments per part del Govern Central que tindria efectes greus en la situació de les escoles de música i dansa”.

Malgrat que el percentatge de població que estudia música al nostre país és encara inferior al de la mitjana europea, hi ha hagut una sèrie de fets en les darreres dues dècades que han fet possible un increment en l’accés a aquests estudis. D’una banda, a partir de la implantació de la LOGSE l’any 90 i el posterior decret del 93 a Catalunya, es comença a regular l’ensenyament musical i ja es detecta una millora en el funcionament de les escoles de música i conservatoris. Paral·lelament es pacten vies de finançament que obren l’accés a l’educació musical a un major nombre d’alumnes de diferents parts del teixit social, i que afavoreix la creació d’una xarxa d’escoles de música al país que comença a interactuar amb l’europea. El 2006 s’aprovà el nou conveni marc que va introduir el finançament de mòdul per alumne, on la Generalitat fa una aportació de 600 euros per cada estudiant dels ja més de 150 centres. 

Des del 2011, les retallades en ensenyament públic són constants sota el pretext d’una crisi que afecta un govern que insinua no poder sostenir una activitat de pur ornament social. La vulnerabilitat dels projectes educatius és creixent i cada vegada són més les escoles que es veuen afectades per decisions preses sense criteri tècnic ni pedagògic. “Són 40.000 alumnes afectats i 3.000 llocs de treball en perill”, assegura la Plataforma en un manifest que van llegir alguns estudiants d’escoles de música durant la concentració. El Departament no només no busca estratègies per assegurar la continuïtat dels ensenyaments sinó que incompleix el conveni de finançament acordat sobre les escoles municipals i conservatoris de manera retroactiva, arribant fins a un descens del 62% de la subvenció i deixant els consistoris i les comunitats educatives en una situació de desempar, on les pujades de quotes dels usuaris són freqüents, així com també ho són les rebaixes de sou i condicions laborals del professorat. Aquestes mesures econòmiques desvirtuen el funcionament dels centres i forcen canvis en els models educatius, en l’engranatge social que se’n genera i en la forma de gestió. Ignasi Gómez, professor del Departament de Pedagogia de l’Esmuc, defensa que “la despesa pública en educació artística també és una inversió, i que és un greu error entendre les pràctiques artístiques com un ornament, prescindible, o només a l'abast d'uns pocs.”

L’Associació d’Alumnes de l’Esmuc (Assae) també va fer una crida a la concentració perquè l’entén com a pròpia i defensa un model públic, de qualitat i d’accés universal per a l’ensenyament musical. Segons Enric Aragonès, coordinador de l’Assae, “els ajustaments pressupostaris també afecten l’Esmuc, comprometent les condicions laborals dels seus treballadors i treballadores, així com la qualitat de la seva tasca”.

Durant la concentració, els estudiants, familiars, professors i equips directius dels centres van interpretar l’Himne de l’Alegria de L. v. Beethoven i El Rossinyol, aquest darrer un parell de vegades, i va córrer entre els presents una mena de neguit evocat pel significat que aquesta cançó va prendre entre els exiliats del franquisme, com una mena de mal presagi del possible genocidi de la cultura al nostre país.