A principis de 2011 es va dur a terme un taller de formació transdisciplinària amb estudiants de teatre, música i dansa, basat en la creació i la improvisació col·lectiva. Ara, més d’un any després d’haver dissenyat, guiat i avaluat el programa, segueixen sorgint preguntes. En un tema susceptible de rebre inputs de diverses àrees de coneixement, les ulteriors lectures generen també noves connexions que assenten les conclusions obtingudes en aquell moment.

En aquest article, a més de fer una breu revisió dels principis metodològics del programa i la seva praxi, voldria ressaltar els motius per a la integració de les arts; qüestionar l’educació d’aquells aspectes que intervenen en l’acte artístic —com la intuïció i el paper de l’ego— però que no acostumen a figurar en programes curriculars (i, encara menys, a cobrar forma d’activitat en cap assignatura); així com reivindicar la improvisació col·lectiva com a funció vital i social en què la flexibilitat del contingut del programa fa que totes les persones, sigui quina sigui la seva experiència, edat o procedència, puguin participar d’una creació artística transdisciplinària i col·lectiva. 

Els principis de la transdisciplinarietat com a ideari contemporani

L’any 1994, dins del marc del I Congrés Mundial de la Transdisciplinarietat [1], un grup de pensadors i filòsofs entre els quals figuren Edgar Morin i Basarab Nicolescu, van descriure la seva manera d’entendre el món en un document anomenat Carta de la Transdisciplinarietat.

Alguns dels punts que destaquen d’aquest escrit són el fet que la transdisciplinarietat complementa el punt de vista disciplinari, i que la subjectivitat derivada d’unificar semànticament les accepcions, a través i més enllà de les disciplines, produeix un enriquiment de l’individu. La transdisciplinarietat acull referències a la interdisciplinarietat i a la multidisciplinarietat, i n’inclou totes les dimensions. Així mateix, el document estableix que una educació autèntica no pot privilegiar el coneixement abstracte, sinó que ha d’avaluar el rol de la intuïció, l’imaginari, la sensibilitat i el cos. La perspectiva transdisciplinària s’identifica amb una perspectiva transcultural, que promou el diàleg i la discussió i busca una comprensió compartida.

Resum dels objectius i principis metodològics del programa-taller d’Improvisació col·lectiva transdisciplinària

El programa-taller d’improvisació col·lectiva es va dur a terme com a part del Projecte final i Pràcticum dels estudis de Pedagogia per a la Formació Musical Bàsica i General a l’Esmuc. Es va desenvolupar durant unes vint hores lectives, els mesos de gener i febrer de 2011 a l’Institut del Teatre, i hi van participar alumnes d’educació superior artística provinents de l’Esmuc, de l’ESAD (Escola Superior d’Art Dramàtic) i del CSD (Conservatori Superior de Dansa) —ambdues últimes, institucions de l’Institut del Teatre.

El programa-taller tenia com a objectius específics:

• Crear un espai de comunicació i aprenentatge comú entre estudiants de música, teatre i dansa, apostant per una didàctica interpersonal que afavorís la construcció col·lectiva del coneixement.
• Aportar una experiència formativa més enllà de la formació disciplinària —o, com a molt, multidisciplinària— que els alumnes rebien en cada centre, buscant la unificació de les disciplines, afinant la sensibilitat per cadascuna i indagant en els denominadors comuns a totes elles.

Es pretenia que, al final del taller, cada alumne se sentís lliure d’improvisar i interactuar amb eines de qualsevol disciplina artística, independentment de quina fos la seva especialitat de partida.

Els pilars metodològics que regien el programa van consistir, d’una banda, en un procés en tres fases que partia de l’exploració multidisciplinària i culminava en la creació transdisciplinària. En aquesta última fase, dins d’una mateixa activitat de performance, se simultaniejaven els llenguatges artístics amb total llibertat de cada alumne. Aquest podia canviar, transformar o fusionar el seu rol artístic en qualsevol moment.

D’altra banda, l’altre punt fort en aspectes metodològics va ser l’aprenentatge cooperatiu i reflexiu, gràcies a la xarxa d’interacció entre els alumnes i l’estona de reflexió col·lectiva, discussió i debat amb què finalitzava cada sessió.

Reflexió grupal post-performance. Fotografia: Luis García

Sobre la unificació de les arts i l’educació artística en l’àrea d’improvisació

Al llarg de la història de les civilitzacions occidentals sovint s’ha escrit sobre una entitat artística que englobava teatre, música i dansa. Des del Trivium de l’Acadèmia Platònica, quan la transdisciplinarietat artística era una realitat, fins a les ambicions wagnerianes del segle XIX, quan era una utopia que es va encarnar en el concepte de l’Art Total.

Des de fa unes dècades, molts autors i educadors musicals validen els beneficis de connectar les disciplines artístiques: la música s’expressa de forma més autèntica si s’hi implica tot el cos (Nachmanovitch, 1991), i s’estableixen relacions tan ínfimes com que la música és moviment audible i la dansa és música silenciosa (Goodkin, 2004). Amb aquest rerefons bibliogràfic persistent i l’herència de les metodologies històriques d’Orff i Dalcroze, les institucions educatives de música i dansa es complementen en molts casos, mentre que el teatre acostuma a quedar desvinculat —amb excepcions com la que trobem en una escola que no per casualitat s’anomena Trívium, a Sant Julià de Lòria (Andorra), que imparteix teatre, música i dansa de forma multidisciplinària i ofereix tallers inter i transdisciplinaris en caps de setmana. [2]

En el nostre programa-taller d’Improvisació col·lectiva transdisciplinària, la vivència de la primera fase va marcar algunes diferències entre estudiants de música i estudiants de teatre i dansa. La primera fase va consistir en activitats d’improvisació col·lectiva en les diferents disciplines. Va resultar enormement enriquidora per als estudiants de música però, en canvi, menys interessant i sorprenent per als estudiants de dansa i de teatre. L’avaluació diagnòstica prèvia a la realització del taller va mostrar que tots els estudiants rebien en els seus centres formació en improvisació, i que el grau de satisfacció en aquesta àrea era regular-alt entre estudiants de teatre i dansa, i regular-baix entre els estudiants de música.

En un marc acadèmic, en música s’acostuma a treballar la improvisació en el context d’una tonalitat, una roda d’acords determinada al que s’associen unes escales concretes, unes notes primàries i unes de pas..., la qual cosa fa que la improvisació i el resultat sonor sigui, molt sovint, fruit d’un treball des del pla intel·lectual. En l’àmbit de la dansa, en canvi, la improvisació acostuma a partir d’estímuls físics i sensorials i, en el del teatre, d’estímuls emocionals.

En el taller d’improvisació col·lectiva, les activitats partien d’estímuls sobretot sensorials, amb activitats similars a les que ens plantegen Boal (2002) o Schafer (2004) per al despertar dels cinc sentits. Les activitats treballaven, per al seu resultat col·lectiu, l’habilitat de l’escolta. El tipus d’escolta de la qual parlem se situa en els àmbits físic-sensorial i emocional, i porta, de fet, a un buidatge de l’ego intel·lectual, de manera que les decisions individuals que s’han de prendre durant una performance d’improvisació col·lectiva, enmig de la incertesa, flueixen sense la pertorbació de la inseguretat i la por i donen coherència al conjunt.

L’educació de la inspiració, l’escolta i la intuïció

Ja fa més de vint anys que, a la costa est dels Estats Units, David Darling imparteix cursos d’improvisació musical col·lectiva. Són els anomenats Music for People, als quals acudeix gent amb bagatges diversos.

Un actor i una ballarina improvisant moviment

Tot i tractar-se d’improvisació aplicada només a la música, ha estat una agradable sorpresa trobar que els principis que utilitza Darling en els seus workshops coincideixen amb els descoberts en la pràctica del programa-taller d’improvisació transdisciplinària: egoless participation i un profund treball de l’escolta, entre d’altres.

Barry Green, des de la costa oest, fa cursos com Inspiration in Music 2005, on són primordials el treball de la respiració i el moviment en la improvisació musical (Green, 2009). L’organització InterPlay, amb una orientació més interdisciplinària, ofereix una formació que integra la improvisació en moviment, veu, construcció d’històries i silenci [3].   

En l’educació artística, sovint sentim a dir que hi ha coses que no es poden ensenyar. És el cas d’aspectes com la inspiració, l’escolta, el buidatge de l’ego, la intuïció o fins i tot la musicalitat. De fet, són aspectes que no es poden ensenyar des d’una didàctica transmissora tradicional, que considera que és el professor qui sap i trasllada, per mitjà de les seves explicacions, el saber al coneixement dels alumnes. Aquest seria un model logocèntric, centrat en la matèria.

En el taller d’Improvisació col·lectiva transdisciplinària, el model didàctic era totalment paidocèntric, centrat en els alumnes, ja que eren ells i elles els que aportaven el contingut de les improvisacions. El rol de la professora era guiar cautelosament el procés i proporcionar al grup les condicions òptimes per afavorir la interacció i la reflexió dels alumnes en la construcció de l’aprenentatge.

Per tant, la intuïció, l’escolta i la inspiració són aspectes de l’educació artística que probablement no es puguin aprendre a través d’una didàctica basada en la teoria directa tradicional, però sí des d’una didàctica de la teoria constructiva, centrada en els alumnes i que treballi els estímuls físics i sensorials, ja que són aquests estímuls els que permeten que la intuïció, l’escolta i la inspiració flueixin més fàcilment en la pràctica artística.

El treball d’aquests aspectes no només aporta un aprenentatge intra i interpersonal que afavoreix l’expressió, la llibertat i la seguretat en un mateix en un context sempre imprevisible; també aporta qualitat al fet artístic, perquè li dona vida i autenticitat més enllà de la tècnica disciplinària. I aquest fet és un denominador comú a totes les arts.

La flexibilitat d’un programa d’improvisació artística transdisciplinària: impacte en la vida quotidiana i social

El fet de no tenir cap exigència quant a contingut (no hem de compondre una música dins d’uns determinats paràmetres, ni crear una coreografia, ni elaborar un text que tracti sobre un tema determinat) sinó que el mateix procés d’improvisació dóna forma a un contingut imprevisible i canviant, fa que absolutament tothom pugui participar d’una experiència com aquesta.

El procés s’haurà d’adaptar a cada grup de manera que es podrà arribar a una llibertat d’interacció transdisciplinària en més o menys temps i afinar l’escolta mitjançant un procés més o menys ardu. Però, en definitiva, es tracta que cadascú aporti allò que el seu bagatge li permeti, i aprengui a mesurar la iniciativa pròpia pel bé del conjunt, sense altres normes preestablertes que la coherència, el respecte i l’acceptació dels altres.

En aquest sentit, les trobades CUE [4] són una de les experiències més interessants que s’han fet a Barcelona i a altres ciutats d’Europa. La improvisació simultània entre diferents disciplines es planteja com un repte i un laboratori d’una nova organització social basada en els valors d’autonomia i de tolerància, en l’acceptació dels altres i en la capacitat de prescindir-ne. En la improvisació, com en la vida, hem de ser responsables de les vibracions que enviem als altres (Oshinsky, 2008).

Es pot començar un treball d’improvisació artística amb qualsevol persona tenint en compte aquest concepte de musicalitat que s’aplica als cursos Music for People: sigues un autèntic mestre en allò que pots controlar (Oshinsky, 2008). Això significa que tothom pot fer-ho. No hi ha persones no-artístiques, sinó persones amb poca experiència.

Aquesta idea és bàsica per a la (ara mateix, utòpica) democratització de l’art al nostre país. Ara més que mai s’ha de reivindicar l’educació artística com a part de la formació expressiva vital de cada individu, ja que és quan fa més falta una ciutadania amb sensibilitat, flexibilitat, autonomia i sentit crític.

Les escoles d’ensenyaments artístics de tots els nivells i també els centres cívics són algunes institucions que poden fer realitat aquesta formació en la improvisació des d’aquests aspectes que no s’ensenyen però es poden educar,amb els matisos continguts en cada paraula.

La improvisació no és propietat d’uns quants artistes sinó que cada conversa no assajada mostra que és una funció vital bàsica (Nachmanovitch, 1991).

Improvisació transdisciplinària per cadena d'influències simultànies. Dansa, teatre i música.

BIBLIOGRAFIA

Boal, A. Juegos para actores y no actores. Barcelona: Artes escénicas, 2002.

Goodkin, D. Play, sing and dance. San Francisco: Schott, 2002.

Green, B. Bringing music to life. Chicago: Gia publications, 2009.

Nachmanovich, S. Free Play: improvisation in life and art. Los Ángeles: Tarcher, 1991.

Oshinsky, J. Return to child. Goshen (Connecticut): Music for People, 2008.

[1] Anes, J., Astier, A., Bastien, J., Berger, R. et al. (1994, novembre, 2006). Carta de la Transdisciplinariedad. http://www.filosofia.org/cod/c1994tra.htm

[2] Comú de Sant Julià de Lòria. Trívium, espai lauredià d’arts escèniques. http://www.santjulia.ad

[3] InterPlay http://interplay.org/

[4] Cue Barcelona http://cue-bcn.blogspot.com.es/2009/12/que-es-cue.html