Dimecres, 20 de juny, set de la tarda. El concert va començar amb puntualitat britànica i accent nord-americà. La Fanfare for a common man, d’Aaron Copland, està pensada per a un repartiment de trompes, trompetes, trombons, tuba i percussió, de manera que només la meitat de la formació va aparèixer a la Sala Oriol Martorell de l'Auditori, seguida del seu director, el professor de trombó i solista de l'OBC, Raúl García. Acompanyant els metalls de la fanfara, solemne i estrepitosa, els dos percussionistes demostraren estar ben alimentats i vitaminats, però un servidor es va plantejar si la meva butaca a les primeres files havia estat una tria temerària. Per sort, amb la formació completa de la banda simfònica es va restablir l'equilibri. Cursos enrere, l'Esmuc havia tingut insuficiència de trompes, a la vista quedava que s'ha solucionat. El planter de clarinets també es veia esponerós. Vaja, que la banda simfònica feia molta patxoca, i va demostrar la seva vàlua ja amb la següent peça, l'arranjament per a banda del Concertstück per a arpa i orquestra, op. 39, de Gabriel Pierné. El protagonisme fou llavors per a la solista, Esther Piñol, arpista que s'ha graduat precisament amb un projecte final que incloïa aquest concert. La peça va lliscar suau, ningú no enyorava la versió orquestral gràcies al bon ofici de l'arranjador, Ricard Lamote de Grignon (1899-1962), de qui enguany es commemora els 50 anys de la seva mort. A l'entrada havia tafanejat una conversa privada d'algú que encara l'havia pogut veure dirigir, recordant la seva mítica labor al capdavant de la Banda Municipal de Barcelona i el seu exili a València en la postguerra.

El plat fort, pel que respecta a les seves dimensions i envergadura, fou la Suite del Rosenkavalier, arranjament de Jan Cober de la popular òpera de Richard Strauss. Va ser un festival. Els temes més coneguts d'El cavaller de la rosa s'anaven descabdellant sense solució de continuïtat, ara el dring de la rosa de plata, adés l’insistent vals del baró Ochs, o el meravellós trio final. Val a dir que la banda simfònica s'havia programat durant el curs i, per problemes logístics, es va anul·lar a darrera hora. Ha estat un encert reprogramar-la ara, lluint conjuntament amb la resta dels grans conjunts, sense les tensions pròpies del curs i en uns moments en què els estudiants han madurat prou com per a una peça d'aquestes característiques, densa i complexa. Curiós: Strauss, "bandificat", sona encara més wagnerià.

A les vuit menys deu ja sortíem. Cinquanta minuts de concert, encara no sé si fou curt o es va fer curt. El públic —ho deien— s'hi hauria quedat.