Què és la Guía

Origen i finalitat

A principis del curs passat, l’Associació Catalana d’Escoles de Música (ACEM) va rebre, des de la Federación Española de Municipios y Provincias (FEMP) i el Ministerio de Educación, l’encàrrec de redactar una guia per a regidors i tècnics municipals sobre les escoles municipals de música. La funció principal d’aquesta Guía de las escuelas municipales de música era la de donar la informació necessària sobre el funcionament d’aquests centres i ajudar així als seus responsables a concebre el servei de la manera més eficient i sostenible possible, explorant-ne totes les seves possibilitats.

Per això, les persones encarregades de la redacció d’aquest document vàrem intentar imaginar-nos una situació que de ben segur s’ha produït aquest estiu en molts municipis espanyols: un nou regidor d’ensenyament o de cultura es troba –d’un dia per l’altre, en alguns casos sense haver-s’ho esperat– com a responsable d’una escola municipal de música, amb desenes de professors al seu càrrec, amb un pressupost considerable i amb una incidència en la població que no sempre es percep en totes les seves ramificacions. Tenint en compte a qui anava adreçada la Guía, doncs, es va posar especial atenció en la manera d’exposar-ne el contingut, i van prevaldre els criteris de claredat, obertura de punts de vista i adaptabilitat a diversos entorns i situacions, per sobre de l’exhaustivitat o l’aprofundiment en aspectes concrets. 

Contingut

Ara, amb aquest article, voldríem presentar el contingut de la Guía des de les següents premisses:

• Fixar-nos especialment en el funcionament de les escoles municipals de música en l’àmbit concret de Catalunya.
• Adreçar-nos no només a responsables polítics sinó també a aquelles persones encarregades directament de la gestió o la docència en aquestes escoles.
• Contextualitzar el funcionament d’aquest servei en un moment en què la despesa educativa, cultural i social pública s’està replantejant.

Aspectes destacats

Hi ha tres aspectes que apareixen a la Guía que creiem que poden ajudar a esbrinar com queden els centres davant de la nova situació econòmica i política (havíem d’esperar a les eleccions municipals de maig 2011 per trobar-nos amb un mapa polític redefinit) i quines són les raons que justifiquen el manteniment d’aquests equipaments i fins i tot, en alguns casos, en justifiquen la creació de nous.

1. La reflexió sobre la funció d’aquests centres, que en el títol del primer capítol ja considerem com “una poderosa eina al servei de la ciutadania”.
2. La necessitat de crear ponts de diàleg entre responsables polítics (alcaldes, regidors) i responsables tècnics dels centres (equips directius, professorat, gerents).
3. La necessitat d’aprofundir en un concepte de qualitat en la gestió de les escoles de música, que permeti incidir de manera directa i quantificable en la direcció que els responsables considerin oportuna.

Funció de les escoles de música

Ja en l’inici de la guia ens plantegem obertament per què escoles municipals de música?, pregunta que contestàvem amb una descripció d’aquests equipaments com a instrument per aconseguir tres objectius:

• El desenvolupament al llarg de la vida dels ciutadans.
• L’enriquiment de la vida cultural del municipi.
• La cohesió social.

Aquesta definició del servei en tres vessants és la que més endavant ens permet ubicar l’escola municipal de música en la intersecció dels àmbits de l’educació, la cultura i l’acció social, quan expliquem com integrar-la en el funcionament de l’administració local.[1] Si el desenvolupament al llarg de la vida correspondria a l’àmbit de l’educació, la incidència en la vida cultural del municipi i la cohesió social correspondrien, respectivament, als de la cultura i l’acció social. Així, afegim un cercle més en el debat que fa una dècada posava èmfasi en la ubicació d’aquest servei en la intersecció entre educació i cultura.[2]

Aquesta llista d’objectius de les escoles de música no està gaire lluny d’altres intents anteriors per definir el servei. Els últims anys, des de la Subdirecció General d’Ensenyaments Artístics del DEGC, vàrem sentir en més d’una ocasió que les funcions d’aquests centres eren també tres:

• La formació bàsica i culturitzant.
• La formació professionalitzadora.
• La cohesió social.

Vessant socialitzadora de les escoles de música

Sigui com sigui, aquestes dues classificacions no es contradiuen entre elles. Volem, però, remarcar la funció que precisament es repeteix en tots dos casos: la cohesió social. Aquesta coincidència no sembla casual, ja que la vessant que està agafant més força en la renovació del servei de l’ensenyament de la música, aquests últims anys, és precisament la socialitzadora.

Tal com es diu en la Guía de las escuelas municipales de música:

Potenciar el treball de les escoles de música en aquesta direcció afavorirà que la ciutadania i els seus representants polítics les percebin com allò en què cada cop més s’estan convertint: serveis públics d’alta rendibilitat, no només cultural i educativa, sinó també social. La mostra que això no és una excusa per justificar un servei que ja existeix és la crida que es fa des del món de l’acció social en l’edició del 10è número de Quaderns d’Acció Social i Ciutadania, dedicat íntegrament al retorn social de la cultura. Aquesta publicació ha suposat un pas important, no només per l’ample ventall d’informació que ofereix, sinó també perquè es tracta de manera exhaustiva el tema de la rendibilitat social de la cultura des d’un departament del Govern de la Generalitat. En la introducció d’aquest número es compara la rendibilitat social dels serveis i prestacions socials amb la de l’acció cultural.

Així doncs, l’interès per treballar en aquesta direcció ens arriba expressat des d’àmbits ben diferents, ja sigui des de l’Administració, des de les línies de treball que estan agafant moltes escoles de música, o des de les diferents associacions, fundacions o iniciatives professionals particulars. Per aquesta raó, no s’hauria de caure en la idea (al nostre entendre errònia i fins i tot perversa) que la tendència a emfasitzar la funció social del servei de les escoles municipals de música té a veure exclusivament amb la seva rendibilitat política (un interès, per altra banda, perfectament legítim si entenem el rendiment polític no només com a electoralista, sinó referit a l’obtenció d’uns beneficis per a la comunitat en concordança amb un programa polític). Mostra d’això és que, tot i que des de l’Administració s’ha anat posant èmfasi en aquest aspecte, tant la professió de músics i docents com el públic en general han mostrat un interès creixent en les experiències més socialitzadores de la música. Estem parlant tant del ressò que ha tingut el Sistema de Orquestas Juveniles e Infantiles de Venezuela, o les pel·lícules i documentals com Esto es ritmo!,[5] com de l’èxit de les experiències sorgides de fundacions privades com Xamfrà al Raval, o les propostes de Música a l’abast o Comusitària entre d’altres.

Diàleg entre responsables polítics i escoles

Tot això posa en evidència la necessitat que abans hem apuntat: la de crear ponts entre polítics i tècnics o, fins i tot, entre tècnics municipals en general (gerents d’instituts municipals de cultura, directors d’organismes autònoms, tècnics d’educació, cultura, etc.) i els responsables directes de les escoles municipals de música (equips directius). Cal trobar un camp de diàleg comú entre els dos sectors de manera que uns no tan sols parlin de música i alumnes, i els altres no tan sols parlin de pressupostos i equipaments.[6] Si en el procés de redacció de la Guía varem tenir en compte de manera especial afavorir la predisposició de polítics i tècnics municipals per aquest diàleg, ara voldríem incidir en la importància que aquest diàleg sigui necessàriament en dues direccions. Per tant, és fonamental que els responsables tècnics de les escoles assumeixin el punt de vista dels responsables polítics. I això hauria de ser així sempre, però molt especialment en moments de canvis profunds com els actuals, que podrien afectar la continuïtat del mateix servei.

Qualitat a les escoles

Criteris d’avaluació

En la Guía[7] proposem que aquest camp de diàleg comú es doni especialment en l’avaluació de la qualitat fugint d’una idea massa abstracta i confusa de “treballar per aconseguir un servei de qualitat”, de la qual cada agent (usuari i ciutadania en general, professorat, equip directiu, tècnic municipal, regidor) en fa una interpretació diferent. Sabem que es pot caure fàcilment en una concepció excessivament unidimensional de la qualitat, que per part del professorat podria ser l’excel·lència que assoleixen alguns alumnes (encara que sigui una minoria), i per part del polític podria ser el percentatge màxim de la població a la qual es dóna el servei. Per evitar-ho, proposem que aquesta avaluació es dugui a terme a partir d’indicadors molt diversos, la llista final dels quals sortirà, quasi amb tota seguretat, de propostes tant tècniques com polítiques. El funcionament del centre serà més eficaç en la mesura que tendeixi a que tots els actors assumeixin cada un dels indicadors.

Tot això no és nou en el nostre país. Els exemples més evidents en són, per una banda, els Cercles de Comparació Intermunicipal de la Diputació de Barcelona i, per l’altra, el Conveni Marc de finançament de les escoles de música i dansa entre el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya i les diverses entitats locals titulars d’aquests centres.

Indicadors de qualitat

Els Cercles de Comparació Intermunicipal de la Diputació de Barcelona impliquen un mètode de treball que pretén mesurar i avaluar els resultats d’un servei municipal determinat, comparant els resultats de diferents municipis amb l’objectiu de promoure la millora d’aquests serveis. Que una trentena d’escoles de música formin part d’aquests Cercles des de l’any 2006, juntament amb altres serveis municipals com ara la policia local, les biblioteques o les escoles bressol, és una mostra del pes que tenen aquests centres en el dia a dia del funcionament dels ajuntaments. El treball sobre indicadors referits als usuaris (percentatge de la població usuària del servei, percentatge d’aquests usuaris empadronats al municipi, d’usuaris majors de 18 anys, d’usuaris amb necessitats educatives especials), sobre indicadors de tipus econòmic (salari brut anual del docent, percentatge de la despesa corrent sobre el pressupost corrent municipal, percentatge de l’aportació de les famílies) i sobre indicadors més relacionats amb el servei (diversitat d’instruments oferts, percentatge d’alumnes que formen part d’un conjunt instrumental) pot ser un bon punt de referència per a totes les escoles de música, formin o no part d’aquests cercles.

El segon exemple que volem posar sobre la taula sobre l’ús d’indicadors per mesurar la qualitat de les escoles de música és el del Conveni Marc entre el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, la Federació de Municipis de Catalunya i l’Associació Catalana de Municipis i Comarques, per al sosteniment de les escoles de música i dansa de titularitat de l’administració local de Catalunya signat l’abril del 2008. Aquest nou marc de finançament va suposar un canvi important respecte a l’anterior (que partia d’una concepció del finançament per terços: famílies, administració local, administració autonòmica) ja que, a més de suposar un increment en la participació de la Generalitat pel sosteniment d’aquests centres, va obrir la porta (en els annexos) a que part d’aquest finançament depengués d’uns criteris de qualitat clarament definits. Aquests criteris feien referència: al percentatge de població atesa, a l’atenció a la diversitat, a la innovació pedagògica, a la diversitat instrumental i d’estils musicals, i a la promoció de la pràctica en grup.

Les escoles municipals de música, en l'actual conjuntura econòmica

L’enriquiment en l’aproximació al servei de les escoles de música catalanes que suposen aquests dos exemples és un patrimoni que no podem deixar que quedi sense desenvolupar, encara que sigui amb les correccions pertinents; més encara quan les dades generals respecte a la resta d’Europa són força negatives. En l’últim informe de la EMU (Unió d’Escoles de Música Europees) el capítol dedicat a Espanya comença amb un “només al voltant d’un dos per cent de tots els espanyols menors de 25 anys s’estan beneficiant de les escoles de música”, un dels percentatges “més baixos d’Europa”.[8] Les dades del percentatge general d’usuaris tampoc no ens deixa en una posició gaire favorable.

Amb la Guía de las escuelas municipales de música preteníem donar una visió realista del funcionament d’aquests centres, per tal que es puguin adaptar a les demandes i necessitats constantment renovades de la societat, i per tal d’apropar-nos a aquests estàndards europeus dels quals estem tan allunyats.

Sembla que la majoria de nosaltres hem interioritzat que els temps d’eufòria provocats pel creixement econòmic s’han acabat, i que –com no podia ser d’altra manera– aquesta situació també afecta a l‘educació musical del país. Assumir aquesta idea de manera generalitzada ens està portant a acceptar la retallada anunciada pel Departament d’Ensenyament en l’aportació a les escoles de música amb la resignació pròpia d’estar davant d’allò que és inevitable. El fet és que aquesta conjuntura arriba a l’escoles de música després de dues dècades de desenvolupament ininterromput, en què han passat de ser considerades com a patrimoni d’uns pocs i s’han anat convertint en un equipament de presència habitual en els nostres municipis, a un nivell semblant al d’altres serveis educatius o culturals, com biblioteques o centres cívics, que, tot i que no són obligatoris, són percebuts per la ciutadania com a imprescindibles. Per tot això, creiem que no podem parlar de mesures d’estalvi sense alhora demanar que s’afavoreixin aquelles gestions que –segons l’avaluació de la qualitat que abans exposàvem– són més eficients amb l’ús dels recursos públics. A no ser que només ens preocupi com sortir de la situació a què ens ha abocat la crisi econòmica, sense pensar també en quin model d’educació musical volem trobar-nos quan finalment en sortim.

(1) Guía de las escuelas municipales de música. Madrid: Federación Española de Municipios y Provincias, 2010, p. 49. ISBN 978-84-92494-26-2.

(2) Escoles municipals de música: criteris per al desenvolupament del model educatiu educatiu i cultural als municipis. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2002. ISBN 84-7794-880-1.

(3) Guía de las escuelas municipales de música. Madrid: Federación Española de Municipios y Provincias, 2010, p. 17. ISBN 978-84-92494-26-2.

(4) Noguera, Lluís; Rustullet, Jordi. Cultura per a la cohesió social. Quaderns d’acció social i ciutadania: revista d'informació, anàlisi i investigació socials, 2010, núm. 10, p. 7.

(5) ¡Esto es ritmo! [Enregistrament vídeo]. Dirigida per Thomas Grube i Enrique Sánchez Lansch. Madrid: Avalon, DL 2007. 2 DVD: 100 min. Versió original en anglès, alemany, castellà, català i basc.

(6) Guía de las escuelas municipales de música. Madrid: Federación Española de Municipios y Provincias, 2010, p. 51. ISBN 978-84-92494-26-2.

(7) FEMP, 2010, p. 58-61.

(8) Music Schools in Europe. [Utrecht]: European Music School Union, 2010, p. 77.