La història de la música

Hi ha paraules que canvien de sentit quan passen del singular al plural. Qui no sent el pes o també l’orgull davant d’aquesta gran història que sembla determinar –si seguim a Hegel, Marx o Spengler– la vida de les persones? Les històries, en canvi, només ens entretenen amb la seva insuportable lleugeresa sense reclamar cap lieu de mémoire... Tanmateix, Heròdot, el pare de la historiografia occidental, va escriure ἱστορίαι (= històries, en plura!). El fet que, des del s. XIX, n'hagin sorgit una multitud –nacionals, de l’art, de la dona, etc.– també suggereix que potser la història no sigui tan monolítica com ella ens vol fer creure. És més: no correspon a la la infinitud d’objectes de la historiografia també una infinitud de subjectes entre els historiògrafs? Quina és, doncs, la història (o quines són les històries) de la música que s’ha(n) d’ensenyar?