El poble que canta mai no mor

El grup valencià Obrint Pas fa el primer dels seus tres concerts de comiat a l’Auditori de Barcelona, amb molta participació de gent de l'Esmuc a l'escenari. Després de 20 anys de trajectòria, el grup decideix fer una parada indefinida.

Lletres que expliquen i ens parlen de denúncia social, de l’antifeixisme, de la independència dels Països Catalans, la solidaritat, la defensa de la llengua junt amb la pròpia cultura i tradicions; cançons que retraten paisatges, sentiments i emocions explicades per un grup: Obrint Pas.

Qui s’anava a pensar que, vint anys després, el que va començar sent el grup de música d’una colla d’amics que es conegueren quan anaven a l’institut, tindria el ressò que ha tingut sota el nom d’Obrint Pas.

La seva discografia s’inicia el 1997 amb La revolta de l’ànima –disc que s’autogestionà la pròpia banda–, i és formada per set àlbums, l’últim dels quals és Coratge, un disc-llibre que compta amb escrits de diferents autors com són, per exemple, Feliu Ventura, Cesk Freixas, Isabel-Clara Simó, Marc Granell, Elvira Cambrils, David Fernàndez, Laia Altarriba... Al llarg dels anys, Obrint Pas ha anat afegint nous elements, tècniques i instruments que han portat el grup a travessar fronteres i oceans, cap a països tan europeus com no europeus.

Havent fet sempre gires en elèctric, fa un any decidiren provar de canviar la sonoritat d’algunes de les seves cançons duent a terme una gira en format acústic. S’hi incorporaren nous instruments, com per exemple la viola de roda, que entona els inicis de la majoria de les cançons.

El març del 2013, el grup anunciava la seva aturada indefinida, després de dues gires paral·leles –en acústic i en elèctric–. El comiat en elèctric tingué lloc al festival Festivern (Tavernes de Valldigna) el passat 31 de desembre. Pel que fa a l’acústic, a dia d’avui només els queden dos escenaris: Palma de Mallorca i València.

El passat dijous 6 de març, el grup s’acomiadà de part del seu multitudinari públic a l’Auditori de Barcelona, on havia fet un primer concert la nit anterior, ja que les entrades del dijous s’exhauriren en poques hores i molta gent s’havia quedat fora. En un ambient molt diferent del que sovinteja l’Auditori –més aviat formal– i davant d’una senzilla escenificació que constava d’una olivera sobre l’escenari –fent referència al País Valencià–, persones de totes les edats ompliren la sala, que s’emplenà de gom a gom en qüestió de minuts. S’hi respirava un ambient de nervis, emocions, curiositat per com seria el comiat del grup que havia marcat molts dels que érem allà.

Se sentiren els primers crits independentistes –que s’anaren repetint al llarg de la nit– i, poc després, un silenci inquietant. La viola de roda va obrir el concert amb Preludi –introducció que dóna peu a Coratge– mentre la resta de músics s’anaven col·locant a l’escenari, preparats per interpretar aquesta segona cançó.

Al concert, es van anar intercalant les cançons amb intervencions per part dels músics: bromes, comentaris, petites històries i anècdotes que el grup havia passat al llarg d’aquests anys. Es va recordar la figura de Guillem Agulló, es parlà de l’ensenyament a les escoles, de la defensa de la llengua, dels camins de la vida, d’un possible futur, i agraïren a tots aquells que els havien acompanyat en el seu viatge en més d’una ocasió. El públic, inquiet i acostumat a poder ballar les seves cançons, s’alçà en més d’una ocasió, per moure’s en l’espai que els era possible o, simplement, per aplaudir-los.

En aquest especial concert, el grup comptà amb la col·laboració a l’escenari de cantants que els havien influït al llarg de la seva trajectòria, com Miquel Gil a Del sud, Pep Gimeno Botifarra cantant la Malaguenya de Barxeta i Vincent Torrent i Manolo Miralles – membres d’Al Tall –, posant veu al Cant dels Maulets. També s’hi sumaren un conjunt de dolçainers i tabalers, una coral, i un grup de percussions i vents –flabiol, tenora, saxo, trombons, gralles, entre d’altres–, format per alumnes de l’Esmuc.

Seguirem i la coneguda Muixeranga van ser les cançons que van tancar el concert, interpretades de forma conjunta per tots els qui havien passat per l’escenari aquell vespre. Un concert que finalitzà amb crits d’agraïment, d’emoció i alguna llàgrima, junt amb els aplaudiments que s’allargaren fins a últim moment.