L'òpera que funciona

Il ritorno d’Ulisse in Patria és el primer projecte de la companyia d’òpera barroca Working Opera i va ser presentat els passats dies 26 i 27 d’abril al Centre Cívic Urgell de Barcelona. Com ells mateixos expliquen, la companyia ha estat creada per professors, graduats i estudiants de l’Esmuc, la majoria d’ells en l’especialitat de música antiga, amb la inquietud de formar un grup de treball estable i de qualitat professional que aposta per la representació d’òperes barroques en petit format.

En aquest cas, l’obra triada ha sigut la –segurament– menys coneguda de les òperes que es conserven senceres del compositor italià Claudio Monteverdi. Davant la quantitat de representacions de les famoses Orfeo i L’incoronazione di Poppea, la jove companyia ha optat per destacar els valors de la que, segons ells, és una obra altament interessant per les característiques que envolten la seua composició i posterior estrena. Il ritorno d’Ulisse in Patria fou la primera obra monteverdiana amb un pensament comercial al darrere, és a dir, creada per la representació en un teatre de pagament i no com a espectacle cortesà, la qual cosa li aporta un intent d’apropament al públic mitjançant un tractament de les passions humanes sense abandonar l’ambient al·legòric tan propi del segle XVII, que ens proporciona la referència homèrica del llibret.

Aquesta òpera representa la darrera part del poema èpic de l’Odissea i centra la seua trama en el patiment de Penèlope davant la pressió dels pretendents que es presenten al palau d’Ítaca en veure que el seu marit Ulisses no torna de la guerra de Troia, i en les estratègies d’ell per tal de recuperar la seua dona i el seu lloc al tro. Els components de Working Opera ens sorprengueren amb una producció que, tot i la seua escassesa de mitjans, destacà tant per la qualitat musical de tots els participants com per l’intens treball escènic que els cantants havien dut a terme, la qual cosa va possibilitar un espectacle molt sòlid i meritori.

Aquest tipus de format mereix un gran reconeixement com a alternativa tant a les produccions d’òpera més convencionals, aparentment només lligades a grans teatres i a alts pressupostos, com als circuits convencionals dels intèrprets de música antiga, de manera que podria servir de referent per molts músics que, posseint capacitats professionals, no poden optar a oportunitats laborals d’acord amb elles. Una proposta com la de Working Opera només ens demostra que el futur és d’aquells que són capaços de reinventar potenciant els valors i aprofitant els recursos dels quals disposen.