La música contemporània, avui

Pirineus enllà, la música té un pes clarament visible en la societat; molt més que entre nosaltres. No només és vista com un producte de consum, com quelcom que ocupa una posició literalment de fons en l’escena de la quotidianitat. Enllà hi ha una forta tradició que cal preservar i una major consciència del que és en realitat l’oci i tot allò que l’envolta (experiència lligada a l’entreteniment, però també al pensament). Ocupa, potser, un lloc d’igualtat junt amb les altres arts (tal com aquí hi ha una gran coneixença de la nostra història plàstica i literària, per altra banda magnífiques, i últimament també de la culinària). També les figures més rellevants del món cultural hi són, no com aquí, majoritàriament implicades (a saber: Umberto Eco o Massimo Cacciari, per citar-ne dos d’italians; i són llatins com nosaltres! Increïble, no?). I, per la seva extrema particularitat, aquestes premisses són molt més visibles pel que fa a l’anomenada música contemporània (o música actual de concert, o música d’avui, o música viva, o com es vulgui anomenar).

Cara a una aproximació normal i decidida del públic a aquesta música, no ha jugat un rol favorable el fet que en els últims anys (en paral·lel a d’altres desgràcies provinents del totxo) al nostre país s’hagi invertit tot i més en construir auditoris (a veure qui la fa més grossa) i en crear un nombre infinit d’orquestres (ídem). És a dir, en potenciar la música com a quelcom còmode on hom escolta (ai las! Si en som d’innocentment crèduls!) com si mirés la televisió: unes bones butaques (hi ha res millor i més europeu que fer una becaina escoltant l’Idil·li de Siegfried i adornar els leitmotifs amb uns quants roncs o estossecs? No serem pas menys que el veí!) i un escenari al davant on una orquestra al més pur estil del segle XIX (a mesura que minvava el pressupost, l’estil era més pròxim al de Manheim del segle XVIII) toca ad infinitum les més famoses –per entretingudes (???)– simfonies de Mozart o Beethoven (si tenim sort!) i per Nadal tots a aplaudir amb els Strauss & co. o amb excelses sardanes orquestrades (i visca, que avui toca fer cultura i país!). Mentrestant, enllà de Portbou, el que es busca és aprofundir, i es valoren agrupacions amb veritable ànim de ser la punta de llança de qualsevol quina sigui la seva visió del món musical (inclús la de Boulez), tot garantint una coherència, una continuïtat (sigui quin sigui el partit que governa), el màxim rigor possible, i el que és més important, fent sentir la música nova –no com a un favor de vés a saber quina institució a vés a saber quin col·lectiu de compositors– sinó amb una total implicació, servint les obres amb la força i la interiorització necessàries per tal d’acostar-les al públic de manera fidel per gaudir de veritat del que es toca i el que s’escolta, tot oferint una experiència quasi completa, si més no potent i clara.

En aquest punt, és important notar que la nostra societat viu envoltada de moviment (visual i també, i sobretot, sonor) a tota velocitat i a tot volum. Res és perenne. I la música, com és evident, requereix silenci. Moltes vegades s’associa, en l’accepció més negativa del terme (és això possible?), la música culta al fet de pensar (quin avorriment!). Però no hem d’oblidar pas que aquest pensar no és res més que escoltar de veritat, sense concessions. Quedar-se en silenci (i tots sabem que el silenci ens interroga, vet aquí un altre entrebanc) per endinsar-se, pli selon pli (hola de nou Pierre!), en el món que el compositor ens vol fer comprendre (com a sinònim de gaudir, d’entendre, de sentir, d’emocionar, etc. etc.etc.). Cal fugir doncs d’aquesta tan estesa visió escòpica de l’art i del món que ens envolta, i fer-ho és, admetem-ho, difícil. Requereix cert esforç (podem recordar l’Antoni Tàpies que ens diu que “inclús en els monestirs tibetans es demanen pipetes d’or a canvi del saber”), però sense perdre de vista que sempre, tard o d’hora, s’obtindrà alguna recompensa. Atrevir-se a trucar a la porta d’allò desconegut, passar per entre els pilars de la percepció i destapar-se els ulls-orelles per tal d’endinsar-se en el món sonor que se’ns posa a disposició.

La combinació de pèrdua de referents (lligada amb la pèrdua d’autoritat estètica) i la desculturització dels ciutadans és una fórmula mortal. 

Quan la desconnexió (aquell “a mi no m’agrada”, totalment legítim) va acompanyada de supèrbia i menyspreu (“si jo no ho entenc, i per això no m’agrada, és que aquesta obra és dolenta”), la situació esdevé ridícula. Una mica de humilitat! Alguna cosa no devem tenim clara quan les obres dels nostres besavis ens resulten incomprensibles, agressives i ens posen en situacions incòmodes; quan resulta que obres de més de 100 anys, que ja han passat el sedàs de la història i han sobreviscut fins els nostres dies i han entrat a formar part del repertori, ens semblen menyspreables. Potser hauríem de sospitar del nostre propi criteri.

Sempre preferirem consumir cultura amable, easy listening, best sellers de llibre gruixut que facin por, o posin calent, o simplement omplin el gran silenci interior. Horror vacui? Evidentment, i cada vegada més: si callem massa estona, pensem. I aixó ens incomoda.

La pràctica cultural té lligams molt estrets amb l’alfabetització. En l'etapa escolar, els ciutadans tenim una minsa pràctica artística (classes de música i plàstica) que desapareix a partir dels 14 anys, com si a partir d’aquesta edat ja no fos necessari fer música, plàstica, teatre, dansa, per seguir aprofundint en criteri i coneixement, per seguir coneixent als altres i a un mateix. Ens deixen sols en mans del mercat. I aquest no perdona.

Així com els diners només volen reproduir-se, el mercat cultural també busca únicament beneficis econòmics. I cap fet artístic hauria d’estar sotmès exclusivament a la rendibilitat financera. Cap activitat cultural hauria d’estar supeditada al mercat econòmic. Solament ens en sortirem si pensem que el que val, el que hem de tenir en compte, és el retorn social, no el financer. El que compta és l’impacte transformador sobre les persones i no els beneficis econòmics que es puguin generar.

Encara que posem a l’abast dels ciutadans de forma gratuïta manifestacions artístiques de tota mena, si l’individu no té la necessitat de l’experiència artística, no aconseguirem el seu interès. I, com deia l’àvia, “això és picar sobre ferro fred”.

P.S.: Contradiccions a l’Esmuc: formem compositors i intèrprets, i els uns viuen d’esquena als altres. Ja dins de la formació superior existeix un esvoranc enorme entre la creació i el seu primer i necessari receptor: l’intèrpret. Si això passa entre els pre-professionals de la matèria, què no ha de passar al món exterior?