Com són els nous musicòlegs?

El meu punt de vista és el d’un músic que ha arribat a la musicologia perquè li agrada pensar sobre la comunicació musical. Encara que estic dirigint i tocant cada vegada menys, quan escolto música, quan llegeixo, quan en parlo o quan escric, ho segueixo fent com un intèrpret a la recerca de les paraules justes per compartir la seva experiència.

La majoria dels nous musicòlegs tenen una relació més directa amb la música, tocant i escoltant. Això deixa enrere els musicòlegs “de secà”, incapaços de fer cantar i ballar la gent, o de llegir una solfa, i s’acosta al model original de Guido Adler, d’Higini Anglès, etc. 

Un segon canvi molt positiu és que s’integren músiques abans considerades excèntriques. Aquest eurocentrisme d’arrel colonial costarà d’eradicar, però cal reconèixer que el pensament jeràrquic, en tots els camps, està afluixant, i les perifèries, siguin geogràfiques o de gèneres, estan entrant amb naturalitat en els estudis musicològics. La música de les dones, la dels mass media, la publicitat i el film; les músiques populars i tradicionals, es pot dir que estan integrades en la mentalitat de la majoria de joves com a dignes de reflexió i estudi. Aquesta visió integradora implica també la inclusió en el discurs musical de la figura del melòman, sense paternalismes. Vol dir, com suggereix l’últim llibre de Philip Tagg, Music’s Meanings – a modern musicology for non-musos (2012/13), expressar-se de manera que els que no tenen estudis musicals –però sí l’oïda i la sensibilitat per escoltar música a fons– entenguin el que diem i escrivim.

En tercer lloc, es recuperen els significats de la música. Quan la meva generació estudiava, aquest era un aspecte quasi tabú; la música havia de ser una cosa “pura”, sense vinculació amb cap aspecte d’un món i d’un home sempre sota sospita. Avui, una mirada més realista i més esperançada sobre la condició humana propicia l’establiment i la descripció de les relacions que la música conforma. Començant per la funcionalitat, i continuant per la vinculació que la paraula ha tingut amb la música, des dels seus inicis.

Aquesta nova realitat, en què la música recupera el seu rol social, implica una recepció crítica dels mass media i dels gèneres populars, i, pel que fa al llegat, la seva integració i normalització en la vida pública. Per arribar-hi, caldria aprofundir en l’aprenentatge de quatre capacitats bàsiques: escoltar i llegir, parlar i escriure. És a dir, recuperar la música per a les Humanitats, a través de la llengua. Emparaulant el llegat que ens ha fet ser els que som, les noves generacions hi tindran accés, i a més això els donarà la distància crítica necessària per acarar-se als mass media.

Per acabar, voldria recomanar dues lectures, a part del llibre de Tagg abans esmentat, que m’han ajudat a poder dir tot això: Why Classical Music Still Matters, de Lawrence Kramer (2007), i Emparaular el món, de Lluís Duch, (2011).

Penso que hi ha dos canvis fonamentals que han contribuït a fer molt més interessant la musicologia actual. 

Per una banda, el perfil dels musicòlegs: tradicionalment aquests han format un gremi particularment conservador que aconseguia mantenir la música en un llimb abstracte, lluny de les servituds d’altres arts, i evitaven així confrontar-la a la seva realitat social. A Catalunya i a Espanya, a més, molts musicòlegs provenien de l’àmbit eclesiàstic: era una mena de monopoli que condicionava enormement les perspectives i els objectes d’estudi, conformant un món força reaccionari, tancat al diàleg i a la innovació. Aquesta és una imatge que roman en part però, per sort, també és una dinàmica que han trencat les darreres dues generacions.

L’altre canvi important ha estat la progressiva dissolució de les barreres disciplinàries. Fa poc temps la distància entre la musicologia “d’arxiu” i la música pràctica o entre la musicologia i l’etnomusicologia, eren molt radicals. Els investigadors, en funció del repertori que volien estudiar, havien de militar en un bàndol o un altre, amb camps d’estudi organitzats pràcticament com exercits enfrontats. Encara queden residus d’aquella organització però les dinàmiques han canviat molt: a l’Esmuc oferim Musicologia i Etnomusicologia com a dues especialitats formals però les diferències, en el dia a dia del departament, són inexistents. Cada professor té la seva especialització professional però aquesta no representa cap barrera sinó la possibilitat d’enriquiment mutu. En aquest sentit, la meva trajectòria és un tant insòlita i segurament aquest fet em dóna una perspectiva més optimista que a d’altres. Quan vaig acabar els estudis al conservatori i a la universitat, tenia molt clar que volia dedicar-me a la recerca. Em fascinava la paleografia i la investigació històrica, però per a mi fer recerca no volia dir tancar-se en un arxiu i vaig decidir endinsar-me en les músiques més vives. Estudiar les músiques populars i la seva relació amb el que llavors es batejava com “tribus urbanes” era musicologia? Etnomusicologia? Sociologia? Comunicació? Encara no ho sabria dir. El què sí es cert és que vaig haver de marxar a l’estranger perquè no hi havia ni una sola universitat a Espanya on endagar una recerca d’aquell tipus. Avui em conviden a tribunals de tesis doctorals sobre música ska o jazz que es defensen amb tota normalitat a departaments de Musicologia. En pocs anys la diversitat d’objectes d’estudi i aproximacions s’ha multiplicat de tal manera que res no queda exclòs. Crec que l’amplitud d’interessos i les ganes d’obrir nous camins per a la recerca és una de les principals aportacions dels nous musicòlegs.

Avui dia és impossible pensar la musicologia de manera monolítica. Si ha de servir per a generar nou coneixement entorn a la música, per entendre millor el món en el qual vivim (i en què han viscut altres) a través de l’estudi de la música i de les pràctiques musicals, el fet de descriure, catalogar, fer treball de camp o anàlisi musical, pot ser un conjunt d'accions complementàries necessàries, però mai la finalitat última d’una recerca.