Fa una colla d’anys, Enric Gispert (1925-1990), el pioner de la música antiga a Catalunya, es posà a riure quan algú, més jove que ell, li digué que havia sentit algú tocant el “violoncel barroc”. Tot estranyat, va preguntar “Però, el violoncel no és un instrument barroc?” De fet ell, per a qui la música antiga s’acabava al Renaixement, coneixia perfectament els experiments que ja es començaven a fer amb els instruments muntats a l’antiga, sense pica, amb cordes de budell i un arquet més lleuger; l’únic que li venia de nou era aquest nom tan glamurós i tan poc històric. Ara m’acabo de fer un tip de riure jo, llegint la invitació a un concert molt interessant –us el recomano– on hi ha algú que toca el “fagot històric”. A jutjar pel repertori, hi deu tocar el fagot barroc –amb més probabilitat que el clàssic– i qui sap si també el baixó. Ens quedarem sense saber-ho perquè el que ha redactat el programa, en lloc de posar-hi un nom d’instrument, hi ha posat el d’una assignatura de l’Esmuc. Després diran si a l’Esmuc donem massa teoria. Alguns en necessiten ració doble.

Els instruments de la música antiga, a mesura que s’han anat recuperant per al seu ús modern, han hagut de buscar-se un nom, que a vegades pot ser l’antic, com el baixó, el clavicèmbal o la tiorba; però en altres casos s’han trobat sense nom perquè un instrument modern els l’havia “pres”: violí, violoncel, flauta, oboè, fagot... Per això hi hem d’afegir un “cognom” que aclareixi que ens referim a un model històric i no a l’homònim modern. En el cas de la flauta, si no n’hi ha prou amb “travessera”, encara hi hem d’afegir “barroca”. Una solució per estalviar saliva –o tòner– és substituir aquests noms tan llargs per un manlleu acceptat universalment: cornetto, violone. Però, alerta: traverso pot ser molt pràctic, però resulta arbitrari històricament associar aquest instrument amb Itàlia més que amb França o Alemanya. 

A vegades tenim doblets perquè podem triar entre un nom més històric o un de més descriptiu: flauta dolça / de bec. Està molt de moda entusiasmar-se amb un descobriment com que la viola de gamba s’anomenava viola d’arc a Catalunya, però ¿amb què es toquen les violes que coneix tothom? i ¿no s’havia aplicat el mateix nom també a la fídula medieval? Acabem amb un altre doblet: pianoforte o fortepiano? Tots dos noms eren intercanviables en el seu origen: a efectes de recuperar un nom antic per a l’instrument històric tots dos serien vàlids. Però el primer designa el piano modern en llengües com l’italià i l’anglès i encara ens pot servir com a nom tècnic de l’instrument, o fins i tot de la seva mecànica. La convenció internacional d’anomenar fortepiano els models antics evita ambigüitats.