Diumenge. Fa molta calor. Pels volts de dos quarts de dues de la tarda un grup de músics, en lloc d’anar a la platja, menjar canelons amb la família o estudiar per a futurs exàmens i audicions, es reuneixen a la porta de l’escola per anar a col·laborar, sota el nom de Big Band de l’Esmuc, a la Marató per la pobresa que organitza TV3. Han d’interpretar un arranjament del professor Joan Monné de la cançó Smile, que cantarà la Nina.

Doncs bé, a un quart de tres encara hi són, bronzejant-se al solàrium en què es converteix l'esplanada de davant l'Auditori els primers dies d'estiu, mentre en Jaume, l’encarregat de producció, comença a mostrar símptomes de desesperació mentre truca una vegada rere una altra al conductor d’un autocar que no acaba d’arribar mai. Amb només cinquanta minuts de retard es presenta el xofer, que en sentir l'esbroncada que li cau a sobre decideix emprendre un ral·li pels carrers de Barcelona que duu l’expedició a Sant Joan Despí en poc més de deu minuts –excés de velocitat, conducció temerària, llibertat a l'hora de saltar-se els semàfors..., per citar només algunes de les infraccions comeses–. A les portes de la tele s’acaba de completar el grup amb els tres músics que falten. Bé, quatre: en Joan Monné, que dirigirà la Big Band des del piano també espera per passar el control de seguretat.

A les tres de la tarda la banda arriba al camerino i... sorpresa! Ni rastre del dinar que se suposa que els hauria d’estar esperant. La reiteració en aquest tipus de desgavells organitzatius centrarà a partir d’ara totes les converses, entre bromes i difamacions, perquè en l’últim concert la banda ja es va quedar sense sopar –si és que unes bosses de patates i uns mikados no són sopar!–. Enmig de tot el batibull apareix la Nina, molt simpàtica en tot moment i atenta amb tothom. Mentre xerra amb en Joan Monné sobre temes de transcendència planetària com l’adéu d'en Guardiola del Barça, la resta de la banda devora els entrepans que finalment han aparegut –sembla realment que faci una setmana que no mengen–.

Són les quatre i ja toca canviar-se, escalfar i fer un últim assaig amb els papers que reparteix el director. De camí cap al plató, i a la sala d’espera, no hi ha saxofonista que calli. Un quart de cinc i cap dintre. Aprofitant uns anuncis, la banda es col·loca on disposa el regidor del programa. La Nina, mentrestant, escalfa la veu. S’acaben els anuncis i l’Antoni Bassas dóna pas a un clip artístic protagonitzat per... segona sorpresa: el cap del Departament, Manel Camp, tocant l'acordió! Que ben lligat tot plegat! Ho volen fer expressament i no els surt tan bé! La conya dura fins que es torna a donar pas al plató. L’Agnès Marquès –l’altra presentadora– llegeix unes frases al prompter sobre la pel·lícula Modern Times de Charles Chaplin. Es projecta el final de la pel·lícula a la pantalla del plató i comença la cançó. L’arranjament, senzill i elegant, és interpretat amb correcció i convenciment per la banda i per la Nina, que en finalitzar l’actuació és entrevistada per en Bassas, que –tercera i última sorpresa– (a)nomena, en directe per tot el país, el mestre Joan Monné com a director de l’Esmuc! –ho sentim, Josep–. Se li perdona, perquè només porta 4 hores de programa en directe i les que encara li queden. No cal dir que la banda i el mateix Joan han de fer notables esforços per no esclatar de riure, cosa que sí pot fer en Jaume –el productor– entre bambolines.

Passadissos amunt –altra vegada els saxos que no callen ni sota l’aigua–, una foto per al record i tornada cap a casa, ara ja amb més tranquil·litat i cap sobresalt. Arribada a l’Esmuc a quarts de sis. Encara quedaran unes horetes per estudiar o anar a la platja.