Sempre que em demanen un article per aquesta revista, m'ho faig venir bé per fer publicitat dels meus llibres. Però amb la meva novel·la L'hivern a Corfú, que acaba de publicar l'editorial Males Herbes, ho tinc magre: al llibre hi ha poca música. De fet, només hi apareix un músic, un trist pianista que treballa en un creuer, un personatge secundari, sense interès. Però si forço una mica les coses, potser podré vincular el meu nou llibre a un tema que als músics ens toca de molt de prop. A veure si me'n surto.

El protagonista de L'hivern a Corfú es diu Bertran Bartra, un home insuls que viatja en un creuer pel Mediterrani. Al vaixell hi passen uns fets enigmàtics que no detallaré per no aixafar-vos la guitarra (dono per fet que els que esteu llegint ara aquestes línies no trigareu a anar a la llibreria a comprar el meu llibre). No desvelaré la trama de la novel·la, però puc avançar que en Bertran Bartra és un amant de la rutina a qui se li nega la rutina. I si extrapolem aquesta afirmació, també podríem dir que L'hivern a Corfú és una reivindicació de la rutina. (Algun lector m'ha comentat, amb molt d'encert, que L'hivern a Corfú és l'antítesi d'aquell «Dia de la Marmota», la pel·lícula en què Bill Murray apareixia condemnat a la rutina d'un dia eternament repetit.)

L'adjectiu «rutinari» sol tenir connotacions despectives. Una persona rutinària s'associa a algú gris, poc aventurer, conformista, sense ambicions. I no obstant això, les nostres vides se sustenten gràcies a les rutines: llevar-nos a una hora determinada, dutxar-nos, esmorzar, rentar-nos les dents, etc. Una vida edificada al marge de la rutina estaria plena d'incerteses, perquè la repetició de determinats actes ens dóna seguretat, confiança, confort. Apliquem-ho al món de la música: l'oient necessita percebre la repetició de temes, frases o motius per poder seguir el discurs musical. Què és la «forma sonata» sinó una construcció feta de repeticions col·locades estratègicament? El públic necessita les repeticions perquè una música infinitament variada cauria inevitablement en la monotonia: vet aquí una bona paradoxa.

Però en la pràctica dels instruments, la repetició, com la rutina, també està desprestigiada. S'atribueix a Franz Liszt la frase: «Pensa deu vegades, toca només una». L'hongarès volia alertar dels mals hàbits de l'estudi basat en la repetició maquinal, un costum al qual —reconeguem-ho— els instrumentistes —i sobretot els pianistes— hi tenim tirada. I ara em ve al cap l'Escola del virtuós, l'opus 365 de Carl Czerny, l'obra en la qual el cèlebre compositor, pianista i pedagog austríac més va aproximar l'estudiant de piano a una sala de tortura. Cada un dels seixanta estudis d'aquest llibre està conformat per un seguit de fragments breus de 2, 4 o 8 compassos encapçalats amb una indicació: «Repeteixi's 10 vegades». Segons les dimensions o la complexitat del fragment, Czerny demana repetir-lo 15, 20, 24 o 30 vegades. Un infern. Si seguíssim el consell de Liszt, abans de tocar cada passatge l'hauríem de pensar 150, 200, 240 o 300 vegades. D'acord, no posaríem tant en risc els nostres tendons, però potser se'n ressentiria la nostra salut mental...

La repetició obstinada té els seus perills, no cal dir-ho. L'altre dia vaig ensopegar a la xarxa amb un petit conte titulat Perfecció, signat per algú amb l'improbable nom de John Silver, que il·lustra molt bé l'hàbit de la repetició obsessiva que Liszt denunciava. El narrador és un músic —no s'especifica l'instrument que toca— que confessa haver-se passat la vida repetint i repetint els passatges més difícils, sense assolir mai la perfecció desitjada. Aquesta repetició malaltissa és també el tema central de la millor novel·la que vaig llegir l'any passat, Remainder de l'escriptor anglès Tom McCarthy (traduïda a l'espanyol com a Residuos, que no és ben bé el mateix). El protagonista és un home ric que dedica la seva fortuna a escenificar moments de la seva vida per reviure'ls i repetir-los fins que queden com ell voldria que haguessin ocorregut.

En tot cas, sense arribar a les exageracions de Czerny, ni als desvaris dels protagonistes de les històries de John Silver i Tom McCarthy, la repetició és una eina profitosa que als pianistes ens permet mecanitzar un gest, el moviment de les mans, la flexió o contracció d'un múscul, l'extensió d'un dit, la precisió d'un salt. Els automatismes són molt útils. Imagineu que cada moviment l'haguéssim de pensar diverses vegades, com suggeria Liszt: no podríem avançar, el progrés seria lentíssim. Si podem tocar un instrument, és gràcies a les rutines físiques que hem après a través de la repetició.

I aquest era el cas del meteoròleg Phil Connors (així es deia Bill Murray en la divertidíssima comèdia de Harold Ramis): l'home atrapat en un mateix dia repetit aprofitava el bucle temporal per anar cada dia a classes de piano. Al final de la pel·lícula l'havia après a tocar amb una certa solvència. A L'hivern a Corfú, però, el meu Bertran Bartra no pot beneficiar-se de cap rutina. Si voleu saber per què, haureu de llegir la novel·la. Com els bons publicistes, he aconseguit introduir el títol del meu llibre cinc vegades en aquest text... I és que la repetició també és un recurs comercial molt eficaç (sóc descendent d'una nissaga de botiguers). De manera que ara, havent inoculat aquest missatge subliminar en els vostres cervells, us aixecareu i, hipnotitzats, buscareu la llibreria més propera i comprareu L'hivern a Corfú (mira: sis). Bona lectura!