Després d'entretenir-me en aplegar i organitzar un llistat de novel·les de temàtica musical segons els interessos, especialitats o instruments dels estudiants de l'Esmuc, vaig decidir publicar-la al Facebook. 

La interacció que en va seguir va ser fructífera, de manera que vaig poder engruixir la llista encara més. Però entre els comentaris rebuts, un em va fer pensar especialment, el del professor de flauta travessera Vicens Prats: "I no n'hi ha de flautistes?". Doncs no, ningú em va saber dir cap novel·la protagonitzada —protagonitzada: una altra cosa seria com a personatges secundaris— per algun flautista. Ni clarinetista, ni fagotista, ni trompista: tret d'alguna trompeta jazzera, pel que es veu els vents no inspiren els novel·listes.

En canvi, els grans privilegiats de les ficcions literàries musicals han estat tradicionalment els compositors —amb el Doktor Faustus de Thomas Mann com a buc insígnia—, els cantants, els violinistes i els pianistes. Seria molt interessant estudiar en detall les característiques comunes de certs músics en les ficcions, fins a compartir certs tòpics que acaben convertint les sopranos en castafiores o els directors d'orquestra en supremacistes. El cas dels pianistes és en aquest sentit molt representatiu: junt amb els compositors, els pianistes de paper han heretat moltes característiques del geni romàntic, sobretot allò de crear patint, l'art a canvi de la vida o la cosa prometeica de ser castigat per regalar el foc de la música als homes.

No recordo cap pianista de novel·la feliç, ans al contrari. Encapçala la llista El malaguanyat, de Thomas Bernhard, potser un dels llibres més tràgics i tristos que he llegit mai, però la cruel professora de La pianista de Elfriede Jelinek no es queda pas enrere. El pianista de Vázquez Montalbán es tot un símbol generacional del fracàs i la nostàlgia; el protagonista d'Al piano de Jean Echenoz lluita amb l'alcohol i els seus propis fantasmes; el d'Alexis o el tractat del combat inútil de Marguerite Yourcenar festeja amb el suïcidi, corsecat per una homosexualitat mal assumida, i així podríem anar tirant llarg.

Ja se sap que les novel·les s'alimenten de conflictes i que la felicitat, estàtica, dona molt poc de si en les ficcions, per això aquests pianistes torturats. Però per què el piano i no la flauta travessera o la guimbarda? Potser és perquè el repertori individual que tan sovint s'ha assignat al piano dona corda als escriptors per crear personatges propensos a la solitud i la introspecció, nàufrags aferrats a una balena negra. En canvi, els intèrprets de vent o de cordes s'ajunten en la música de cambra, toquen en orquestres o bandes, socialitzen: massa higiènic. D'altra banda, com que el romanticisme és el territori natural del piano, a l'instrument i als seus intèrprets se'ls encomana l'aurèola de sentimentalisme, passió i arravatament. Molts pianistes de les novel·les contemporànies viuen fora de segle, inadaptats en el seu viatge d'hivern particular. Esperem que tard o d'hora algun novel·lista els salvi, si més no per ficar-los en altra mena de problemes.