Pere Casulleras ha estat, fins ara que es jubila, professor de Sonologia i de Música Antiga a l’Esmuc. Organista de formació, va ser cofundador i codirector de la sèrie de discos Schola Cantorum Basilensis Documenta. Després d’haver treballat com a productor i tècnic de so en discogràfiques de tot el món durant gran part de la seva vida, ens explica moltes curiositats que sovint desconeixem del món de l’enregistrament i de la música antiga. 

Ets organista, productor discogràfic, tècnic de so, investigador dels temperaments musicals, professor i fins i tot meteoròleg. Tu com et definiries?

La meva feina principal ha estat de productor discogràfic, tècnic de so, i mai no he decidit fer aquesta feina, ho soc per accident. Tocava l’orgue a Basilea i em vaig trobar que ningú no sabia res dels orgues històrics ibèrics. El que vaig fer va ser procurar-me un magnetòfon i una càmera de fotos per poder mostrar la magnificència i la varietat dels orgues ibèrics. Llavors, un company que anava a fer un primer disc em va proposar suplir el tècnic que havia contractat, que s’havia posat malalt, i els va agradar tant que la discogràfica em va anar contractant i, de cop i volta, de no fer cap disc ja n’havia fet més de cinquanta.

Has treballat per a múltiples discogràfiques d’arreu d’Europa, com la francesa Harmonia Mundi o l’alemanya Telefunken, i en grans empreses multinacionals com Philips o Sony. Quins mitjans tècnics hi havia?

Els mitjans tècnics els aportava jo. Durant els primers temps (vaig començar a la segona meitat dels 70) les màquines eren molt grosses. A principis dels 90 hi va haver un canvi important, que és la tècnica digital. Però abans, quan no estava enregistrant, conduïa un camió travessant Europa amb tot el material. Eren cintes amb uns rotlles grans, el material era gros, pesat i complicat, començant que havia de portar un laboratori amb mi perquè després de cada transport s’havia de calibrar tot de nou. Totes les màquines per enregistrar eren molt cares, per tant una empresa no es podia permetre el luxe de tenir unes màquines per als seus discos, sinó que llogaven gent. Venia la clientela perquè no érem masses que ho féssim, érem quatre gats i tots teníem massa feina. Com a anècdota, a l’època més forta de les produccions feia una mitjana de dues-centes nits d’hotel a l’any, he viscut a la maleta.

Al principi vas estudiar interpretació d’orgue històric a la Schola Cantorum Basilensis. Des del teu coneixement com a músic intèrpret, quines aportacions podies fer en enregistrar la música?

Un tècnic, si ho fa bé, ha de ser un músic més, que pugui adaptar la interpretació al medi de l’enregistrament, ja que per la pròpia natura de la cadena electroacústica  pot ser que es transformi el missatge. Per exemple, un micròfon és com una lupa i pot passar que en un instrument molt íntim, petit, un cop enregistrat una cosa que hauria de ser una petita insinuació es converteix quasi en un cop de martell. O també al contrari, de vegades et trobes que tens un piano imponent, que sona molt bé i molt gros, i llavors ho enregistres i sembla que surti d’una capseta. Es tracta d’aconseguir que el resultat final sigui el que volem.

Així, es podria dir que els enregistraments falsegen...

Amb els enregistraments passa una cosa terrible, que és que com més agraden -això és una constatació des de l’experiència- menys s’assembla al que hi havia originalment. Per desgràcia és així i, de fet, jo, si fos dictador, prohibiria els enregistraments. Això pot semblar molt bèstia però és que un enregistrament és matar la música i ficar-la en conserva. Fa molts anys, recordo que fent un muntatge d’una obra de Mozart em vaig passar tres hores amb el pianista arreglant un trino del final d’una cadenza i el trino va quedar perfecte. Llavors, els estudiants ho escolten i diuen “ostres, això no ho podré tocar mai!”. Clar que no ho podran tocar mai, ningú no ho ha tocat mai, és una cosa absolutament sintètica d’una perfecció inhumana, ni és veritat, ni és natural i al final jo diria que ni és música. Per això dic que els enregistraments han fet molt mal, a part de l’efecte de banalització.

Me'n pots posar un altre exemple?

Imaginem-nos que vivim al segle XIX i que ens expliquen que un senyor que es diu Beethoven ha escrit una simfonia. En llegim articles i anem a una botiga de música i ens en comprem la partitura, una edició a quatre mans que a casa, en família, anem estudiant. Algun dia, anys més tard, ens trobem que a prop de casa hi ha una orquestra que toca aquella simfonia i anem al concert. La sentirem una sola i única vegada i l’experiència auditiva que tindrem serà d’un impacte monumental. Això l’enregistrament ho ha fet malbé, tot és banal, escoltes sense prestar atenció.

D’altra banda, t’has dedicat a la virtualització d'instruments de teclat i a les possibilitats de restauració i reconstrucció virtual d'orgues i clavicèmbals, un tema important en relació amb el Museu de la Música. Podries explicar quins instruments has virtualitzat i quins beneficis aporta la virtualització?

L'orgue és un instrument que presenta una gran diversitat en cada lloc i època històrica. Aquestes particularitats fan que els amants de l'orgue facin grans viatges per sentir i tocar les diferents escoles d'instruments, tant és així que els propis orgues no donarien pas l'abast perquè tothom qui els vol conèixer els pugui tocar. D'aquí l'interès per la virtualització, un procés que fa que amb uns teclats i amb l'ajuda de la informàtica es pugui recrear un instrument de manera que el funcionament i el so siguin el més semblants possible als instruments originals, possibilitant així que tothom qui ho vulgui pugui tocar i explorar-ne el món sonor. Si això ja és així amb molts orgues que hi ha arreu del món, més encara en el cas d'instruments únics que es troben en museus i que, per motius de conservació i fragilitat, no és possible tocar-los gaire, o fins i tot gens. Més enllà d'aquest aspecte, la virtualització ens ofereix la possibilitat d'experimentació i manipulació del material sonor, així com la restauració i fins i tot reconstrucció virtual d'instruments dels quals no disposem de prou elements com per a fer-ne una reproducció física, per exemple d'instruments medievals que coneixem només per documents i relats escrits. Per això la tasca començada fa més d'una dècada a l'ESMUC amb els instruments que hi ha a http://samplesets.casacota.cat és i romandrà una activitat important per al futur.

Pel que fa a les teves investigacions sobre temperaments i afectes, a quines conclusions has arribat?

Això és una afició que em porta a camps molt interessants. En el que ara estic insistint és en recuperar els temperaments lleugerament desiguals que hi havia a finals del segle XIX i a principis del XX. Des que tenim màquines electròniques fem temperaments completament uniformes i el que m’agradaria és recuperar la consciència de com s’afinava fa cent-cinquanta anys amb uns temperaments que són perfectament vàlids per tocar amb totes les tonalitats però que donen una mica d’aire, una mica de respiració, llums i ombres, sense arribar a un temperament barroc que fa certes modulacions completament impossibles. I també estic descobrint ara la música enharmònica, en què Johannes Keller treballa amb instruments de teclat que arriben a tenir fins a trenta-una tecles per octava. I això ara m’està fascinant perquè és un derivat dels temperaments portat pràcticament a l’extrem.

Per acabar, com resumiries la teva experiència com a professor de l’ESMUC?

Molt interessant. Per començar, he fet molt bones amistats entre els estudiants i és una cosa que m’ha fet despertar, perquè et trobes amb gent tan diversa, des dels que no saben ni què és un ordinador fins als que tenen estudis d’enregistrament, asseguts de costat en una classe de tècniques d’enregistrament, que això et fa aguditzar l’esperit per veure què els pots explicar que els interessi a tots i sobretot que els sigui d’utilitat. Jo m’he sentit desgraciat fent algunes assignatures que m’ha tocat fer i que no veia de quina manera les podia modular perquè tinguessin una utilitat per a la gran majoria. I, per tant, sempre he intentat que el que expliqui tingui més o menys sentit, no només a l’ESMUC sinó a la vida.