Després de treballar amb diferents tipus de formacions per als seus anteriors projectes, Elisabet Raspall escull un format de duo per al seu disc Present. Un disc que neix de la seva mà i que compta amb la guitarra de Dani Pérez, professor de guitarra jazz de l’Esmuc. Com si d’un enregistrament en directe es tractés, la musicalitat del treball va seguint un fil conductor guiat per un protagonisme rotund del piano i una contribució quasi espontània però alhora treballada de la guitarra. L’auditori Pau Casals del Vendrell (Tarragona) és el lloc escollit. Potser pel fet de no haver estat tancats a l’estudi, l’espontaneïtat també s’aconsegueix transmetre amb una personalitat pròpia. I aquesta s’acaba materialitzant en un disc que sembla fet en directe però on l’únic públic són els mateixos músics que es submergeixen dins els ambients creats.

El disc és una exposició de colors des de les primeres notes del tema inicial Pas a pas. Obviant les formes clàssiques del jazz, de les quals Raspall i Pérez han format part durant les seves respectives carreres, la parella de músics aconsegueix crear unes atmosferes tan personals com idiomàtiques dels únics dos instruments que s’escolten. Aquesta primera peça avança molts dels trets i propòsits que definiran la idiosincràsia de l’àlbum: fer de la calma i la subtilesa una forma de transmetre l’experiència en la composició i improvisació d’ambdós músics.

Però quan sembla que s’allunyen d’aquesta percepció que podríem entendre com més clàssica del jazz, el duet ens fa retornar a les arrels amb passatges de clara sonoritat blues o ballad. Les peces Dos amics o Il·lusió comprenen aquest tipus d’intrusions constants al disc, defugint de l’excés de virtuosisme que sovint és propi de discos personals amb artistes d’experimentat recorregut. Més aviat al contrari, sembla que, des de l’inici, el projecte ha estat encaminat a transmetre una complicitat entre els dos músics mitjançant unes successions harmòniques sorprenents i poc previsibles que es complementen amb improvisacions carregades de sentit melòdic i no de notes. Jugar amb aquest tàndem ha sigut la forma de dur a terme les colorades i evocadores composicions que trobem.

Pérez també ofereix pinzellades dels seus recursos personals, totes elles traduïdes a la personalitat pròpia del treball, en contínua sinergia amb el paper que juga el piano. Per això de vegades fa un subtil ús dels seus pedals d’efectes com a recurs expressiu i en altres recorre a la improvisació més pura pel que fa al so del seu instrument. Les continues successions d’acords, que són una constant del disc, permeten enllaçar les dues possibilitats en moments on podríem trobar buits que deixa el piano. Però precisament molts d’aquests buits estan provocats per a què el guitarrista exposi el seu material expressiu a l’abast dels paisatges sonors creats. Uns paisatges que, si bé els podríem entendre per ells mateixos, ens permetrien acompanyar també situacions íntimes i un grapat de records personals despertats per les narratives sonores exposades.

Misteri, llunyania, plors; però també dinamisme, vitalitat i optimisme són alguns dels atributs que sense cap sorpresa hi podria vincular el públic que escolti el treball. Si més no, són atributs que ens relaten també el nostre Present, caracteritzat per una tranquil·litat inquietant que ens fa estar alerta i conscients de tot el que passa al nostre voltant.