La meva àvia m’explica que el meu avi sempre estava cantant les cançons d’Antonio Machín. I és que Machín va ser un músic cubà molt conegut a Espanya. En l’època de postguerra, els seus boleros s’escoltaven a les ràdios de tot el país, i va ser fins als anys 70 que el seu repertori va perdurar en la memòria col·lectiva.

El seu llegat perdura en peces com “Angelitos negros”, on podem veure com l’intèrpret reivindica àngels de color en un quadre de temàtica religiosa. Tanmateix, també es podria fer una lectura de gènere del que cantava el músic. El seu repertori es caracteritzava per una mena de romanticisme on, avui en dia, peces com per exemple “No me vayas a engañar”, serien molt interessants d’analitzar des de la musicologia crítica.

Aquesta formació va decidir —tot plegat em fa pensar en el replantejament que ha realitzat Rosalía— portar el bolero a l’actualitat contemporània. El grup, a través de la cerca de noves sonoritats electròniques amb instruments com el lap-steel o el mellotron, homenatja aquest cantant i dona la seva pròpia visió de les cançons que van marcar tota una generació.

Tal com expliquen els propis integrants de Celeste, “Un bolero o un chachachá de Machín poden convertir-se en alguna cosa distinta, en una cançó galàctica del segle XXI” o en “un túnel del temps entre el passat i el futur”. Un disc que es va estrenar a la sala El Sielu de Manresa —on els músics jugaven a casa—, fet que va omplir d’emotivitat l’actuació, ja que a més a més era el primer disc de la formació.

Bàsicament la proposta musical del grup pretenia, “sense perdre les característiques melòdiques”, experimentar amb nous sons i noves textures. Un exemple és la idea extravertida que es deixa entreveure en la cançó “Tengo una debilidad”, que us convido a escoltar.

L’agrupació musical, que anteriorment s’anomenava Jazz Machín, va decidir canviar el nom a Celeste, ja que als músics els donava la sensació de que es tancaven en un sol autor. El disc, que està completament format per exalumnes de l’Esmuc, compta amb les col·laboracions de la cantant Amparo Sánchez i del percussionista Carlos Cortés.

Celeste, sense perdre l’essència de les cançons de Machín, presenta una nova proposta que ens transporta a aquest “túnel galàctic” entre el passat i futur. És a través de les noves sonoritats que la banda intenta distorsionar les “indistorsionables” melodies d’Antonio Machín.