La cultura skinhead va néixer en forma de moviment suburbà als anys seixanta a Anglaterra i es va estendre arreu del món de manera progressiva. S’identifiquen amb la música Oi!, que fa de pont entre l’obrerisme i la joventut d’estètica skin. L’antifeixisme sempre ha defensat els seus inicis multiculturals i s’ha relacionat amb la cultura jamaicana i amb altres moviments urbans com el punk. En canvi, el RAC (Rock Against Comunism) aglutina els posicionaments polítics d’ultradreta, el feixisme, el racisme i la incitació a l’odi. L’oposada relació entre els dos subgèneres potencia una batalla que pretén apoderar-se del discurs de la formació dels skinheads així com de les diferències ideològiques, però realment hi ha moltes similituds. La clandestinitat dels dos grups fa que la guerra que tenen entre ells es creï, es desenvolupi i desaparegui sempre a l’ombra dels grans mitjans de difusió, comunicació i promoció.

Recorregut històric

El punk, el moviment hipster, el trap, el hippisme o fins i tot el catalanisme són modes passatgeres que canvien temporalment una estètica, un estil de vida, la manera de relacionar-se i, en definitiva, una manera de veure el món: una contracultura que trenca amb el model tradicional i amb els patrons dictats pel sistema. El moviment skinhead sorgeix en un context llunyà de les classes benestants i s’arrela al sentiment antisistema, a l’automarginació en bandes urbanes i a l’obrerisme.

L’ubiquem a Anglaterra el 1960, un país que travessava la postguerra i iniciava una recuperació econòmica empesa per un gran moviment obrer. La classe mitjana va conrear l’estil beat, interessant-se pel jazz, la música popular i les drogues com a model d’oci ideal. La classe baixa, els teds o teddy boys, patriòtics establerts als barris suburbials, s’aproximaren a l’estil mod, fidels al lleure i treballant poc. En aquell moment, les grans capitals van ser el bressol de molts joves immigrants jamaicans que es van instal·lar al país, els rude boys. Els que no treballen, ubicats en zones marginals, es passaven al món de les drogues, l’estraperlo i les armes de foc, formant així bandes urbanes que depenien de la relació amb el barri i la comunitat.

És en aquest context on el 1956 es forma l’ska, que barreja Rhythm & Blues (R&B) amb música jamaicana, caracteritzat pel protagonisme del baix, la inclusió d’una secció de vents i el ritme sincopat de la guitarra. Més endavant es popularitza el reggae – que és una mica més pausat – conegut per l’apologia a la marihuana i difós mitjançant els sound systems. La manera de vestir dels seguidors d’aquesta música, inicialment poc comercial, s’acosta al punk, al moviment hippy i al nou estil: l’skinhead. Convivien tots els corrents alhora i el gènere musical no determinava les qüestions estètiques. Els skins, que eren obrers apolítics i seguidors del futbol, es van anar diferenciant i vestien camisa de tirants, pantalons arrapats i botes. Més endavant es van decantar per les sabates Adidas o les botes militars per tal d’adaptar un posat més agressiu. És quan els skins es divideixen i s’estableixen jerarquies segons la duresa del seu comportament, que molts van passar a rapar-se al zero. Les graderies dels camps de futbol van servir d’altaveu per al nou corrent estètic, ja que era fàcil fer-se veure i captar més joves mentre gaudien d’un dels moments d’oci per excel·lència dels skins. L’altre, és la música.

Així doncs, la majoria de cap rapats no estaven vinculats a organitzacions polítiques, alguns d’ells eren fills d’immigrants, la música que escoltaven tenia arrels jamaicanes i es decantaven pels moviments socials antisistema. Aquesta apolitització va durar poc, ja que partits com el British Movement (BM), el National Front (NF) o el British National Party (BNP), organitzacions neofeixistes que anhelaven captar nous militants, de seguida van mostrar un creixent interès cap a la subcultura skinhead, i més encara per la música, l’eina catalitzadora de tot plegat. De fet, el 1979 el NF va inventar l’etiqueta RAC, que agrupa els grups musicals de caràcter neonazi. És en aquest punt on la música es dota d’una funció: captar jovent, polititzar i mantenir la colla de cap rapats unida. Alhora, això creava una nova demanda i van començar a sorgir discogràfiques especialitzades en el nou gènere que, a la vegada, organitzarien concerts i festivals, que gaudien d’una gran assistència d’indecisos propers o no a posicionaments racistes.

concert d'Skrewdriver a Stockholm, Suècia

Així és com un moviment d’arrel intercultural i d’esperit obrer es divideix en posicionaments polítics. Part de l’èxit del RAC s'aconsegueix gràcies al carismàtic impulsor del Youth National Front (YNF), Ian Stuart Donaldson, que alhora va liderar una de les bandes més escoltades dels vuitanta: Skrewdriver. Mitjançant aquest grup musical de RAC, Stuart va fer difusió de la primera gran organització d’skinheads racistes d'abast mundial, Blood & Honour, que es caracteritza per les accions violentes als carrers.

Per tal de reivindicar la idea d’skin original que, per definició, xoca amb el posicionament racista, els skins es veuen obligats a respondre contra els ideals d’ultradreta i reivindicar la figura del jove influenciat per la cultura jamaicana. Els redskins es van apropiar de l’etiqueta musical Oi!, que es va contraposar al feixisme emergent del RAC.

Tot aquest moviment juvenil que s’ha anat presentant i que s’ha difós sobretot a través de les grades dels camps de futbol va arribar a Catalunya i posteriorment a la resta de l’Estat Espanyol de manera progressiva. Curiosament, el moviment skinhead va aparèixer per primer cop a Roses, a l’Alt Empordà: era una població sovintejada per joves francesos que hi estiuejaven. Com que a França l’estètica skin va arribar molt abans que a l’Estat Espanyol, a mitjans dels anys 70 ja eren molts els joves estrangers que lluïen el cap rapat i les botes militars i influenciaven els rosincs adolescents. És per això que en aquella població hi va haver molts joves amb l’estètica skinhead i de seguida es va propagar cap a la capital i la seva àrea metropolitana. La diferència entre Oi! i RAC ja es va produir amb consciència política i de seguida van sorgir organitzacions contràries ideològicament.

La música dels skins

Aquest col·lectiu humà també escolta i produeix música, un element a més a més cabdal en el procés de posicionar-se. Els skinheads anglesos simpatitzants amb el moviment migratori s’apropen a la música jamaicana que té, realment, una gran influència de la música popular dels seixanta i dels setanta arreu. A finals dels seixanta sorgeix una combinació de l’ska, d’origen caribeny, i el rock, i es genera una fusió que algutina públic punk, skinhead i street-punk: l’Oi!. Prescindeix de la secció de vents i empra lletres amb reivindicacions obreres, de violència, de futbol i de problemes quotidians de classe. Els skins racistes havien de filtrar aquesta influència estrangera i purificar-la mitjançant un discurs que defensés un origen diferent del gènere. Quan s’afegeixen lletres amb contingut racista, l’Oi! passa a anomenar-se RAC (Rock Against Comunism).

En un inici, l’apoliticisme de molts grups feia que el públic no es qüestionés el seu veritable posicionament ideològic, però quan alguns grups es van declarar antifeixistes a causa de la mala imatge que el RAC estava causant a tots els cap rapats, com ara Sham 69 o Angelic Upstarts, van perdre gran part del seu públic. Aquests, malgrat lluitar en contra del feixisme, aglutinaven anarquistes, socialistes, llibertaris o nacionalistes i evitaven posicionar-se del tot. Mentrestant, els esmentats Skrewdriver, o bé Bruttal Attack o Sudden Impact gaudien de suport per part d’organitzacions nacionalsocialistes i començaven a potenciar les primeres publicacions en format fanzine i algunes discogràfiques especialitzades, com ara White Noise Records o Rock-O-Rama, molt propera a Stuart i al seu grup.

Aquest moviment va arribar quan a l’Estat Espanyol els adolescents es relacionaven entorn el fenomen fandom i agafen referents musicals per a emmirallar-se (The Beatles, The Rolling Stones, Mustang, Los Salvajes, etc.). La transició afavorí l’acostament a ofertes desconegudes i això va permetre la difusió del punk i d’altres estils alternatius, com ara el Rock Radical Basc (RRB), la movida viguesa, l’ona laietana o la movida madrileña. Aquests estils ja començaven a guanyar presència punk i skinhead. A Catalunya es van formar grups com Skatalà, amb l’skin referent barceloní Enrique Gallart ‘Quique’ i Decibelios, liderat per Carles Triviño ‘Fray’. El primer sí que es va distanciar dels supporters dels Boixos Nois i de les Brigadas Blanquiazules (seguidors violents del FC Barcelona i el RCD Espanyol, respectivament), però el segon va patir les conseqüències de no posicionar-se i cercar la transgressió amb les potents i eixelebrades posades en escena. El cas català sempre ha estat molt curiós, perquè en un inici no hi havia distinció entre punks i skins i, de fet, molts joves seguien l’ska o el reggae amb el mateix entusiasme.

Si voleu diferenciar els dos gèneres musicals, cal que us fixeu en les lletres de les cançons. Les de RAC solen tractar la idea de raça superior i la defensa d’una hipotètica invasió que amenaça la identitat blanca, mentre nega un origen caribeny del moviment. Es reivindica el passat gloriós i les èpoques daurades de la nació, cosa que s’accentua en el cas espanyol, així com el tribut a màrtirs, la hispanitat, la discriminació sexual, la camaraderia nacionalsocialista, l’anticomunisme i mofa a rojos o fins i tot l’avortament. En canvi, les lletres que lloen l’univers skinhead, l’alcoholisme, la violència, les crítiques a la condició de treball i al sistema imperant, o el sentiment col·lectiu de ser antisistema, són pràcticament indistingibles entre l’Oi! i el RAC. La banda musical també és idèntica, i segueix el format estàndard: bateria, guitarres, baix i veu (generalment masculina).

Una altra diferència palpable entre els dos gèneres musicals es produeix en el que envolta el fet sonor, el públic i l’espai. La simbologia que exhibeixen és totalment oposada. Es poden copsar braços alçats i punys tancats, esvàstiques i banderes comunistes, blancs de raça ària i públic de procedència diversa, cordons de les sabates blancs i cordons negres, etc. Els espais on es produeixen els concerts sovint són sales alternatives i la difusió que se’n fa és tancada a un públic proper a l’organitzador. En el cas del RAC, moltes actuacions són promogudes per partits polítics d’ultradreta que celebren efemèrides destacades, amb la finalitat de conrear-se i combinar festa i militància. L’Oi!, en canvi, està més tolerat socialment i fins i tot hi ha festes majors amb una programació en gran part dirigida a un públic skinhead.

El públic en un principi era punk o skin. Actualment, però, molts joves han passat a ser casuals o smoothies, una tècnica emprada per a dissimular l’aparença skin i passar desapercebuts davant la policia. Els sentiments d’un concert d’Oi! o RAC són molt semblants, on s'exalta la relació de germanor, de crew, i de família. La música té, de fet, un paper secundari i l’alcohol és el dinamitzador perquè, molt probablement, hi acabi havent violència a les acaballes de la nit.

Dues Skingirls, Derek Ridgers, The Guardian

Les skingirls també vestien igual que els homes, amb la clara intenció de mostrar-se agressives i algunes lluïen el cabell curt per a masculinitzar-se. Políticament s’organitzen de manera individual en organitzacions femenines, com les referents espanyoles Edelweiss, ja que en el món dels homes són ignorades i menyspreades. La seva actitud als concerts també intenta aparentar agressivitat, però sovint no participen en els pogos dels concerts i resten a la barra allunyades de l’escenari. Per la mateixa raó mai hi ha hagut gaire activitat femenina en la creació de música RAC, ja que aquesta tendeix a recrear un món sense la seva presència.

La relació amb la política

Com hem observat anteriorment, el RAC es va veure impulsat per organitzacions d’extrema dreta com el YNF, d’Ian Stuart Donaldson, o el BM, així com amb la discogràfica White Noise Records, que va ajudar a traslladar el gènere a l’Estat Espanyol. L’Oi!, en canvi, és un gènere conreat de manera molt autoeditada, marginal i en cercles d’autogestió d’esquerres, cosa que no passa amb la ultradreta, que tot i mantenir una certa exclusió social, sol ser recolzada per partits d’ideologia semblant. En aquest sentit, també a l’Estat Espanyol van sorgir segells com ara Rata-ta-ta-tá Records, finançats per Bases Autónomas, una organització d’extrema dreta de Madrid centrada en el vandalisme racial, l’avantsala de Democracia Nacional, España 2000 i la CEDADE (Círculo Español de Amigos de Europa). Però el principal tret que uneix les bandes de RAC amb la política és la innegable relació que alguns grups van crear entorn el seu públic, ja sigui perquè un dels músics forma part d’una organització concreta, o bé per qüestions territorials. No és d’estranyar que alguns membres fossin alhora referents polítics de partits com el Movimiento Social Republicano, Alianza por la Unidad Nacional, o la Juventud Nacionalista Revolucionaria. Cal destacar la importància cabdal de l’actual líder de Democracia Nacional, Manuel Canduela, que havia militat a Acción Radical, responsables de la mort del jove maulet Guillem Agulló. Canduela era l’ànima del mític grup de RAC División 250, de València. O bé Eduardo Clavero, d’Alianza Nacional condemnat per homicidi, que és cantant de Batallón de Castigo, una banda formada a la presó d’Alcalá-Meco. I, per suposat, els principals referents i els més internacionals: Estirpe Imperial.

Les connexions que es poden establir entre l’activitat musical i la militància juvenil són infinites, però els cercles sempre són molt tancats i costa accedir-hi. Als Països Catalans també hi ha hagut molta activitat neofeixista, començant per València i l’històric concert de la raza celebrat el 1992, que va aconseguir burlar la policia i es va realitzar després de canviar de lloc i hora poca estona abans. Va ser organitzat per Acción Radical, i hi va tocar, entre altres, Klan, membres del qual hi militaven. Frente Antisistema de València també mantenia molt bones relacions amb grups com Sección de Asalto, Saiti o Rebelión. A Catalunya també hi trobem activitat d’Alianza Nacional, responsables del cas Stroika, on hi va haver diverses agressions i un intent de cremar vius a dos joves que pretenien anar a un concert d’Oi! dels antifeixistes Kop i Non Servium a Manresa. Els internacionals Torquemada 1488 i Patria es van involucrar amb Sector Radical Barcelona, així com les Brigadas Blanquiazules o la secció espanyola de Blood & Honour. També hi va haver grups com Cruzada que simpatitzaven amb el Moviment Patriòtic Català, o els terrassencs Estandarte 88 amb Juventudes Nacional Revolucionarias i Bases Autónomas.

L’actualitat

La gran majoria dels grups esmentats anteriorment han estat dissolts, censurats o condemnats. La clausura de Rata-ta-ta-tá Records el 2017 va posar fi a un període de música explícitament neofeixista i aplana el camí a la música no explícita. En aquest sentit, és fàcil relacionar el moviment del casualisme amb el RAC actual i amb la nova direcció que la política d’extrema dreta està adoptant avui en dia. És a dir, els principals partits xenòfobs europeus estan utilitzant discursos populistes amb un rerefons misogin fent quallar ideals feixistes. Alba Daurada a Grècia, Forza Nuova a Itàlia, Front Nacional a França, i Ciutadans, PP, PxC i Vox a l’Estat Espanyol. Això també succeeix amb Hogar Social Madrid o amb Hazte Oír i el seu autobús transfòbic. El RAC està seguint la mateixa fórmula i ja no s’atreveix a crear lletres com “eh, tu, negro, vuelve a la selva”, o “mai deixarem que ens tornen a invadir [...] la nostra raça mai es rendix”, o “Heil Hitler!”. Ara prefereixen ocultar el missatge, com fan els seus partits referents, i les cançons tracten els mateixos temes que les bandes d’Oi!. El tret diferencial sols es pot captar en els concerts, observant la gestualitat i comportament del públic, o bé en els videoclips. D’aquesta manera resulta relativament senzill captar nous joves mitjançant les xarxes socials i després polititzar aquest oient que, ignot, veurà per primer cop braços alçats als concerts.

El grup d’El Masnou Jolly Rogers s’adapta perfectament a aquesta descripció. La seva música ha arribat a les 800.000 visites al YouTube i han actuat en molts festivals de RAC europeus. La seva música evita posicionar-se del tot políticament, però els videoclips delaten la veritable intenció del grup, així com les fotografies que publiquen a les xarxes socials on s’hi veuen pancartes d’extrema dreta en alguns concerts. Però tot i així, no abandonen l’activitat política i la militància als carrers.

La música, doncs, segueix tenint la funció de captar joves i polititzar-los: «Un pamflet el llegeixes i el tires. Una cançó la recordes sempre.» (Ian Stuart Donaldson)

Referències Recomanades

AGULLÓ, Sònia. “Rock, camaraderia i política”, La Directa, octubre de 2016. 

BORRÀS, Jordi. Desmuntant Societat Civil Catalana. Edicions Saldonar, 2015.

CAIANI, Manuela; PARENTI, Linda. The Spanish extreme right and the Internet. Análise Social, Vol. XLVI (201), p. 719-740, 2011.

SALAS, Antonio. Diario de un Skin. Un topo en el movimiento neonazi español. En Primera Persona, Temas de Hoy, 2003.

SALVANS, Aleix. Botes i Tirants. El Temps, núm. 1750, 2017. (Enllaç, consultat el maig de 2018: https://www.eltemps.cat/article/2907/botes-i-tirants).

SEXTA TV. Neonazis [Enregistrament Vídeo] El Equipo de Investigación, 2013.

VIÑAS, Carles. Música i skinheads a Catalunya. El so de la política. Diputació de Barcelona, 2001.

VIÑAS, Carles. Skinheads a Catalunya. Columna, 2004.