Els musicòlegs –o aquells que algun dia aspirem a fer d’aquesta disciplina la nostra professió– de vegades pequem d’inconsciència. A l’hora d’escollir l’objecte de la ressenya per aquest número de l’Esmuc Digital vaig decantar-me per Això no és una biografia de Pep Ventura (Editorial Gavarres, 2018) la nova publicació de l'Anna Costal que, actualment, és professora meva d’una matèria que emmarca aquest llibre.

Com bé ens relata la presentació signada pel musicòleg Jaume Ayats, l’element generador d’aquest llibre va ser fa uns quants anys quan, després d’una conversa amb ell, Costal emprengué un viatge que la portà a dedicar-se en cos i ànima a aquest «objectiu vital»: l’estudi de la figura del «reformador de la cobla» Pep Ventura i la música popular catalana del XIX. Fins el punt que s’acabà doctorant amb el tema i el llibre que tenim entre mans no és sinó una transformació divulgativa de la seva tesi. I aquest aspecte divulgatiu es fa ben present al llarg de tot el text. Amb una literatura àgil i amena, però alhora detallista i plena de contingut, l’autora obre en deu capítols deu portes a deu temàtiques per abordar el món de la sardana i la música en general a Figueres —i per extensió a l’Empordà i Catalunya— en una dècada prou intensa político-socialment parlant com la compresa entre 1863 i 1872. L’exercici formal és tan ric que fins i tot els capítols s’estructuren tots de la mateixa manera: una plana amb una fotografia d’època, una amb una cita de premsa i deu —altre cop— planes de text amb la reproducció d’una partitura al final; sense oblidar l’extensíssim aparat crític.

Costal, doncs, va desconstruint els grans tòpics creats per la historiografia al voltant de la figura de Ventura. No només això sinó que també ens descobreix un personatge i una societat —on la divisió ciutat/ruralitat és difumina— moderna, que s’adapta i assumeix molt més ràpidament del que podríem pensar avui dia les tendències provinents d’Europa i Amèrica. No sols musicals, sinó també polítiques, amb un republicanisme federal en auge impulsat per figures com Josep Anselm Clavé enfront al carlisme i als monàrquics. Ventura és, alhora, un músic romàntic i virtuós que toca el clarinet al Teatre Principal de Figueres, fet que li permet entrar en contacte amb partitures de músiques molt diverses i conegudes a l’època —ballables d’arreu, òperes, sarsueles...— que anirà incorporant al repertori de la seva cobla i portarà als pobles d’arreu de la demarcació de Girona; tot i que molts estudiosos posteriors ho hagin obviat per no encaixar en l’ideal catalanista. Precisament aquest catalanisme polític conservador i aburgesat que es comença a articular en aquests anys necessita de la construcció —o codificació— d’uns elements culturals (lingüístics, musicals, artístics, etc.) únics, immutables i propis per bastir els seus fonaments ideològics. Aquesta utilització ja es va començar a fer evident en vida seva quan, els anys 70 del segle XIX, a les primeres festes de la Mercè va ser convidat amb moltes altres manifestacions de cultura popular d’arreu del territori principatí. És tanta la quantitat d’informació continguda en tant poc espai, que no acabaria mai aquesta ressenya.

Per acabar, i tornant al principi del llibre, no voldria deixar de dir que compta amb la presentació escrita des de Brussel·les del conseller de Cultura a l’exili Lluís Puig i Gordi, que ens recorda que en moments de canvi com l’actual en què s’està repensant el país també cal desconstruir els mites. A què esteu esperant per llegir-lo?