Carles Marigó destaca per ser un dels pianistes que sobresurt de l'escena musical catalana i internacional actual. És un músic polifacètic: intèrpret, compositor, arranjador i educador musical. Els seus projectes professionals van des de la música clàssica i el jazz fins al funky i la música tradicional, apropant-se també a la pintura i el teatre. La seva trajectòria la protagonitzen la interpretació, la creativitat i la improvisació.

Carles Marigó (1986) és graduat en interpretació musical en l'especialitat de piano a l'Esmuc i titulat en el Màster d'Estudis Avançats en Interpretació. A les dues titulacions, que va estudiar amb Vladislav Bronevetsky, aconseguí matrícula d'honor. Premiat amb la Beca pel Consell Nacional per la Cultura i les Arts (CoNCA), amplià la seva formació en el Conservatori de Moscou (Tchaikovsky Moscow State Conservatory).

El jazz i la improvisació són matèries que amplien la seva formació amb músics com Xavier Dotras, Ignasi Terraza i Juan de la Rubia. Ha rebut premis en concursos nacionals i internacionals, tant de piano com de composició. Actualment, Marigó és professor a l'Esmuc i a l'IEM (Instituto de Educación Musical), basat en la improvisació com a sistema pedagògic.

L'any 2016 es va publicar Moments, disc que conté els Moments Musicals de Schubert i Rachmaninoff i dues improvisacions a partir d'aquestes obres. El contingut del disc es divideix en dos blocs diferenciats entre els dos compositors. Les obres incloses al disc recullen diferents èpoques dins del repertori pianístic, Carles Marigó les aprofita per fer un recorregut per les seves habilitats interpretatives. Cal comentar que durant tot el disc trobem que la versatilitat de l'intèrpret forma bona part de la música, exigent tècnicament i a la vegada molt expressiva.

Six Moments Musicaux (1823-1828), de Franz Schubert (1797-1828), és un conjunt de sis peces curtes per a piano solista que funcionen com petites obres de concert. Cal destacar la interpretació captivadora de Carles Marigó amb les línies melòdiques extremadament cuidades i també la definició que en fa de l'estructura formal de cadascuna de les peces, ficant al centre d'atenció el caràcter que exigeix cadascuna d'elles. Aquesta obra destaca per la definició dels petits motius que constitueixen les línies melòdiques i les diferents dinàmiques que ens transporten a un lloc imaginari i ens expliquen una història que la defineixen els diferents moviments. Ens endinsa a una reflexió més profunda a través del tempo, més reflexiu però a la vegada visceral. A continuació, l'intèrpret es manté al marge per entrar energèticament a l'Allegro vivace en fa menor, que contrasta amb les peces anteriors per la insistència rítmica, turmentada. L'última, l'Allegretto en la bemoll major, ens retorna al punt inicial, tornem al lloc on ha començat el viatge on ens ha transportat la música i l'excel·lent interpretació de Carles Marigó.

A continuació, sentim la Improvisació que en fa Carles Marigó a partir dels Moments Musicaux, juganer rítmicament, melòdicament i harmònica. Veiem línies melòdiques trencades, com inacabades i insistents, seguides de l'experimentació rítmica del piano percudint les cordes. En aquest moment, retornem a la música contemporània i passem a una escolta més analítica que passiva, posant atenció a les diferents tímbriques que l'intèrpret ens ofereix.

Els Six Moments Musicaux (1896) de Serguéi Rachmaninoff que segueixen la Improvisació són molt més virtuosístics i expressius que els de Schubert. Sembla que l'intèrpret se sent més còmode i amb major llibertat interpretativa. Canvis en les dinàmiques, línies i fraseig, harmonia i elaboracions rítmiques caracteritzen l'obra. Carles Marigó domina aquest repertori a la perfecció, versàtil tècnicament, és molt més exigent.

Finalment, arriba la Improvisació amb Marco Mezquida, és la peça que més destaca del disc, amb la utilització del llenguatge musical pianístic de la música clàssica dels segles XX i XXI, però també del jazz.

Per concloure, m'agradaria destacar aquest disc com un recull de diferents maneres d'entendre i interpretar la música, des de principis a finals de segle XIX fins als nostres dies. Carles Marigó demostra que té una gran capacitat interpretativa per llegir i transmetre més enllà del que hi ha escrit a la partitura.