El reconegut pianista i escriptor Jordi Masó (1967), professor de l’Escola, publica Polpa, un paperback de petit format però —ja em disculpareu el joc de paraules— amb molt suc. I si demano disculpes no és tan sols per aquesta mostra d’humor poc escaient, sinó perquè la “polpa” a la qual es refereix Masó és una de ben diferent.

La polpa era el material de baix cost (i qualitat) que s’utilitzava antigament per fabricar el suport d’alguns gèneres de narració popular com ara les historietes de quiosc, el que els coneixedors de l’argot anomenarien ficció pulp. Doncs bé, seguint amb el joc de paraules, puc afirmar que tot i que l’edició de Males herbes—elegant i pràctica—  pretengui superar amb qualitat aquelles típiques del gènere pulp, les pàgines del llibre de Masó encara transpiren polpa. No només per una qüestió de format o de temàtica (del tot variada dins les fronteres que l’artificialment anomenada literatura popular concep), sinó sobretot per l’estranya proximitat que desprenen els relats que s’hi recullen. Per molt inversemblants o estrambòtics que alguns puguin semblar —són evidents les referències a Kafka o Borges—, el lector les assumeix sense conflictes, sense prejudicis, pràcticament com qui llegeix una crònica de successos, fet que, al cap d’avall, no s’allunya gens dels principis del relat pulp. A Masó no li cal ambientar-nos en escenaris sofisticats i llunyans per fer-nos encisar amb les seves novel·letes, sinó tot el contrari. La proximitat narrativa, el tracte tendre i meditat amb els personatges, i els aires d’intimitat que desprenen hipnotitzen el lector, que sovint es converteix en un agent més del desenvolupament de l’acció. Això es torna evident en històries com ara “Pensió grèvol”, en la que ens erigim com una mena de demiürgs omnipotents, creadors del món on s’esdevé el relat;  “L’àlbum fotogràfic de Frédéric Parés”, al qual donant-li un cop d’ull ens convertim en els últims testimonis indirectes de la vida d’un compositor, o “Polpa (Un conte pulp)”, on el nostre paper s’aproxima al de director de fotografia d’un thriller, seguint i resseguint el pla descrit en un storyboard de narració impecable. Polpa, doncs, és un llibre carnavalesc, que amb relats de mai més de 30 folis aconsegueix disfressar-nos, fer-nos sentir lectors diferents. Narradors amb caràcter propi, cadascun amb el seu bagatge i la seva connexió particular amb els agents de la trama, encara que aquests personatges sovint no tinguin cap relació amb el nostre “jo” real, amb els valors que ens caracteritzen a nosaltres mateixos quan no estem absorts en la lectura.

A més del “L’àlbum fotogràfic de Frédéric Parés” ja citat, els interessats en la literatura de temàtica musical trobaran referències del seu gust a “L’art del pastitx” i “Ampolla al mar”. Així i tot potser se sentiran una mica orfes al comprovar que més enllà de les picades d’ullet d’aquests tres relats, la música no és en cap cas un dels principals detonadors argumentals de l’obra.  

Amb l’esperança d’haver sabut ressenyar aquest llibre més empàticament que Valeri Nebot, fictici autor de l’epíleg que el clou, i sobretot d’escapar del seu tràgic destí —no continuo amb l’spoiler—, tanco aquest breu escrit recomanant-vos novament que us deixeu seduir per aquest petit homenatge a la polpa, a aquella literatura fantàstica de la “petita tradició” que tots i totes ens podem fer nostra.