En commemoració del l'Any Granados el passat 2017, el professor de guitarra flamenca de l'escola, Juan Manuel Cañizares, va presentar una trilogia en què interpreta transcripcions realitzades per ell mateix d'obres pianístiques del gran compositor. Les Danzas Españolas ocupen el primer volum d’aquesta trilogia. Val a dir, però, que no és pas el primer cop que Cañizares realitza un treball d'aquest caire, ja que la trilogia s'engloba dins una sèrie d'enregistraments dedicats a la transcripció de peces clàssiques inspirades en el flamenco o el folklore espanyol en general. Aquest àlbum de les Danzas Españolas reflecteix aquest elogiable i prolongat treball d'acostament de la música clàssica i la guitarra flamenca, tan necessari per a dos mons a vegades més hermètics del que seria convenient. Des d'institucions com l’Esmuc hem d’aplaudir l’establiment d’aquest tipus de ponts que suposen un enriquiment mutu molt interessant.

Pel que fa a l’obra de Granados, es tracta d’una obra de joventut escrita entre 1883 i 1889, durant la primera estada del compositor a París. Reflecteix el nacionalisme musical de la seva època, que portà molts compositors de la tradició clàssica a inspirar-se en el folklore del seu país d’origen. Tanmateix, les peces no estan basades en melodies populars reals, aquestes només serveixen com a inspiració. Per altra banda, l’obra també s’emmarca dintre de la tradició pianística “de saló” del París de l’època  —Meca de tots els pianistes d’Europa—  a la qual Granados s’estava veient exposat per primer cop en aquesta primera expedició de joventut. Les peces, tot i la seva senzillesa estructural, sovint basades en una forma A-B-A, presenten una gran sensibilitat i domini de la tècnica i llenguatge pianístics.

La tasca de transcripció mai és fàcil, molt menys quan volem passar l’obra un instrument amb un registre de vuit octaves a un altre amb poc més de tres. És farragós, i en molts casos finalment impossible, respectar el caràcter original de la peça, la qual cosa obliga a prendre decisions que l'alteraran, posant al transcriptor en el punt de mira de puristes que li retrauran l'adulterament del sentit original. Tanmateix, al meu entendre, aquest "adulterament" és inevitable i, d'alguna manera, desitjable, en el sentit que, si la transcripció és bona, el resultat hauria de ser una nova obra, basada en l'original, però amb nous matisos, noves virtuts i defectes. Això és exactament el que ha produït Cañizares amb les Danzas, i es fa evident des del track primer, Galante, en què el que al piano era un petit contracant en les veus interiors es transforma en un potent picao que capta tot el protagonisme, per sobre del que originalment era la "melodia principal". També ho podem constatar en els primers compassos de la Sardana (track 8), en què el que els petits dibuixos en el registre agut, que es queden sonant com campanes per sobre el bordó de do, es converteixen en unes molt guitarrístiques brodadures, de caràcter molt diferent, o en la forma exquisida de realitzar els mordents i altres embelliments per part de Cañizares, d’una forma inimitable en un piano però tanmateix tan adient amb l’obra. Per altra banda podem constatar també alguns moments en què la transcripció, intentant imitar el piano de Granandos, es queda una mica curta. Penso sobretot en un cert passatge de la Rondalla Aragonesa, amb unes interessantíssimes segones menors al registre baix que generen un efecte realment tens. En aquest cas, el lligat de guitarra, que no permet que les dues notes sonin alhora generant la tensió, fa perdre la gràcia original al passatge, sense aportar algun altre al·licient comparable. Malgrat tot, és això el que fa interessant aquest treball: l'adaptació i negociació entre el llenguatge pianístic i clàssic de Granados i la guitarra flamenca de Cañizares, que dona un nou sentit a l'obra, tancant el camí d'anada i tornada de la tradició i folklore espanyols al piano clàssic i de nou a la tradició espanyola a través de la guitarra flamenca. També és això el que el separa d’altres transcripcions i interpretacions per a guitarra realitzades per innumerables guitarristes clàssics des de Segovia a John Williams, ja que aporta una nova perspectiva sobre la obra.

Finalment, m’agradaria fer esment a un altre aspecte de l’enregistrament que, sense ser per a res una novetat, genera un efecte que em sembla molt interessant i adient. Em refereixo al fet que les dues guitarres del disc siguin interpretades per Cañizares. Això aporta, al meu entendre una unitat de so, dinàmica i feel general que genera la il·lusió que tot està tocat per una sola guitarra, conservant així, d’alguna manera, amb el caràcter d’obra per a solista de l’original, en comptes de convertir-la en un duet pròpiament dit.