Raimon Àvila ens ofereix una presa de consciència pel que fa al cos i a la ment amb el seu nou llibre Cos i música, després d’Impulsos i Moure i commoure, entre alguns títols destacats i relacionats amb el moviment corporal. L’autor és professor de l’Institut del Teatre i també imparteix classes de formació corporal a casa nostra, l’Esmuc.

A través de la lectura, ens fa adonar que, tal com vivim actualment, hem de ser efectius amb tot i no errar en res. Aquesta creença de “no em puc permetre l’error”  genera ja una por que impedeix el flux continu del que venim a oferir al públic, bé siguem actors, músics o artistes en general.

Tenir la ment enfocada a no cometre errors és ja un signe clar que no fluïm; estem pendents de coses futures que no han passat, i això fa que no visquem el present, l’ara, de forma conscient i vivencial. Exemplificant-ho amb una analogia: tensem l’arc, apuntem i disparem. El tema esdevé en voler encertar la diana quan tenim el cos completament immòbil i inflexible i la ment plena de pors. 

La primera part del llibre ens explica els problemes físics que impedeixen que aquesta fletxa sigui llançada assertivament, però això comporta ésser un bon observador de si mateix i, per tant, requereix desenvolupar una característica fonamental per avançar i que esdevé el magnífic nexe que englobarà totes les idees plantejades al llibre: descobrir-se a si mateix/a.

Aquest descobrir-se pot resultar complicat si no es té un llibre on la matèria sigui consistent, perquè així també puguem beneficiar-nos de resultats igualment sòlids. Per això resulta tan complicat, si no impossible, elaborar un sistema que englobi tots els aspectes possibles de la nostra naturalesa, no només pel que fa a la música o l’actuació. En aquest sentit, doncs, és un bon llibre per començar-ho a indagar.

Fins a quin punt estem programats mentalment a ser d’una determinada manera i/o tocar d’una altra? Tots aquests aspectes són condicionants com a artistes perquè conformen la nostra percepció del món i la relació que tenim amb els altres. Un punt interessant és que utilitza frases de grans pensadors, artistes o fins i tot mestres Zen en la tècnica del tir amb arc per aclarir-ho. Això fa que sigui més filosòfic i agradable a l’hora d’entendre aspectes abstractes artístics. Tanmateix, fa al·lusió a certes analogies orientals que, seguint la idea que Carl Gustav Jung planteja en la psicologia sobre la religió occidental i oriental, no s’acaben de percebre perquè no tenim les seves arrels mil·lenàries per comprendre-les adequadament, però que potser, a través d’una pràctica física i conscient, es podrien arribar a intuir. Crec, per això, que algunes citacions dels mestres orientals estan posades per aclarir-ho des d’un altre punt de vista i que tampoc hauria de preocupar massa a qui ho llegeixi.

En tot el llibre, responent al “coneix-te”, es recorda un motiu, cosí-germà d’aquest, que és la resposta a la pregunta “per quin motiu faig el que faig?”. La resposta és “per ser lliure”. Per tal que hi hagi llibertat, hi ha d’haver un coneixement profund  dels comportaments de cadascú. Això fa que, si hi ha el més important, que són les ganes d’endinsar-se al cau de la madriguera, el llibre sigui una simple excusa per descobrir-se, perquè aquest canal estigui net i la comunicació no sigui interrompuda, perquè tot flueixi de manera natural tant pel que fa al cos com pel que fa a la música. Aprofitant una citació que hi apareix d’Alfred Brendel:“A vegades es té la impressió que l’obra s’interpreta per ella mateixa”.

El llibre camina entre una paradoxa de “no-dual”, per les idees Zen i Tao que s’hi esmenten, i  “dual”, que és el pensament occidental i la necessitat de respondre totes les preguntes que tenim. En el fons, i decantant-nos cap a la idea d’Unitat, sabem del cert que és l’ego qui fa preguntes, i l’ego és un sistema de pensaments sense sentit. Si, en canvi, mirem cap a l’altre sistema de pensaments, tan lògic com el no-dual, ens trobem que hi ha una infinitat d’emocions i de preguntes per a les quals no tenim una resposta. Aquestes preguntes que tenim i que formulem de manera inconscient, poden veure’s imantades en respostes tals com “has de fer això” “hauria de fer això” o “no has de fer allò” “hauria de fer allò altre”. Depenent de l’observador, aquestes gairebé cent pàgines es poden convertir en un dogma de fe musical, en una gènesi per explorar l’infinit món del nostre ésser o, fins i tot, descobrir que moltes idees tenen semblança amb les d’alguns pioners de la bioneuroemoció com Enric Corbera o Montserrat Batlló.

Prendre consciència esdevindria, llavors, la clau fonamental per netejar el camí rocós i embardissat cap a una interpretació lliure, i el Raimon ens ho mostra a través del cos, a través d’una observació conscient sobre la nostra personalitat i, també, a través de les nostres creences. Finalment conclou amb un batut de possibles problemes físics que genera cada instrumentista en el seu respectiu instrument.