Abans de començar a llegir aquest article, lector, m’agradaria que fessis una mica de retrospectiva. Pensa en quantes vegades, al llarg del teu aprenentatge musical, algú t’ha posat èmfasi en buscar la millor manera d’estudiar. Em refereixo, és clar, a alguna cosa que vagi més enllà de quantes hores cal tocar al dia o a la setmana.

Aquesta pregunta va donar lloc a l’article que ara tens a les mans. La necessitat de respostes condueix a la recerca d’un mètode de planificació de l’estudi que sigui aplicable a qualsevol pràctica instrumental; en aquest cas, plantejat des del punt de vista de la teoria de l’entrenament.

1. Introducció

Si ens parem a analitzar el mètode d’estudi que tenim els músics, probablement ens adornarem d’una cosa: que sovint tenim de tot menys un mètode.

La majoria de vegades, el problema recau en el fet que ningú ens ha ensenyat com estudiar. Aprenem molt, és cert. Aprenem tècnica, fraseig... Però no aprenem a aprendre. Així, en el moment que ens trobem sense la guia d’un professor o d’algú més experimentat que ens pugui aconsellar, és molt possible que no arribem a assolir el nostre màxim rendiment. Les tipologies tradicionals d’estudi ja no satisfan les nostres necessitats.

La pràctica instrumental evoluciona, i si volem seguir-ne el ritme, ja no en podem tenir prou amb competir sobre quantes hores som capaços d’estudiar al dia. Per tal de garantir uns òptims resultats, cal que la qualitat de l’estudi sigui sempre la millor que ens puguem oferir.

2.  El concepte d’entrenament

Si volem trobar un mètode que ens permeti arribar al màxim rendiment de la nostra pràctica instrumental, tenim un bon punt de partida en la teoria de l’entrenament esportiu.

El concepte d’entrenament és molt ampli. Malgrat que la seva faceta més habitual està relacionada amb el món de l’esport, en realitat “entrenar” és “preparar algú per a una activitat determinada”. Per tant, l’entrenament és també aplicable a la música.

L’entrenament es caracteritza per tres factors bàsics: és optimitzat, i per tant busca millorar al màxim el rendiment de l’individu; és sistemàtic, i per tant planificat en el temps, i té a veure amb la capacitat d’acció; és a dir, amb el rendiment potencial que pot desenvolupar la persona entrenada, però també amb la disposició que aquesta persona té a assolir-lo.

En els propers apartats s’estudiaran més al detall les característiques pròpies de la planificació d’un entrenament i com aquest pot ser portat a la pràctica en l’àmbit musical.

3.  Algunes definicions

3.1. Principis de l’entrenament

Per tal que l’entrenament funcioni i es puguin assolir els resultats desitjats, existeixen una sèrie de normes bàsiques a l’hora de planificar-lo i dur-lo a terme. Les més rellevants són:

• Estímul eficaç: cal un esforç òptim per a la millora del rendiment. Si l’esforç és massa lleuger no produirà canvis en l’organisme, i si és massa elevat influirà negativament en el rendiment.
• Relació òptima entre esforç i descans.
• Periodització: es busquen estímuls diferents segons els objectius de cada període d’entrenament.
• Individualització.
• Modelatge: l’entrenament ha d’estar enfocat a la fase final o de realització, en la qual s’assoleixen el màxim grau de rendiment i els objectius prioritaris.
• Possibilitat de realització: els objectius han de ser realistes i planificats en el temps.
• Entre d’altres...

3.2. La càrrega

La càrrega és un dels conceptes clau de la teoria de l’entrenament. Fa referència a la valoració del grau d’esforç d’una activitat, i està subjecta a diferents variables:

• Continguts de la càrrega: valoren l’especificitat; és a dir, la semblança que tenen els exercicis d’entrenament amb la fase de realització.
• Naturalesa de la càrrega: engloba les mesures quantitativa i qualitativa de la càrrega. Es divideix en dos aspectes principals:
  • Volum. És la mesura quantitativa de la càrrega. Determina la durada total dels estímuls aplicats sobre l’organisme.
  • Intensitat. És la mesura qualitativa de la càrrega. Es calcula tenint en compte la dificultat de la tasca i la percepció de l’esforç que té l’individu.

Donat el caràcter subjectiu que té, per a poder aplicar el concepte d’intensitat a la planificació d’entrenament cal establir una referència. Parlem d’intensitat relativa quan es compara la intensitat d’una tasca amb el potencial màxim que pot desenvolupar la persona en aquesta, i d’intensitat mitjana quan es calcula la intensitat d’un període d’entrenament sencer.

• Organització de la càrrega: es tracta de la distribució de la càrrega en el temps, tenint en compte els continguts i la naturalesa d’aquesta.

3.3. Els mecanismes d’entrenament

L’objectiu de l’entrenament és l’adaptació de l’organisme a les característiques de la tasca que ha de desenvolupar. Per a poder aconseguir-ho, se segueix un procés cíclic i progressiu, que es divideix en cinc fases molt relacionades entre elles:

• Càrrega: és l’aplicació d’un estímul, que comporta una baixada temporal del rendiment.
• Fatiga: com a conseqüència de l’aplicació d’una càrrega.
• Recuperació: és el retorn a l’equilibri corporal. Es poden donar diversos tipus de recuperació:
  • Pauses completes. Es busca la recuperació completa de l’organisme.
  • Pauses incompletes. Es busca la recuperació parcial entre càrregues.
  • Recuperació passiva. Es basa en el descans total.
  • Recuperació activa. Es basa en l’aplicació de càrregues de molt baixa intensitat que contribueixen al manteniment del nivell de forma.
• Sobrecompensació: és el període de canvi del rendiment posterior a la recuperació. Pot ser:
  • Positiva. Es dóna si el temps de recuperació ha estat òptim. El rendiment augmenta.
  • Nul·la. Es dóna si el temps de recuperació ha estat excessiu. El rendiment es manté.
  • Negativa. Es dóna si el temps de recuperació ha estat insuficient. El rendiment empitjora.

• Adaptació: és la millora del rendiment que té lloc gràcies a la combinació d’esforç i descans. Representa alhora el final d’un cicle d’entrenament i l’inici del següent.

4.  Com es planifica l’estudi?

De la mateixa manera que en l’entrenament esportiu, si es vol treure el màxim benefici de l’estudi de l’instrument cal optimitzar temps i resultats.

La planificació de l’estudi passa per una sèrie d’etapes, que s’explicaran a continuació. L’objectiu prioritari és arribar a la fase de realització (en què es duran a terme les principals actuacions, concerts, etc.) en el màxim estat de sobrecompensació, i, per tant, en el millor estat de rendiment possible.

A l’hora de planificar, és necessari tenir en compte que es tracta d’un procés cíclic i a llarg termini. Els objectius s’hauran de distribuir en el temps i en funció de l’evolució de l’individu. A més, també s’ha de tenir present que per a poder parlar d’un entrenament complet no n’hi ha prou amb la planificació: cal realitzar-lo.

4.1. Anàlisi prèvia

El primer pas en la construcció d’una planificació d’estudi és molt bàsic. Cal saber què s’estudia, per què, com, qui, quan i per a què.

L’anàlisi prèvia defineix les característiques pròpies d’allò que es vol treballar, la valoració del nivell de forma que té l’individu abans de l’inici del període d’entrenament i els objectius que s’hauran d’assolir durant les diferents etapes d’aquest.

4.2. Organització del calendari i les estructures d’entrenament

• Periodització: es busca l’adequació del calendari segons els objectius i actuacions principals. A continuació s’exposen, de més petita a més gran, les unitats periòdiques que componen la planificació:
  • Sessió. És la unitat estructural de qualsevol entrenament. Consta de tres parts, que són essencials i relacionades entre elles: introducció teòrica i escalfament (preparació del cos i la ment per a l’activitat que es durà a terme), part principal o desenvolupament (aplicació de càrregues específiques de cada tasca) i part final o tornada a la calma.
  • Microcicle. Està format per entre 2 i 14 sessions, encara que la durada més habitual és d’una setmana. Segons els tipus de càrregues que s’apliquen, en podem distingir sis tipus:
    • Ajust: microcicles preparatoris o de recuperació entre càrregues, volum i intensitat baixos.
    • Càrrega: microcicles de desenvolupament, càrrega mitjana.
    • Impacte: microcicles amb càrrega elevada, generalment per un augment al màxim del volum.
    • Activació: preparatoris per a la competició (o concerts).
    • Competició: on es desenvoluparan les actuacions principals.
    • Recuperació: microcicles amb càrrega molt baixa o nul·la.
  • Mesocicle. És el període de temps que comprèn entre 2 i 8 microcicles. Es classifiquen en:
    • Acumulació: mesocicles de preparació general; es busca un augment del volum i de la tolerància a la càrrega.
    • Transformació: mesocicles de preparació cada vegada més específica; es busca un augment d’intensitat.
    • Realització: mesocicle en què s’assoleix el màxim estat de sobrecompensació, i en què es duen a terme les actuacions i concerts principals.
    • Transició: recuperació i enllaç entre la fase de realització i el cicle d’entrenament següent.
  • Macrocicle. És el procés complet d’entrenament amb una fase de realització. Sol durar mig any o un any.
• Programació i disseny: un cop s’ha dividit el calendari, cal definir les característiques que tindrà cada període en quant a: 
  • Continguts. Són les tasques destinades a assolir objectius concrets. Poden estar relacionats amb:
    • Capacitats físiques: força, resistència, amplitud de moviment... (sí, els músics també les necessitem).
    • Tècnica: ús econòmic i òptim de les capacitats físiques en la pràctica de l’instrument.
    • Tàctica: entesa com la unió de capacitats físiques i psicològiques que intervenen en la interpretació musical.
    • Preparació intel·lectual.
    • Factors actitudinals i afectius.
  • Mitjans. Són els elements que recolzen l’estudi: materials que s’utilitzen i informació que es dóna per a realitzar-lo.
  • Mètodes. Estableixen l’organització de continguts, mitjans i càrrega per a una tasca determinada. Es classifiquen segons la seva continuïtat, variacions d’intensitat, durada, tipus de pauses... 
  • Dinàmica de càrregues. Es refereix al mètode d’organització de la càrrega. Podem parlar de:
    • Càrregues regulars: es mantenen els mateixos tipus d’activitats al llarg de les diferents fases.
    • Càrregues accentuades: en cada fase es treballa més a fons una especialitat determinada, però sense deixar de banda la resta.
    • Càrregues concentrades: cada fase està dedicada específicament a un o dos tipus d’activitat.

Exemple de gràfiques de planificació:

4.3. Realització i control

Com s’ha esmentat anteriorment, no hi ha entrenament sense realització. Així doncs, per tal que una planificació d’estudi tingui sentit, s’ha de portar a la pràctica, intentant seguir sempre el pla inicial, però fent-hi les adaptacions que calguin segons la informació que es vagi rebent.

Cal una contínua avaluació i retroalimentació de l’estudi; s’han de valorar aspectes com l’efectivitat dels mètodes, l’assoliment dels objectius i el nivell de forma a què és capaç d’arribar l’individu. Tot això s’utilitzarà com a punt de partida del següent cicle de planificació.

5.  Riscos: sobreentrenament i sobreestudi

Ara bé, què passa si les condicions d’entrenament o d’estudi no són les adequades? Un problema habitual que comparteixen esportistes i músics és l’alteració del rendiment per excés d’exigència. En esport, aquest fenomen es coneix amb el nom de sobreentrenament. És un problema greu que ha donat peu a nombrosos estudis, i sobre el qual encara es treballa.

En el món de la música també existeix aquest problema, que es podria anomenar sobreestudi. La tendència habitual de molts músics és la d’acumular un volum d’estudi massa elevat, sovint amb la creença que això contribuirà a una millora significativa del rendiment, quan realment ocorre tot el contrari.

El sobreentrenament pot arribar a conduir a un estat de fatiga acumulada o crònica, acompanyada d’irregularitats del son, disminució de la concentració, alteracions negatives en la conducta, augment de la probabilitat de patir lesions... Per tant, provoca una gran baixada de rendiment.

Les causes del sobreentrenament són diverses: pot ser degut a una mala planificació, a la manca de comunicació, a l’estil de vida... Malgrat tot, en la majoria dels casos es deu a una gran falta d’informació. El desconeixement provoca en els músics allò amb què els esportistes han combatut els darrers anys.

Per tal de fer-hi front, el millor que es pot fer es prevenir-lo. El coneixement i una bona comunicació entre entrenador i entrenat (o els seus equivalents, com ara professor i alumne) són eines eficaces que cal tenir sempre en compte.

Si, tot i així, es dóna un cas de sobreentrenament, el primer que és necessari fer és una adaptació urgent de la planificació d’estudi: reduir immediatament la càrrega, promoure la recuperació activa i, fins i tot, no fer les actuacions o concerts que hi hagués programats. En última instància, cal recórrer a consell mèdic.

Fa falta entendre que no és important la quantitat d’estudi que duem a terme, sinó la qualitat d’aquest. De fet, la millora més important del rendiment es produeix en augmentar la intensitat, no el volum. No es tracta d’evitar l’esforç; es tracta de trobar-ne el nivell òptim.

6.  Expressió, comunicació i llenguatge emocional

Fins ara, en aquest article s’ha parlat de la part més quantificable de la música. No obstant això, la interpretació musical també presenta altres factors en un terreny una mica més abstracte.

Tenen a veure amb la preparació intel·lectual (competències relacionades amb la concentració, la capacitat d’anàlisi i avaluació, la metacognició, l’heurística...) i amb els factors actitudinals i afectius (expressivitat, comunicació, llenguatge emocional...).

Està clar que aquests continguts pertanyen a un terreny molt més ampli que aquell que es pretén abastar en aquest article. També es poden entrenar: amb altres tasques, altres mètodes. Tanmateix, caldria un estudi molt més extens per a poder tractar-los amb la profunditat que es mereixen, i de fet ja existeixen investigacions en aquest àmbit.

Això sí, tots els aspectes intel·lectuals i emocionals de la música no són per a res incompatibles amb la realització d’una planificació d’estudi basada en la teoria de l’entrenament; ben al contrari, poden arribar a complementar-se de manera absolutament enriquidora. La millora dels aspectes quantificables de la música, i del rendiment de la pràctica instrumental (tècnicament i tàctica), contribuirà a la millora global de la nostra interpretació.

Referències

Bompa, Tudor O. Periodization theory and methodology of training. Champaign: Human Kinetics, 1999. ISBN 0880118512.

Dick, Frank W. Principios del entrenamiento deportivo. Barcelona: Paidotribo, 1993. ISBN 8480190701.

García Manso, Juan Manuel; Navarro Valdivieso, Manuel; Ruiz Caballero, José A. Bases teóricas del entrenamiento deportivo: principios y aplicaciones. Madrid: Gymnos, 1996a. ISBN 8480130539.

García Manso, Juan Manuel; Navarro Valdivieso, Manuel; Ruiz Caballero, José A. Planificación del entrenamiento deportivo. Madrid: Gymnos, 1996b. ISBN 8480130547.

Grosse, Manfred; Starischka, Stephan; Zimmermann, Elke. Principios del entrenamiento deportivo. Barcelona: Martínez Roca, 1998. ISBN 8427012098.

Harre, Dietrich. Teoría del entrenamiento deportivo. Buenos Aires: Stadium, 1987. ISBN 9505310951.

Mora Vicente, Jesús (coord). Teoría del entrenamiento y del acondicionamiento físico. [s.l.]: COPLEF Andalucía, 1995. ISBN 8488588003.

Platonov, Vladimir Nikolajevic. La Adaptación en el deporte. Barcelona: Paidotribo, 1991. ISBN 8486475732.

Solé Fortó, Joan. Teoría del entrenamiento deportivo. Barcelona: Sincropat Sport, 2008.

Ulatowski, Tadeusz. La teoría del entrenamiento deportivo. [Madrid]: Solidaridad Olímpica, 1975.